Barcelona, 2 de juliol de 1855. Esclata la primera vaga general de la història de Catalunya i de la història peninsular. Reunits sota el lema “Associació o mort”, més de 100.000 obrers dels principals centres industrials del país es declaraven en vaga. Barcelona, Gràcia, Sant Andreu, Sants, Reus, Vilanova, Manresa, Mataró i les valls del Llobregat, de l’Anoia i del Ter quedaven literalment aturades. La revolució industrial, que estava canviant la fesomia del país a marxes forçades, paradoxalment havia eixamplat les diferències econòmiques i l’esquerda ideològica de la societat catalana de l’època. Lluny del mite que associa industrialització i progrés, la primera fase de la revolució industrial conduiria el país a un escenari convuls marcat per l’explotació, la violència i la repressió. Aquella vaga pionera explica que els obrers es van mobilitzar per reivindicar la lliure associació, la reducció de la jornada de treball i l’increment dels salaris. I ens explica, també, que el poder polític i econòmic va reaccionar amb la militarització del país.

Com era la Catalunya de 1855?

L’any 1855 el Principat tenia una població d’1.650.000 habitants. Des de 1714 (en menys d’un segle i mig) Catalunya havia multiplicat per quatre la població. I s’havien alterat, definitivament, els pesos demogràfics del país: l'interior —rural i agrari— havia perdut el lideratge demogràfic històric en benefici dels eixos costaners i fluvials —urbans i industrials—, que ja concentraven més del 50% de la població de Catalunya. Barcelona, amb 235.000 habitants, i Reus, amb 30.000, lideraven aquell procés de transformació. Però era un país de misèria, en tots els sentits de l’expressió. La pagesia estava col·lapsada per una formidable crisi de preus imposada per la burgesia industrial. I les classes treballadores estaven immerses en un horrible escenari d’explotació que tenia el màxim exponent en el treball infantil. Un paisatge que no impedia un fort corrent migratori cap als centres industrials, que popularitzaria la frase “Barcelona s’ha fet gran amb els cabalers —els qui no eren hereus— de Catalunya”.

Fàbrica Philips (1891) / Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya

Com era la Barcelona de 1855?

Després de la capitulació de 1714, les autoritats borbòniques havien imposat un radi de més o menys un quilòmetre (l’abast d’una bala de canó) al voltant del perímetre murallat, on s’havia prohibit tota mena d’activitat econòmica o constructiva. L’any 1855 aquesta perversa prohibició encara era vigent i, per consegüent, els habitatges, les botigues, els tallers, les fàbriques, els convents, els quarters militars i els palaus s’apinyaven a l’interior del clos murallat. Cal dir també que des de 1714 Barcelona havia multiplicat per sis la població; això explicaria les pèssimes condicions d’habitabilitat de les classes populars, massificades en una perversa versió del pis patera contemporani, amb música de sarsuela. Les malalties i els accidents, provocats per les pèssimes condicions de treball i d’habitabilitat, eren la primera causa de mortalitat en aquella Barcelona. La capital catalana era una autèntica claveguera a cel obert, massacrada per l’analfabetisme, la desnutrició, l’alcoholisme, la delinqüència i la prostitució.

Fàbrica del Vapor Vell de Reus, a principi del segle XX / Centre de la Imatge Municipal de Reus

Com s’organitzaven els obrers?

Les grans fàbriques de l’època concentraven centenars o milers de treballadors, la qual cosa facilitava l’organització de les classes treballadores, molt influïdes per les revolucions de 1830 i 1848, que havien inundat els països industrialitzats, i per les tesis socialistes dels grans teòrics europeus del moment (Marx, Engels, Owen, Fourier i Saint-Simon). L’any 1855 la classe obrera catalana ja estava organitzada en associacions representatives (que articulaven les reivindicacions), en ateneus (que alfabetitzaven) i en mútues (que cobrien les contingències per malaltia, atur i, fins i tot, per viudetat i orfenesa). Aquest entramat, el precedent més remot de l’estat del benestar a Catalunya, estava repartit desigualment; mentre l’Associació de Teixidors de Barcelona tenia una força considerable, altres sectors, com les drassanes o la indústria de l’alcohol, estaven menys representats. En canvi, en el món rural i pagès aquest entramat associatiu no havia aconseguit arrelar i els jornalers agraris trigarien dècades a organitzar-se.

La Maquinista, a principi del segle XX / Blog Barceloneta en hora

Els precedents de la vaga

La vaga de 1855 va ser allò que en termes meteorològics se’n diu “tempesta perfecta”. L’estat espanyol estava immers en una crisi social, política i econòmica —l’enèsima des que es va constituir— de proporcions descomunals. La monarquia estava desprestigiada pels indecorosos afers domèstics de la reina Isabel II i pels foscos negocis de la reina mare Maria Cristina. I la classe governant, formada per una curiosa confluència d’oligarques caciquistes i militars colpistes, encara ho estava més. Aquest paisatge explicaria el paper de les burgesies industrials, la basca i la catalana, que feien carrera a l’ombra d’aquell festival de despropòsits. L’any anterior (1854) havien finançat i situat en el poder un govern “de sastreria” que tenia l’objectiu de dictar barra lliure per a les selfactines,  les màquines de filar automàtiques que en la imaginació de les classes treballadores eren la representació de l’infern. El conflicte estava servit i el 19 de juliol de 1854 (un any abans de la vaga) una massa incontrolada va incendiar diverses fàbriques a Barcelona.

La plaça de l'Oli de Barcelona, a final del segle XIX / Centre Cívic Can Felipa, Ajuntament de Barcelona

Les societats obreres

Naturalment aquell excés no va quedar en un simple ensurt. Les autoritats governatives van dictar una bateria de sentències de presó i de deportació a títol de públic escarment, cosa que únicament va contribuir a alimentar l’escalada de tensió: els filadors es van solidaritzar amb els teixidors i es va declarar una vaga del tèxtil que aturaria el sector durant tres setmanes. El 8 d’agost de 1854, el capità general de Catalunya, Manuel de la Concha, i les societats obreres signaven un acord que passava per desconvocar la vaga i traslladar la negociació a l’àmbit dels treballadors i la patronal, a canvi d’indultar els obrers condemnats. Aquell acord adquiriria una càrrega simbòlica de gran transcendència: era el primer cop en la història de Catalunya, i de l’estat espanyol, que les autoritats governatives acceptaven el paper interlocutor de les societats obreres. En aquella fita la figura del dirigent obrer Josep Barceló i Cassadó (nascut a Mataró el 1824) va adquirir una dimensió espectacular que el poder polític i econòmic mai va saber interpretar.

La càrrega, de Ramon Casas (1899) / Museo Reina Sofía  

La repressió

El maig de 1855, el govern espanyol donava un cop d’autoritat i alçava la prohibició interina de les selfactines. Els treballadors ho van interpretar com una traïció i van considerar trencades les negociacions. El nou capità general de Catalunya, Juan Zapatero Navas —un militar perseguit per una tenebrosa ombra de crims comesos en les guerres carlines—, va respondre amb la detenció dels líders obrers i la il·legalització de les associacions, ateneus i mutualitats dels treballadors. Poc després, el 6 de juny,  va ordenar l’execució de Josep Barceló. La mort de Barceló i la deportació a Cuba de 70 líders obrers va conduir a un estat de revolta que culminaria amb la declaració de vaga del 2 de juliol, secundada per tots els sectors de la indústria. Zapatero, en plena inèrcia repressiva, es lliuraria a la violència més absoluta: el 9 de juliol va ocupar militarment els grans centres industrials amb una brutalitat aterridora i va ordenar detencions massives. Malgrat tot, no va evitar l’aturada del país i l’inici d’un llarg camí de lluites i de conquestes.

Imatge principal: Treballadora infantil / Gonçal Mayos

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat