L'esport és un inesgotable viver d'històries d'esforç i superació. De caigudes i aixecades. De victòries èpiques curulles d'heroïcitat i derrotes que, tot i el seu sabor agredolç, seran recordades com el más relevante dels triomfs.
Un Olimp de Déus protagonistes de les més inversemblants epopeies. Un infern plagat dels més repulsius vilans. Un terreny adobat perquè literats i lletraferits de tota mena trobin la font d'inspiració amb què modelar els seus relats.
En un estiu olímpic com el que estem vivint aquest 2021, revisem la biblioteca del Revers i us recordem 8 novel·les de temàtica esportiva per llegir entre competició i competició.
Pocs narradors han sabut ficcionar amb l'original fidelitat i sublim qualitat la vida de figures fascinants, com ho ha fet l'escriptor francès Jean Echenoz. Autor de personalíssimes biografies de personatges de la dimensió de Nikola Tesla o Maurice Ravel; a Córrer, Echenoz posa sobre paper la cursa vital d'Emil Zátopek. Conegut com 'La locomotora txeca', Zapotek és un dels esportistes culminants en la història de l'atletisme (la revista especialitzada Runner's World Magazine el va escollir com el corredor més important de tots els temps). Un fondista que corria per fugir de la dictadura comunista, que va protagonitzar veritables proeses als jocs Olímpics de Londres 1948 i, molt especialment, Helsinki 1952. En català, la novel·la està publicada per Raig Verd Editorial amb traducció d'Anna Casassas Figueras.
És inevitable establir paral·lelismes entre Simone Biles, la gimnasta perfecta del segle XXI que en benefici de la seva salut emocional ha renunciat a participar de bona part dels Jocs Olímpics de Tòquio, l'esdeveniment que l'havia de refermar com una de les atletes més grans de tots els temps (si és que no ho és ja) i Nadia Comaneci, la nena 10 que va enlluernar el món amb els seus exercicis perfectes a les Olimpíades de Mont-real 1976. Però rere aquell embolcall daurat hi havia una adolescent que fins a arribar allà havia hagut de suportar entrenadors dèspotes, anys d'entrenaments infrahumans i la pressió a pes d'un país, Romania, sota la dictadura comunista del tirà megalomaníac Nicolae Ceauşescu, del qual va acabar fugint, per exiliar-se als Estats Units. L'escriptora francesa d'origen romanès Lola Lafon novel·la la vida de Comaneci a La pequeña comunista que no sonreía nunca, relat captivador publicat en castellà per Anagrama (malauradament encara no existeix versió catalana) amb traducció de Francesc Rovira Faixa.
L'any 1936 els Estats Units es van presentar a les Olimpíades de Berlín de l'Alemanya hitleriana amb un equip de rem format per fills de fusters, treballadors de les drassanes i agricultors de l'Estat de Washington, la feréstega frontera nord dels Estats Units. En una prova dominada per equips procedent de les elits socials del Regne Unit i els atletes nazis més superdotats, els nord-americans van protagonitzar (juntament amb Jesse Owens) una de les grans epopeies d'aquells Jocs imposant-se en la final. Una història fascinant, perfectament novel·lada per Daniel James Brown a Remando como un solo hombre, títol publicat (novament només en castellà a casa nostra) per Nórdica amb traducció de Guillem Usandizaga.
Avui un dels autors referencials de la literatura universal, a inicis de la dècada dels vuitanta del segle XX Haruki Murakami era un jove d'esperit noctàmbul que regentava un club de música jazz. Tot va canviar quan va decidir dedicar la seva vida a l'escriptura, moment de canvi vital en què l'autor de Tòquio blues també va decidir començar a córrer. Mesos més tard, fent gala d'aquella disciplina nipona fèrria i insubornable, Murakami ja participava en extenuants maratons. Relat extremadament sincer i íntim, De què parlo quan parlo de córrer és el diari amb què Murakami transcriu la seva transformació personal a través d'això que ara anomenem running. La versió catalana està publicada per Empúries a partir de l'adaptació d'Albert Nolla, traductor habitual a la nostra llengua de les obres del literat japonès.
Tot un clàssic publicat originalment l'any 1956 per Alan Sillitoe, un dels membres més destacats d'aquella generació d'escriptors britànics coneguts com 'Angry Young Men', colla d'autors amb el denominador comú de firmar una prosa esquitxada d'un ultrarealisme cru i carregada de denúncia social de la qual també militaven noms com John Osborne, Kingsley Amis, John Braine o John Wain Colin. En el seu llibre més aclamat, relat que posteriorment va ser portat al cinema, Sillitoe ens descobreix la vida de Colin Smith, un jove delinqüent de Nottingham que troba en les curses de fons el seu punt de fuga físic i mental. En català, La solitud del corredor de fons va ser publicada l'any 1996 per Empúries a partir d'una traducció d'Avel·lí Artís-Gener..
En aquell gènere que ens hem encaparrat a crear, etiquetat com 'La gran novel·la de Barcelona', no podem deixar d'incloure La inmensa minoría de Miguel Ángel Ortiz. Hereva del Marsé d'Últimas tardes con Teresa, germana petita d'El dia del Watusi de Francisco Casavella, companya generacional del mostrari literari de Miqui Otero, La inmensa minoria és un exquisit exercici de costumisme suburbial i d'extraradi. La visa i somnis truncats d'un grup de joves de la Barcelona dels afores, amb el futbol de barri, aquell dels camps (ja inexistents) de terra, i grades de ciment amb olor de cigaló i puret fària, com a eix vertebrador.
Tan plaent com inquietant, Los nadadores, novel·la que forma part del catàleg literari de l'escriptor cordovès Joaquín Pérez Azaústre, un dels literats més dotats i interessants de la seva generació, és un relat absorbent sobre la soledat i el sentit de l'existència. Una obra profundament simbòlica i de clara essència kafkiana, Una capbussada, com els llargs que el seu protagonista realitza a la piscina que visita casa dia, al buit i el sentit de pèrdua en la vida contemporània. Després de la mort dels mites només queda l'esforç per sobreviure en un món cada vegada més desolat i solitari, el que es combat amb una poètica de la memòria i l'impuls vital de l'amistat i l'amor.
No és res nou ni original, ben al contrari, afirmar que Manolo Vázquez Montalbán ha estat un dels millors cronistes mai de la ciutat de Barcelona. No és estrany doncs, que el genial periodista i escriptor, enviés en el seu emblemàtic detectiu Pepe Carvelho a investigar un cas relacionat amb les olimpíades celebrades a la capital catalana l'any 1992. La gran singularitat de Sabotaje olímpico és que Vázquez Montalbán ubica la narració una vegada la festa olímpica va cloure. Carvalho ha tancat el seu despatx de la Rambla per exiliar-se a casa seva a Vallvidrera. El retir, però, s'acaba quan l'encarreguen per investigar un presumpte sabotatge olímpic: l'aparentment prodigiós atleta Johnson (Ben Johnson?) ha corregut els 100 metres llisos en uns molt sospitosos sis segons i quatre dècimes. I el que és pitjor, el 40% dels atletes negres no són negres. Argument demencial que amaga un ferotge contracrònica dels dies de Cobi i Petra.
