(Sobre Las abandonadoras, de Begoña Gómez Urzaiz)

Quan de petita els dissabtes al matí em mirava a la tele la Pippi Långstrump, amb aquella decisió de mono a l’espatlla i roba de coloraines, sempre em venia un moment de pena quan pensava que a la vida d’aquella heroïna infantil no hi havia ni mare ni pare. Per això em va fer una gràcia especial trobar aquest mateix sentiment de nena que pateix pels altres a l’inici de Las abandonadoras, de Begoña Gómez Urzaiz, que va publicar Destino el maig passat. El llibre és una meravella per com de ben escrit està, de valent, d’interessant, de complet. És un assaig que parla de dones que han abandonat els seus fills i aprofundeix en les situacions i motius que les han portat a fer-ho. I ara potser semblaré una mica cínica, però el cert és que m’ho he passat teta, llegint-lo. 

El llibre és una meravella per com de ben escrit està, de valent, d’interessant, de complet

Ja us podeu imaginar que plantejar un llibre titulat Els abandonadors, en què ens centréssim a explicar històries d’homes que han fet el mateix que les mares de Gómez Urzaiz no motivaria gaire interès (es considera molt més greu que una mare abandoni els seus fills que no pas que ho faci un pare, això ho sabem). Igual que a la segona meitat del segle XIX l’adulteri masculí no hauria suscitat prou interès narratiu per aguantar tota una novel·la, al contrari del boom de protagonistes adúlteres i destructores de llars que van triomfar a l’època. Heus aquí un dels pilars fonamentals del patriarcat: seràs mare, això et farà més feliç que res i prioritzaràs els teus fills per davant de tot. A més, seràs una mare molt concreta, abnegada i desbordant d’amor, croquetes casolanes i calaixos de roba neta.

Heus aquí un dels pilars fonamentals del patriarcat: seràs mare, això et farà més feliç que res i prioritzaràs els teus fills per davant de tot

A Las abandonadoras, l’autora revisa els casos de dones conegudes que van decidir allunyar-se dels seus fills. Doris Lessing per dedicar-se plenament a l’escriptura, Rodoreda quan emprèn l’exili, Ingrid Bergman perquè el tedi se la menjava, Maria Montessori per a poder continuar en el món de la investigació. Algunes s’hi van reunir al cap dels anys; altres mai van intentar refer el vincle trencat d’una acció que als ulls del món es considera contranatura. Val la pena saber què van viure i com parlen de la tristesa absorbent o l’impediment total que suposava per elles un fill petit reclamant a totes hores. I d’una decisió sempre acompanyada de la culpa i la pena de saber com les enyorarien i de no saber quant trigarien a oblidar-les. Gómez Urzaiz també parla de criatures ficcionals (l’Anna Karènina o la Nora de Casa de nines) i de dones reals i no conegudes, dones migrants que viuen a Espanya i que també han deixat lluny els seus fills. 

Algunes s’hi van reunir al cap dels anys; altres mai van intentar refer el vincle trencat d’una acció que als ulls del món es considera contranatura

L’autora s’hi acosta amb la intenció d’entendre-les, no pas de jutjar-les. A més, s’hi capbussa en primera persona i parla de la seva pròpia experiència com a mare: quines mares imaginem, rebem, volem ser. Quines mares estan permeses i quines no. I ho fa amb una ironia esmolada que m’ha tingut rient i rellegint pàgines senceres. Com quan explica el seu comptador mental de temps amb els fills per si algú, a algun lloc, en porta el compte i acaba dictaminant sentència: “cada minuto que se pasa con el niño haciendo activitades no esenciales (es decir, comidas y baños no cuentan o cuentan menos) genera una puntuación, que sería más alta o más baja en función de si intervienen las pantallas. Las pantallas devalúan”, “Hacer magdalenas: 2,5 puntos. Acabar un puzle: 3 puntos. Pintar con acuarelas: 4. Pintar con ceras: 2,5. Las más ambiciosas pueden desbloquear logros del tipo “escribir una obra de teatro a cuatro manos con el niño e interpretarla con marionetas de fieltro y madera sostenible”.

L’autora s’hi acosta amb la intenció d’entendre-les, no pas de jutjar-les

També parla del “i si” que sempre apareix en algun moment, encara que hagis decidit molt conscientment tenir fills o no tenir-los. De l’angoixa en què es converteix el temps i la concentració una vegada els tens (cuidar-los, diu, és com viure en un estat d’assalt perpetu). Però també explica el prodigi dels aforismes que els nens són capaços de dir amb tres anys i la sensació de quan et premen fort la mà perquè tenen por del mar o del soroll d’una moto. El recomano molt, que parla de nosaltres, de com vivim avui, dels fills, de les decisions i les renúncies.

També explica el prodigi dels aforismes que els nens són capaços de dir amb tres anys i la sensació de quan et premen fort la mà perquè tenen por del mar o del soroll d’una moto