Abraham Orriols (Berga, 1996) acaba de publicar 'Una vida a les muntanyes' un relat on ens descobreix la vida de Marina Vilalta, la pastora més vella de Catalunya i mereixedora de la Creu de Sant Jordi 2022 en reconeixement de la seva trajectòria vital vinculada a la ramaderia. El periodista fa un retrat d'aquesta dona de 96 anys que, tot i no saber escriure ni llegir, ha trencat estereotips dedicant-se a un ofici molt masculinitzat, el de cuidar ramats. Una professió molt dura, però que tornaria a escollir, perquè és el que realment l'apassiona. Orriols aconsegueix descriure la seva vida sense caure en la romantització i aprofita per parlar de molts altres temes, del despoblament, la resiliència, la Guerra Civil Espanyola o la cançó popular catalana, ja que Vilalta és una de les persones que més ha aportat al Càntut, un projecte que recull i difon el patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines. És una història tendra, explicada com si fos un reportatge, que traspua la bonica relació d'amistat que s'ha anat teixint entre Orriols i Vilalta fruit de les hores de converses compartides a les muntanyes. És el periodisme que tanta falta ens fa, i tant envegem els periodistes.
Com vas conèixer la Marina?
Jo coneixia l'existència de la Marina Vilalta arran de la Creu de Sant Jordi que va guanyar l'any 2022, però no ens coneixíem personalment. Des de l’editorial d’Ara Llibres em van dir que creien que aquesta dona tenia una història que s'hauria d'explicar, i vaig proposar a la família anar-los a visitar un dia.
I què en pensava ella?
Ella em deia: “Com que un llibre sobre mi? Què he fet per merèixer un llibre?" Hi havia el pensament de: ”Si el fas, fes-lo curtet, perquè què dirà la gent?” Aquesta cosa de voler passar desapercebut en un poble petit com és Bruguera, de gairebé 40 habitants.
A mesura que vaig anar visitant-la, vam confirmar que la Marina Vilalta tenia una història que mereixia ser explicada
Com és la Marina?
És una dona dura, resistent, autèntica, natural, genuïna, és molt riallera, té molt sentit de l'humor i és molt cantaire. Ens hem entès molt ràpidament perquè li fascina el seu món, les ovelles, la muntanya, el ramat i en parla amb molta passió. No romantitza gens la muntanya, ni l'ofici de pastor, que és molt sacrificat i pràcticament en vies d'extinció, i tot i això, el tornaria a escollir.
La Marina és una dona dura, resistent, riallera, genuïna i molt entusiasta
Com van ser aquestes trobades?
Eren visites a Bruguera, que és un petit poble agregat a Ribes de Freser, al Ripollès, que és on viu des que es va casar. Sobretot eren converses on parlàvem del que ella volia, amb les interrupcions pròpies de tenir un ull a l'interlocutor i un al ramat. Jo apuntava les dates, les anècdotes i sobretot la literalitat del que m’explicava per poder fer sentir la seva veu.
Tens alguna relació amb la ramaderia?
Directament, no. Soc de Berga i al Berguedà la ramaderia existeix. Per a TV3 faig molts temes sobre ramaderia, de despoblament. No és una temàtica que em quedi llunyana, ara bé, jo no vull ser pastor, però crec que aquesta és una de les gràcies d'aquest diàleg. La distància que hi ha entre els dos mons, ella em quadruplica l'edat, -és nascuda abans de la Guerra Civil i jo després dels Jocs Olímpics-. En realitat, estem acostumats a la nostra pròpia bombolla i en coneixem els avantatges, els defectes, els inconvenients, els límits, però poder-ne sortir i escoltar algú que forma part d'una altra bombolla des de l'empatia, sense prejudicis, trobo que és el que enriqueix més la mirada de les coses.
Ella em quadruplica l'edat, és nascuda abans de la Guerra Civil i jo després dels Jocs Olímpics
Com és la seva rutina?
La rutina de la Marina és de matins pausats i de tardes agitades. A l'una ja dina, perquè a les tres treu les ovelles i les pastura fins a les cinc o en funció de la llum solar. Ella diu: “Quan no les trec a pasturar estic nerviosa i quan les estic pasturant encara estic més nerviosa”. Aquest nervi és el que li dona vida. Ara, amb 96 anys comença a necessitar una mica d'ajuda. De fet, quan l'acompanyava a pasturar, a mi em sortia ajudar-la, perquè pujàvem pels camps, ella amb el bastó, i jo pensava que prendria mal, però no, ella marcava el camí. Normalment, s'ajeu, vigila les ovelles i quan es desplacen massa, s'aixeca i es col·loca en un lloc on les pugui veure. I torna quan la llum comença a disminuir. Sopa d'hora, es posa la ràdio, i no es perd mai El temps de TV3, que el segueix amb delit, i després a dormir.
La Marina explica que les dones treballaven a casa, cuinaven, criaven, els infants, treballaven a l'hort i fins i tot ella s'encarregava del ramat, i que els homes treballaven molt, però que les dones inclús treballaven més. Hi ha un fragment del llibre que dius: “Eren tan resilients que no sabien ni que ho eren.”
La Marina és del verb fer, no de sentenciar o reflexionar. Discursos de militància no en fa cap, però els milita. No t’explica la importància del manteniment de les tradicions orals, però no para de cantar cançons populars i, d'aquesta manera, que no caiguin en l'oblit. Ella no parla de sobirania alimentària o sostenibilitat, però no li passa pel cap anar a un supermercat i comprar carn envasada amb plàstic. Ella vol comprar carn que sàpiga quin productor l'ha fet, i omplir el rebost i la nevera no només amb productes de quilòmetre zero, sinó també d'aliments que sap que ajuden a la supervivència del sector primari. No parla de feminisme ni de resiliència, però quan explica què ha fet i què fa, et venen al cap aquests conceptes. És una dona que viu arrelada a la terra, és pragmàtica.
No parla de feminisme ni de resiliència, però quan explica què ha fet i què fa, et venen al cap aquests conceptes
Em pots explicar l’anècdota de quan va conèixer el president de la Generalitat?
Quan la Generalitat de Catalunya decideix atorgar-li la Creu de Sant Jordi l'any 2022 per la devoció al camp, per una vida dedicada a la ramaderia i també pel manteniment de les tradicions orals, ella diu que moltíssimes gràcies, però que no baixarà a Barcelona, que fa molta calor, és molt lluny i ha de treure les ovelles, que ja li enviaran. Així doncs, la Generalitat munta una visita oficial amb la consellera de Cultura i el president de la Generalitat a Bruguera, per conèixer-la, entregar-li i fer-li el reconeixement al seu poble. I, durant la visita, la Marina tracta al president pel nom, Pere. Algú de la família li fa notar que és la màxima autoritat del país, que és el president, que potser seria millor tractar-lo de vostè o de president. Se'ls mira i diu: “Però es diu Pere, oi?” I així continua, Pere per aquí, Pere t’ensenyo allò altre...
La Marina em va dir que hagués preferit que li haguessin donat la Creu de Sant Jordi a un pastor més jove per engrescar-lo a continuar
La Marina va néixer l'any 27. Com va viure la guerra?
La guerra la viu amb 7, 8, 9 anys i en té alguns records. Parla molt de la misèria, de la gana i de la por, fins i tot en el moment de la retirada, encara rebien cops. Un robatori d'una euga, o com uns militars van encanonar a la seva mare per preguntar-li on era un dels seus fills perquè intuïen que estava amagat. Eren 12 germans, dos d’ells van intentar fugir, un d'ells sí que ho va aconseguir. Però com que no en tenien notícies, van pensar que havia mort, però afortunadament no va ser aquest el desenllaç.
Un dels records que més la van marcar va ser com un militar va encanonar a la seva mare per preguntar-li on era un dels seus fills
T’has documentat força, no? Vas consultar "els partes" de guerra oficiales del Centre de Memòria Històrica Contemporània de Catalunya.
Sí, perquè volia veure com van explicar les tropes franquistes l'ocupació de Bruguera, del Ripollès i de la fossa comuna que es va organitzar al cementiri de Ribes de Freser. El segle de la Marina et permet explicar la seva vida, però també relatar quin era el context d'aquesta època.
Ella ha trencat estereotips. És conscient que ha obert les portes a dones joves que s'hi vulguin dedicar?
En una de les visites vaig demanar-li a l’Imma Puigcorbé, -que és una ramadera jove i veterinària rural-, que m'acompanyés, volia que es coneguessin. Ella havia estat una de les impulsores de recollides de signatures perquè la Generalitat atorgués la Creu de Sant Jordi a la Marina Vilalta. Va ser una tarda fantàstica veure com parlaven de com es gestiona un ramat, etc.. I això és important perquè és un sector que ha estat molt masculinitzat. Ara, una de cada quatre ramaderes de Catalunya ja és una dona. Per tant, no és una imatge excepcional la de la Marina, però fa vuitanta anys ho era.
Les dones del sector primari han estat un pal de paller imprescindible
Quin ha estat el somni de la Marina?
El somni de la Marina, paradoxalment, perquè és una dona arrelada a la terra, era volar, i és un somni que no va poder complir fins als 80 anys. Va agafar un vol a Palma de Mallorca. Això sí, d'un sol dia. Van marxar a les cinc del matí de Bruguera i a les vuit van tornar, perquè no pasturar el ramat un dia ho podia acceptar, però dos ja no. A més, ella no tenia interès a conèixer Mallorca, tenia interès a volar, i aquesta ha estat l’única vegada que ha sortit de Catalunya.
El somni de la Marina era volar i ho va aconseguir als 80 anys quan va viatjar a Mallorca
A més de conèixer la Marina, has conegut pràcticament un poble sencer. Com és Bruguera?
Bruguera és un poble del Pirineu amb masies construïdes de ja fa uns segles, carrers de pedra costeruts, té una església tancada, un cementiri petit i només té un establiment obert. I els caps de setmana obre l'Hostal Moliné. També hi ha segones residències. Parlar de Bruguera permet parlar d'aquests pobles que lluiten literalment per la vida o la mort, de despoblament. És un poble preciós que et recomanaria que visitessis.
Parlar de Bruguera permet parlar d'aquests pobles que lluiten literalment per la vida o la mort. Estem parlant de despoblament
En el llibre treus un tema molt bonic que és la cançó popular catalana, de fet, a l'inici de cada capítol hi ha un fragment d’una cançó. Quina relació té la Marina amb la música?
La seva biblioteca o el seu catàleg de metàfores són les cançons populars. És a dir, si tu li parles d'una ruptura amorosa, ella et canta una cançó que parla sobre això. Ha estat la banda sonora que l'ha acompanyat sempre. I ajuda a la supervivència i a la recol·lecció d'aquesta memòria oral, que és una memòria que si no s'utilitza, es mor. La cançó popular és llegat, és cultura, és patrimoni, s'ha de cuidar. Ella ha participat amb iniciatives com el Càntut, justament de recol·lecció de les cançons populars, sobretot a la demarcació de Girona.
La cançó popular catalana és llegat, és cultura, és patrimoni, s'ha de cuidar
Sota la direcció de @jcgirbes, l’edició del @gerardespelt_, l’epíleg de l’ @immaps i la portada del @j1suri
— Abraham Orriols (@AbrahamOrriols) September 21, 2023
Gràcies @arallibres per la confiança i per proposar-me un projecte que mai hauria pensat que em faria tanta il·lusió. Estic com un nen amb sabates noves: feliç i agraït! pic.twitter.com/T7Ji7S6jKp
La Marina ha pogut llegir el llibre?
La Marina no l'ha pogut llegir perquè mai no n'ha llegit cap, no sap llegir ni escriure. Vam quedar amb la família que abans que es publiqués el llibre els enviaria el text perquè veiessin quin era el to i sobretot, per si detectaven algun error. I la Núria, la seva jove, va ser l'encarregada de llegir-se'l i anar-li explicant a la Marina. Em van dir que no canviés res, que l’havia retratat tal com és, i els havia agradat molt l'experiència de veure la vida de la Marina plasmada en un llibre. Vam construir un vincle d’amistat per sempre. Amb la Marina he après a atorgar valor a coses que em passaven desapercebudes i ella m’ha ensenyat una altra manera de veure la vida.
La Marina no ha pogut llegir el llibre perquè mai no n'ha llegit cap, no sap ni llegir ni escriure
Parlem una mica de tu, ara. Fa uns mesos vas explicar que pateixes una malaltia.
Sí, és una malaltia neurològica associada als anticossos MOG. I la conseqüència d'aquestes inflamacions són les neuritis òptiques, que són la inflamació del nervi òptic, en el meu cas de l'ull esquerre. És una malaltia minoritària i, per tant, encara no se sap massa com curar-la o com evitar-ne els brots. Hi ha gent que només en fa un a la seva vida, però jo n'he tingut molts. La meva obsessió és que no sigui incapacitant i, en conseqüència, faig vida normal, els brots no són dolorosos, quan n’he patit algun he seguit anant a la feina i ningú ho ha detectat. Però s'ha de tractar perquè aquesta inflamació baixi i el nervi òptic pugui tornar a funcionar.
La meva obsessió és que aquesta malaltia no sigui incapacitant. Els brots no són dolorosos, quan n’he patit algun he seguit anant a la feina i ningú ho ha detectat
Per què vas decidir explicar-ho?
Perquè vaig adonar-me que m'acompanyaria sempre i perquè em semblava absurd sentir vergonya d'estar malalt. Aquest any vaig haver-me de fer un tractament que implicava una baixa mèdica, i com que quan no surts a la tv durant uns dies hi ha gent que em pregunta “com és que no hi surts?”, doncs vaig decidir explicar-ho. També ho vaig fer per una qüestió purament egoista de desprendre'm d'aquest pes, i perquè pogués servir com un crit més a la investigació. Em va sorprendre molt la resposta de la gent, de cop et sents molt estimat i la gent que passa per situacions similars t’ho agraeixen. Jo ni vull ser portaveu de res, ni activista, és un tema que forma part de la meva vida, però no em defineix.
He decidit explicar-ho perquè em semblava absurd sentir vergonya d'estar malalt
Abraham Orriols ens llegeix un fragment del llibre que acaba de publicar 'Una vida a les muntanyes'