Un campament d’estiu dedicat a l’observació de fenòmens astronòmics. Una ciutat enmig del desert on fa milers d’anys va caure un asteroide, al costat d’un polígon militar on s’hi fan assajos nuclears. Una convenció, la Junior Stargazer, de joves talents que presenten els seus projectes científics. Aquests serien els ingredients d’una de les pistes del circ que Wes Anderson (Houston, 1969) presenta a la seva darrera pel·lícula, Asteroid City. Però no és l’única. En realitat, a la marcianíssima (perquè sí, també hi apareix un extraterrestre) proposta del cineasta texà, tot el que passa en aquesta reunió de superdotats adolescents i soldats malcarats forma part d’una obra de teatre.
El punt de partida del llargmetratge, gairebé construït com una capsa de nines russes, ens situa als anys 50 i planteja la retransmissió televisiva d’una representació escènica. La bulliciosa ment de Wes Anderson és capaç de barrejar les turbulències creatives d’aquella generació de dramaturgs que van canviar el món del teatre per sempre (els Arthur Miller, Tennessee Williams i companyia), l’esperit de l’històric programa Playhouse 90 i de l’Actor’s Studio per entendre’ns, amb el clima de la Guerra Freda i la carrera espacial.
La càmera viatja constantment d’un Broadway en blanc i negre fins a un colorista desert, posant el focus ara en un escriptor en crisi, ara entre bambolines, ara en la peripècia dels nanos amb els seus peculiars invents i en les seves excèntriques famílies, ara en els militars que posen el campament en quarantena després d’una sorprenent visita d’un ésser d’un altre planeta. Tot plegat, amb la col·laboració d’un grapat d’estrelles de Hollywood disposades a cobrar quatre cèntims per tenir al currículum una feina a les ordres d’Anderson: per Asteroid City hi passen Scarlett Johansson, Tom Hanks, Bryan Cranston, Maya Hawke, Margot Robbie o Steve Carell, i habituals del seu cinema, com Jason Schwartzman, Edward Norton, Tilda Swinton, Adrien Brody, Jeffrey Wright, Willem Dafoe i Jeff Goldblum.
És probable que Asteroid City sigui la pel·lícula on el director depura la seva manera de fer fins al paroxisme, probablement disposat a desconcertar el personal més que mai
Però, en realitat, la narrativa no importa gaire en l’esdevenir d’Asteroid City. És probable que aquesta sigui la pel·lícula on el director depura la seva manera de fer fins al paroxisme, probablement disposat a desconcertar el personal més que mai (si no és que qualsevol reacció de l’espectador tant li fot, que també podria ser). El seu inconfusible i barroc estil visual és present en cada pla i en cada escena. Però es diria que personatges i situacions no són més que titelles i marcs, simples instruments amb els què alliberar totes les obsessions estètiques, totes les marques de fàbrica del cineasta, que aquí resumim:
Les 5 claus del cinema de Wes Anderson
1. Segell d’autor
“M’agradaria no repetir-me. Però sembla que ho faig contínuament al meu cinema. No és una cosa que m'esforci a fer. Només vull rodar pel·lícules personals, però que també interessin al públic. Em sap greu que em critiquin perquè l'estil està per damunt de la substància i pels detalls que s'interposen en el camí dels personatges. Però cada decisió que prenc té en compte com tirar endavant aquests personatges. No diria que estic particularment obsessionat amb els detalls”. Wes Anderson s’explicava així en una entrevista, fa uns anys, quan ja portava una llarga trajectòria a les esquenes.
M’agradaria no repetir-me. Però sembla que ho faig contínuament al meu cinema. No és una cosa que m'esforci a fer. Només vull rodar pel·lícules personals, però que també interessin al públic
Estudiant de Filosofia, fanàtic de la literatura de Roald Dahl i Stefan Zweig, de les crítiques de Pauline Kael i de la saga Star Wars (qui ho diria!), Anderson va començar a flirtejar amb el seu futur quan de nano participava a les representacions escolars i quan enregistrava imatges amb la seva càmera de súper-8. Company de classes universitàries, i d’habitació, de l’actor Owen Wilson, junts van fer el curtmetratge Bottle Rockett (1994), dos anys després reconvertit en l’homònim primer llarg del cineasta, sota el paraigües a la producció de James L. Brooks (director de l’exitosíssima La força de la tendresa).
Després arribaria Academia Rushmore (1998) i, a partir de Los Tenenbaum. Una familia de genios (2001), un seguit de pel·lícules on aniria perfeccionant la seva particular manera d’entendre l’audiovisual, convertit ja en paradigma del cinema independent nord-americà d’autor, amb una filmografia que inclou Life Aquatic (2004), Viaje a Darjeeling (2007), Fantástico Sr. Fox (2009), Moonrise Kingdom (2012), El gran hotel Budapest (2014), Isla de perros (2018) i La Crónica Francesa (2021).
2. Temàtiques repetides
Abans d’entrar en l’estil visual d’Anderson, cal parlar d’una sèrie de temes que es van repetint a la seva trajectòria com a director i guionista. Les seves pel·lícules acostumen a ser tragicomèdies que giren al voltant de famílies disfuncionals, desestructurades, tant com la seva: ell mateix va ser un nen marcat pel divorci dels seus pares, i aquest element es respira en les seves històries.
Les seves pel·lícules acostumen a ser tragicomèdies que giren al voltant de famílies disfuncionals, desestructurades, tant com la seva
Més enllà, és habitual que els seus relats toquin temes com el dol, la mort i la pèrdua (també la de la innocència, amb joves que acostumen a ser més madurs que molts adults, i Asteroid City és un bon exemple d’això). Personatges extravagants, atrapats per passats traumàtics, abunden al seu cinema. Com també les estructures narratives capitulars, i un sentit de l’humor entre surrealista i absurd, i una mirada naïf de la vida.
3. Referents confessats
La Nouvelle Vague i el Nou Cinema Americà dels anys 70 són els grans referents de Wes Anderson, que, en el fons, és tant avanguardista com aquells francesos que tant l’han influenciat. Bottle Rocket, per exemple, beu directament de Truffaut i els seus Los cuatrocientos golpes.
La Nouvelle Vague i el Nou Cinema Americà dels anys 70 són els grans referents de Wes Anderson
A Academia Rushmore hi trobem una inspiració directa d’El graduat, de Mike Nichols. I ell mateix ha confessat sovint la seva passió pel cinema de Jean Renoir, d’Orson Welles, d’Akira Kurosawa, de Hal Ashby i de Martin Scorsese. I, fins i tot, de Roman Polanski, una altra gran influència en la seva posada en escena.
4. La càmera clavada, la simetria i els colors pastel
Des del mateix disseny dels títols de crèdit, l’obsessió estètica un punt vintage de Wes Anderson s’ha convertit en un element que el converteix en el cineasta més reconeixible de l’actualitat. Les simetries són, potser, el seu gran signe distintiu, però també l’ús dels zooms, o la composició de plans amb la càmera en perpendicular als elements de l’escena.
L’obsessió estètica un punt vintage de Wes Anderson s’ha convertit en un element que el converteix en el cineasta més reconeixible de l’actualitat
Usualment, fa servir llarguíssimes preses estàtiques amb la càmera clavada al trípode, però també utilitza panoràmiques, slow motion i travellings. Més: cada escena té la composició d’una obra pictòrica, d’un quadre que es podria penjar a la sala d’un museu, amb una enorme riquesa de la paleta cromàtica, i una explosió de colors pastel que sovint contrasta amb el que viuen els personatges. En aquest sentit, el disseny de vestuari mai queda a l’atzar i sempre completa l’aposta visual i saturada de colors dels films.
5. Sospitosos habituals
Un altre dels segells singulars de Wes Anderson el trobem a la seva família professional. Davant la càmera (“m'agrada treballar amb actors que conec; formar una mena de companyia amb ells, i és bo quan s’incorpora algú nou, que porta una energia diferent, i entre tots l'ajuden a integrar-se i ser-ne un més”, explicava en una entrevista recent), amb intèrprets que l’han acompanyat sovint, com un Bill Murray que, des d’Academia Rushmore ha estat un rostre habitual a les seves pel·lícules. A Asteroid City, però, Murray no va poder rodar per culpa d’un inoportú Covid, i el director el va substituir a darrera hora per Steve Carell.
Un altre dels segells singulars de Wes Anderson el trobem a la seva família professional
Però, més enllà de les cares que els passegen per les seves històries, Anderson és també fidel a d’altres professionals, com el director de fotografia Robert D. Yeoman, els músics Mark Mothersbaugh i Alexandre Desplat, el guionista Roman Coppola, els muntadors Barney Pilling i Andrew Weisblum, el dissenyador de producció Adam Stockhausen o la dissenyadora de vestuari Milena Canonero.