Tic, tac, tic, tac… 20 anys ja, com passa el temps! 20 anys des que el rellotge de 24 sonava per primera vegada a la Fox un 6 de novembre de 2001. No havien passat ni dos mesos dels atemptats terroristes de l’11-S, de manera que una sèrie sobre un agent de la fictícia Unitat Contra Terrorista d’Estats Units que tenia la missió d’aturar totes les amenaces que posaven en risc la seguretat del país havia de ser un èxit sí o sí. Bé, l’èxit mai està garantit. Però Robert Cochran i Joel Sunrow se’l van assegurar quan, combinat amb la tòpica temàtica antiterrorista, van presentar un format completament innovador i original que convertiria 24 en una sèrie superior a qualsevol ficció televisiva d’acció que s’hagi fet aquest segle.

Ficció a temps real

Estic convençut que molts showrunners i guionistes de sèries havien tingut abans la idea de quadrar els temps de la ficció amb els de la realitat. Una hora pels personatges és una hora per l’espectador. Però aquí la part realment complicada és l’execució.

L’estratègia de 24 per convertir cada temporada de 24 hores consecutives en pur entreteniment es basava en col·locar constants girs de guió, moltíssima acció i rematar cada capítol, és a dir, cada hora, amb un potent cliffhanger. La tàctica va sortir bé. La sèrie no respira, i els seus pobres personatges tampoc.

Ara bé, el format té les seves limitacions, i l’exemple més clar és el de la pèrdua de versemblança. Un mal necessari en aquesta sèrie, perquè si Jack Bauer dormís les 8 hores de rigor cada nit, ens hauríem hagut d’empassar cada temporada 8 capítols força avorrits.

24 kiefer sutherland

Un John McClane modernitzat

Però no, Jack Bauer no dorm. Jack Bauer sempre està a punt per quan arriba l’acció. El seu personatge és la sublimació dels herois d’acció que dominaven Hollywood a finals dels anys 80. Un John McClane modernitzat que era capaç de qualsevol cosa per tal de salvar el dia.

I quan diem qualsevol cosa, també estem parlant de les tortures que l’agent de la Unitat Contra Terrorista exercia i que tantes crítiques li van provocar a la sèrie. Eren justificades aquestes tortures? La resposta hauria de ser que no, però hi ha qui et presentaria arguments per defensar-les.

D’una banda, que sovint es tractava de salvar moltes més vides si el torturat donava la informació. De l’altra, que Bauer és un personatge que no para de rebre per totes bandes, tant a nivell físic com emocional, amb la seva filla, per exemple, segrestada múltiples vegades. És el que té haver d’omplir nou temporades de trames que enganxin a l’espectador.

24 serie 1533038057

Diversió garantida

I no podem dir que 24 no ho aconseguís. Aguantar tants anys amb les limitacions que suposa que la ficció sigui a temps real té un mèrit increïble. És cert que en els darrers la qualitat va baixar una mica respecte del que havia sigut, però en cap cas va tenir la devallada que hem vist en altres sèries de longituds similars (em venen al cap Joc de trons i Como conocí a vuestra madre).

De fet, el punt àlgid de la sèrie el trobem a la cinquena temporada, que li va permetre guanyar l’Emmy a millor drama, on l’adrenalina i la tensió arriben a un nivell tan elevat que garanteix una gran diversió per l’espectador.

I és que veure 24, fins i tot ara, vint anys més tard, a Netflix, és sempre divertit. Les peripècies de Jack Bauer per enfonsar els plans d’una organització terrorista o per descobrir qui és el nou talp de la seva unitat sempre tenen alguna cosa sorprenent que enganxa.

I que enganxa encara més amb el “tic, tac” constant del rellotge i aquesta sensació d’urgència que crea el fet de viure-ho tot en temps real. Una idea original que va esdevenir la clau per convertir-la en la millor sèrie d’acció d’aquest segle.