"Benvolgut Sr. Willmett. Moltes gràcies per la carta. Vostè pregunta si el totalitarisme, el culte al líder... estan realment en auge mentre aparentment això mateix no passa en aquest país (Anglaterra) i als Estats Units. He de dir que crec, o temo, que prenent el món com un tot, aquestes coses van en increment. Hitler, sens dubte, aviat desapareixerà, però només a costa d'enfortir Stalin, els multimilionaris anglo-americans i tota mena de petits führers del tipus de de Gaulle".
Era l'any 1944 i Eric Arthur Blair, escriptor que publicava les seves novel·les i articles amagat rere el pseudònim de George Orwell, contestava una missiva a un lector anomenat Noel Willmett. D'aquella carta sortiria la gènesi de 1984, una de les seves obres més celebrades, pedra angular de la trilogia de les novel·les distòpiques d'inicis del segle XX , juntament amb Un món feliç (1932) d'Aldous Huxley i Fahrenheit 451 (1953) de Ray Bradbury. Un raonament que, gairebé un segle més tard, continua estan vigent quan parlem de figures com Vladimir Putin, Donald Trump o Jair Bolsonaro. Gran clàssic de la literatura universal, el 17 de novembre, l'editorial La Magrana publicarà una nova edició en català amb la traducció actualitzada a càrrec d'Albert Nolla.
La finalitat justifica els mitjans
"Tots els moviments nacionals, a tot arreu, fins i tot aquells nascuts com a resistència a la dominació alemanya, semblen adoptar formes no democràtiques per agrupar-se a si mateixos al voltant d'un führer sobrehumà (Hitler, Stalin, Salazar, Franco, Gandhi, De Valera, són tots exemples diversos) i segueixen la teoria que la finalitat justifica els mitjans".
Eric Arthur Blair va néixer a Motihari, l'Índia Britànica, el 25 de juny de 1903, fill d'un dels centenars —sinó milers— de representants que la burocràcia britànica tenia escampats pel seu imperi. En el seu cas, Richard Walmsley Blair era administrador del Ministeri de l'Opi del govern colonial de l'Índia. Tenia dos anys quan la seva mare, Ida Mabel Limouzin, una dona nascuda a Birmània i d'ascendència francesa, va decidir que el petit Eric havia de créixer a la capital del Regne Unit, Londres. Gràcies a una beca va aconseguir estudiar a l'elitista escola d'Eton. Però incapaç de fer front a les despeses que suposava ingressar a la Universitat, va decidir enrolar-se a la Policia Imperial India a Birmània. Contrari als abusos que aquesta força exercia sobre la població local, va ser allà on el futur escriptor va prendre consciència social i política.
La veritat objectiva
"A tot arreu del món els moviments semblen anar en la direcció de les economies centralitzades que poden 'funcionar' en un sentit econòmic però no estan organitzades democràticament, les mateixes que tendeixen a establir un sistema de castes. Amb això vénen els horrors del nacionalisme emocional i una tendència a descreure de l'existència de la veritat objectiva, atès que tots els fets han d'encaixar amb les paraules i les profecies d'algun führer infal·lible".
Renegant de l'imperialisme britànic, Eric Arthur Blair va regressar a Londres. No va ser fàcil, els primers anys va viure gairebé en la indigència. Època que descriu a una de les seves primeres obres, Sense ni cinc a París i Londres. Va ser justament l'any de la seva publicació, el 1933, que va adoptar el pseudònim de George Orwell. La mateixa època en què es va afiliar al Partit Laborista Independent. Ideari de fortes conviccions d'esquerres que el va dur a unir-se a les Brigades Internacionals que van combatre defensant la Segona República durant la Guerra Civil espanyola. Orwell va arribar a Barcelona el desembre del 1936 i només desembarcar es va allistar al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Un any més tard, va caure ferit d'un tret al coll al front d'Osca. Aquella ferida de guerra el va obligar a ser evacuat al Marroc, on s'acabaria recuperant. De la seva experiència a la Guerra Civil sorgiria l'assaig Homenatge a Catalunya, un dels seus llibres més celebrats. El següent seria La rebel·lió dels animals (1945), novel·la on ja trobem molts dels elements posteriorment exposats a 1984.
Dos i dos són cinc
"En cert sentit la història ja va deixar d'existir: per exemple, ja no hi ha tal cosa com una història del nostre temps que pugui ser universalment acceptada, i les ciències exactes es troben amenaçades mentre la necessitat de militar deixa de mantenir la gent a ratlla. Hitler pot dir que els jueus van començar la guerra i, si sobreviu, això esdevindrà la història oficial. No pot dir que dos i dos són cinc perquè, a la pràctica, diguem, en balística, dos i dos han de ser quatre. Però si sobrevé el tipus de món que temo, un món on dos o tres superestats siguin incapaços de conquerir-se l'un a l'altre, dos i dos podrien ser cinc si el führer així ho desitja. Aquesta, com l'entenc jo, és la direcció en què ens estem movent actualment, encara que, és clar, el procés és reversible".
El 21 d'agost de 1936, un funcionari bolxevic de poca rellevància anomenat E.S. Holtzman va declarar en un tribunal rus que havia estat involucrat en un complot trotskista contra Stalin. Holtzman va ser un dels acusats en el primer gran judici del període conegut com la Gran Purga, durant el qual centenars de milers de ciutadans soviètics van ser enviats a presons, camps de treball i cambres d'execució. Holtzman va declarar que el 1932 havia viatjat a Copenhaguen per trobar-se amb el fill de Trotski, Lev Sedov, a l'Hotel Bristol. Ell i d'altres suposats conspiradors van ser afusellats immediatament. Uns dies després del judici, un diari danès va assenyalar un fet significatiu: l'Hotel Bristol havia estat enderrocat el 1917. Posteriorment, també es va saber que Lev Sedov havia estat a Berlín el dia que suposadament era a Copenhaguen. Els fets que havia confessat E.S. Holtzman només existien en la ment dels agents de la policía secreta de Stalin, l'NKVD, que estaven intentant fer creure a la població que dos i dos eren cinc. George Orwell va seguir atentament tot aquell procés ple d'irregularitats i falsos testimonis.
Indiferència general pel declivi de la democràcia
"Pel que fa a la immunitat comparativa de la Gran Bretanya i els Estats Units, potser els pacifistes diran que encara no ens hem tornat totalitaris, i això és un símptoma summament esperançador. Però crec molt profundament, com vaig explicar al meu llibre El lleó i l'unicorn, en el poble anglès i la seva capacitat per centralitzar la seva economia sense destruir la llibertat en el procés. Però hem de recordar que la Gran Bretanya i els Estats Units no ho han intentat realment, no han conegut la derrota o el patiment sever, i hi ha alguns mals símptomes en el moment de fer el balanç dels bons. Per començar, hi ha una indiferència general pel declivi de la democràcia. S'ha adonat, per exemple, que ningú a Anglaterra de menys de 26 anys no ha votat? I que segons es pot entendre, a la gran massa de població d'aquesta edat no els importa això? En segon lloc hi ha el fet que els intel·lectuals són més totalitaris a l'hora jutjar la gent comuna. En termes generals, la intelligentsia anglesa s'ha oposat a Hitler, però només a canvi d'acceptar Stalin. Molts estan perfectament preparats per als mètodes dictatorials: la policia secreta, la falsificació sistemàtica de la història... Mentre sentin que tot això està del 'nostre' costat. De fet, l'afirmació que a Anglaterra no tenim un moviment feixista vol dir que els joves, en aquest moment, busquen el seu führer on sigui. No podem estar segurs que això no canviarà, tampoc que gran part de la població no pensi d'aquí a deu anys com ara pensen els intel·lectuals. Espero que no, fins i tot confio que no, però si passa, serà a costa d'una lluita. Si simplement es proclama que tot això és pel bé i no es reconeixen els símptomes sinistres, només estarem ajudant a l'auge del totalitarisme".
George Orwell va escriure 1984 el 1948. La seva ultima novel·la de ficció, que originalment es titulava L'últim home a Europa (van ser els editors nord-americans els que la van rebatejar com 1984) es va publicar només un any més tard, el 8 de juny de 1949. A les pàgines de la que ja està considerada una de les grans obres de la literatura universal, Orwell ens descriu una societat distòpica, dominada per un règim totalitari regentat pel seu líder, el Gran Germà. Una esmolada reflexió sobre qüestions tan actuals com la censura, la manipulació dels mitjans de comunicació i la falta de llibertats individuals en benefici d’un suposat interès comú.
La nostra causa és la millor
"Vostè també pregunta: si penso que el món tendeix cap al feixisme, per què no recolzo la guerra? És una elecció entre dimonis. Imagino que totes les guerres ho són. Sé prou sobre l'imperialisme britànic perquè no m'agradi, però el recolzaria davant del nazisme o l'imperialisme japonès com el menys malèvol. De la mateixa manera, donaria suport a l'URSS davant d'Alemanya perquè penso que l'URSS no pot escapar completament del seu passat i conserva moltes de les idees originals de la Revolució per fer-ne un fenomen molt més esperançador que l'Alemanya nazi. Penso i he pensat des que la guerra va començar, al voltant de l'any 1936, que la nostra causa és la millor, però ens hem d'entestar a fer-la la millor, cosa que implica crítica constant".
"No hi haurà lleialtat, llevat de la lleialtat al Partit. No hi haurà amor, llevat de l’amor pel Gran Germà. No hi haurà rialles, llevat de les rialles del triomf davant un enemic derrotat. No hi haurà art, ni literatura ni ciència. Quan siguem omnipotents, ja no necessitarem la ciència. No hi haurà distinció entre la bellesa i la lletjor. No hi haurà curiositat ni alegria davant el curs de la vida. Tots els plaers antagònics seran destruïts", escriu Orwell en una història ambientada el 1984 (que és l'any en què va escriure la novel·la però intercanviant els dos últims dígits) i en una ciutat de Londres gris i reprimida. El relat té Winston Smith com a protagonista, un funcionari del Ministeri de la Veritat (un dels quatre ministeris existents per tal de controlar a la població, juntament amb el Ministeri de l'Amor, el Ministeri de la Pau i el Ministeri de l'Abundància), que té com a missió reescriure la història per adaptar-la al que el Partit y el Gran Germà considera la versió oficial dels fets. Un dia però, Winston es troba amb una fotografia perduda que demostra que els notoris traïdors Jones, Aaronson i Rutherford eren a Nova York el mateix dia que havien confessat trobar-se amb Emmanuel Goldstein (una figura similar a Trotski) a Euràsia. I aquí Stalin és quan hauria bramat que les estacions de tren sempre estan allà. Sigui com vulgui, no oblideu que el Gran Germà, un segle després, us continua vigilant.