El Festival Escena Poblenou celebra enguany el seu 25è aniversari. El festival, amb seu al barri més tecnològic de Barcelona, troba les seves arrels en aquella moguda d'artistes que, fa un quart de segle, es van veure obligats a migrar de Ciutat Vella als amplis locals del Poblenou. Ara tornen a sentir l'alè al clatell d'aquella Barcelona al servei de la pressió immobiliària; i per això el barri s'omple d'expats, els mateixos que, segons explica la directora del festival, Ada Vilaró, "ni tan sols aixequen la mirada" quan per davant els passa un espectacle "meravellós" d'Escena Poblenou. És un festival obert a l'experimentació, al barri, a la comunitat i a l'establiment de vincles. Per això, la Barcelona d'esperit digital que l'envolta al 22@ —que "connecta" persones a "xarxes" mentre les desvincula de l'entorn més immediat— xoca amb alguns dels propòsits del festival.
El cartell del festival d'aquest any és molt cridaner: un sofà que vola sobre el mar i que crema. Què vol expressar?
És una invitació a sortir de la zona de confort. Un sofà està molt bé tenir-lo, però si hi estàs massa estona, et pot cremar. Aquest "sofà que crema" és una picada d'ullet per dir: sortim a fora, sortim al carrer, anem al teatre, fem les coses posant-hi el cos i trobem-nos. Està bé estar a casa estirats mirant sèries de tant en tant, però no sempre. Sentíem que vivim un moment en què la zona de confort és el gran titular i el gran cascall de les nostres vides, i ens semblava un concepte suggeridor. A sota del cartell hi ha la frase "L'únic sofà que il·lumina és el que crema". Busquem potenciar aquesta poesia al voltant de la figura del sofà. La frase neix d'aquell lema anarquista que deia que l'única església que il·lumina és la que crema. No és que vulguem fer-hi una referència directa, però ens agradava recuperar l'esperit d'un barri que ha sigut —i continua sent— molt lluitador pels drets de la gent del carrer.
Això connecta amb els canvis que ha patit el barri. Escena Poblenou és un festival molt lligat a la comunitat, però darrerament es diu que el Poblenou està perdent la seva identitat. Com ho noteu des del festival i com afecta el vostre objectiu de fer comunitat?
El Poblenou té una cosa molt interessant: la gent d'aquí fa molta pinya i hi ha una xarxa associativa, i això és molt important. És cert que, arran dels canvis dels últims quinze anys —l'obertura al mar, el 22@ i una nova arquitectura d'edificis insostenibles—, el barri ha patit una transformació profunda. Ara, més que mai, quan les coses estan en fragilitat o en perill, és quan cal teixir comunitat. T'has d'ajuntar amb els que hi són, amb els que hi han sigut i amb els que vindran, però sempre amb l'esperit de fer barri. Està bé que una part del barri s'obri cap a fora, però el que no ens agrada és ser envaït per aquesta nova moda capitalista de fons especulatius i expats, que fan encarir el preu de l'habitatge i del cost de la vida. El Poblenou s'ha convertit en un barri molt car.
El Poblenou té una cosa molt interessant: la gent d'aquí fa molta pinya i hi ha una xarxa associativa, i això és molt important
Hi ha expats que s'interessin per Escena Poblenou?
N'hi ha alguns. N'hi ha que venen i s'interessen per la vida cultural d'aquí, però a d'altres els és completament igual. Ens hem trobat fent espectacles meravellosos a l'espai públic, just davant dels edificis on treballen, i ni tan sols han aixecat la mirada. Això és molt greu. Quan habites un lloc i passa per davant teu un fet extraquotidià i no aixeques el cap, vol dir que està passant alguna cosa profunda. Hi ha una deshumanització en el fet d'estar aïllat del món i connectat únicament a les xarxes. Això no ens fa ser més humans, ni potencia el benestar, ni fa comunitat.
Quan habites un lloc i passa per davant teu un fet extraquotidià i no aixeques el cap, vol dir que està passant alguna cosa profunda
Al Poblenou hi ha un teixit associatiu fort, però res és etern. Es regenera aquest teixit o els canvis estructurals l'acabaran destruint?
Soc optimista per naturalesa, tot i ser conscient de la realitat. Tinc molta confiança en les generacions joves. Veig un despertar de consciència, unes ganes de tornar als carrers i de reclamar drets bàsics. Quan diem "cremem el sofà", ens referim al fet que ens hem acomodat tant que ens venem a qualsevol preu per tenir confort a casa. I això no pot ser. De tota la vida la gent s'ha trobat i s'ha organitzat. Jo crec fermament que "el poble salva el poble". Aquesta sortida al carrer de la gent jove, de manera pacífica, però reivindicativa, acabarà sent el fonament del barri. La resta està de passada; o, almenys, jo lluitaré perquè així sigui.
Quan vau començar el festival, aquests debats no existien de la mateixa manera. Quins eren els objectius inicials d'Escena Poblenou i com han evolucionat?
La realitat era molt diferent. Fa uns vint-i-cinc o trenta anys va començar un moviment especulatiu a Ciutat Vella que va expulsar molts artistes dels seus locals. Molts van migrar cap al Poblenou, on hi havia grans naus industrials del segle XIX en desús. Els artistes van ocupar aquests espais i els van fer renéixer. A més de la necessitat d'un festival d'aquestes característiques a Barcelona —més enllà de les sales alternatives—, el vam fer al Poblenou perquè tots aquests creadors ja hi treballaven. Vam convocar una primera assemblea amb els artistes del barri i la resposta va ser massiva: tenien ganes de visibilitzar-se i de conèixer-se, ja que cadascú estava tancat a la seva nau. Tot aquell teixit va empènyer el naixement del festival en espais com Hangar o L'Escocesa.
Fa uns vint-i-cinc o trenta anys va començar un moviment especulatiu a Ciutat Vella que va expulsar molts artistes dels seus locals. Molts van migrar cap al Poblenou
El procés de gentrificació i pressió immobiliària que va portar els artistes al Poblenou torna a amenaçar-los ara?
Absolutament. Barcelona ha anat canviant barris com el Gòtic o el Raval, sovint amb un enfocament més dirigit al visitant de fora que no pas a l'artista o al resident. Això empeny la creació cap a la perifèria. Abans, el Poblenou quedava "lluny"; ara ja no. I molts artistes n'estan marxant novament perquè no poden assumir el cost dels espais. Les arts escèniques, el circ o les arts visuals necessiten espais amplis per assajar, saltar, ballar o manipular la matèria; no en tenen prou amb una taula i un ordinador. Tot i que les institucions han fet feina potenciant residències de creació i xarxes en centres cívics, continua sent clarament insuficient.
Insuficient en espais i també en recursos?
Molt insuficient. Hi ha molta gent jove amb un talent i una formació enormes que no pot tirar endavant les seves peces, o que produeix espectacles que duren quatre dies. Abans, una producció es girava durant dos anys; ara potser es fa deu vegades i s'acaba. Aquest ritme de consumisme i immediatesa genera molta precarietat en el sector. Hi ha més volum de producció, però sense recorregut.
Com es pot corregir aquesta dinàmica de precarietat?
Projectes com el nostre intenten generar vincles i espais de trobada entre professionals per acompanyar els artistes: oferir residències, crear circuits d'exhibició i sumar forces. És un moment clau per cooperar. Hem de superar la tendència d'estar cadascú defensant només la seva "marca" o el seu propi espai. Cal pensar col·lectivament.
És un moment clau per cooperar. Hem de superar la tendència d'estar cadascú defensant només la seva "marca" o el seu propi espai
Hi ha algun model de ciutat de referència que estigui resolent bé aquesta situació?
No puc destriar el que està passant socialment amb el que passa escènicament perquè van totalment agafats de la mà. A Europa vivim un moment en què la gent ha de tornar a sortir al carrer per dir "prou". Si ens emmirallem en França, per exemple, allà tenen la figura de la intermitència de l'espectacle, que permet als artistes cobrar un sou durant el procés de creació. Aquí tot està basat únicament en la producció final, i això genera una gran pobresa estructural. Cal reconèixer l'ofici des del procés creatiu, no només des del consum ràpid.
En el programa d'aquest any teniu espectacles sobre la memòria, les relacions humanes, l'absència, la malaltia... Quins criteris seguiu per a la selecció de la programació?
D'una banda, mirem la trajectòria de l'artista o de la companyia i com la podem acompanyar. No busquem productes comercialment tancats o èxits assegurats, sinó propostes a les quals puguem donar un impuls. D'altra banda, valorem els llenguatges i les temàtiques. Busquem peces que sacsegin, que obrin escletxes i consciències, ja sigui des de l'humor, el circ, el teatre de text, la dansa o l'espai públic. Ens interessa que hi hagi un discurs al darrere i que l'artista tingui coses rellevants a dir.
Busquem peces que sacsegin, que obrin escletxes i consciències, ja sigui des de l'humor, el circ, el teatre de text, la dansa o l'espai públic
Després de 25 anys de trajectòria, quins són els reptes de futur del festival?
El més difícil d'un projecte no és engegar-lo, sinó mantenir-ho any rere any superant adversitats: crisis, pandèmies o retallades pressupostàries. Mantenir-se durant 25 anys és un petit miracle que demana molta resiliència, perseverança i renovar constantment la il·lusió. Això només és possible si existeix una clara vocació de servei públic. La feina artística i cultural és de primera línia d'impacte social.
A quin tipus de públic s'adreça Escena Poblenou?
S'adreça a tots els públics. No és un festival tancat ni crític en les propostes: inclou des de propostes familiars fins a peces innovadores o d'altres de més convencionals. La riquesa del festival rau precisament en la barreja de públics. És un punt de trobada on conflueixen professionals del sector (programadors, creadors, gestors) i espectadors de tota mena: des de la gent que consumeix teatre habitualment fins als veïns del barri que es troben els espectacles de manera espontània al carrer. I qui sap si algun expat, quan hi passi pel davant, un dia aixecarà el cap i es deixarà sorprendre. L'important és generar espais on aquesta trobada sigui possible.