El 4 de març de 1975, 18 dels 34 regidors de l'Ajuntament de Barcelona van votar al ple del consistori en contra d'una moció que proposava una subvenció a classes de llengua catalana. El Comissionat de Programes de la Memòria de l'Ajuntament ha volgut commemorar aquests fets amb una exposició al pati del Palau de la Virreina: 1975. Els regidors del NO al català. Paral·lelament, aquest dimecres, a les 18h, se celebra al Saló de Cròniques un acte amb presència de Ricard Vinyes, comissionat de Programes de la Memòria, el comissari de l'exposició, Martí Marín Corbera, el periodista Josep Maria Cadena, i Miquel Ángel Pasqual, cantant de La Trinca.

El NO

Corrien els darrers temps del franquisme, i dins del règim alguns sectors tractaven de guanyar-se el catalanisme moderat. Malgrat tot, l'Ajuntament estava constituït majoritàriament per membres de Falange i fins i tot alguns regidors eren ex-combatientes, poc predisposats a qualsevol mesura aperturista. Un regidor, Jacint Soler Padró, va proposar que l'Ajuntament contribuís amb menys d'un 0,5 % del seu pressupost a l'ensenyament de la llengua catalana. Només 9 regidors van donar suport a Solé Padró. 18 van votar-hi en contra i 7 es van abstenir. Alguns dels vots negatius van basar-se en pretextos pressupostaris. La realitat és que, per als franquistes més purs, el català només era suportable com una peculiaritat exòtica, que podia tolerar-se dins l'àmbit domèstic, però mai dins l'àmbit públic: no s'entenia, doncs, la seva inclusió a l'ensenyament.

Els 18

L'exposició de l'Ajuntament vol recordar els 18 individus que van negar-se a donar suport a la llengua catalana en aquell moment de persecucions. Es tracta de: Mariano Ganduxer Relats, José Mª Dot Bosch, Rafael Luján López, Rafael de Ferrater Ramoneda, José Canalda Vilache, Ramón Torres Muños, Vicente Febrer Solsona, José Mª Tormo Magrans, Antonio Cañellas Sidós, Juan Abellán Hernández, Vicente Costa Ugeda, Rogelio Mir Martí, Jesús Calvo Martínez, José Güell Ramon, Juan Cabañero Alarcón, Pedro Llorens Lorente, Pedro Salvat Virgili i Mercedes Carbó Colomer.

La reacció

El NO dels regidors era previsible, però potser era molt menys previsible la reacció popular. Les Associacions de Veïns, en bona part inspirades pel PSUC, van mobilitzar-se. La premsa, que gaudia d'un cert aperturisme en aquell moment, també es va posicionar en alguns casos en contra dels 18; ho va fer gràcies a la valentia d'alguns periodistes, com Tísner. Algunes entitats van llançar una campanya sota l'eslògan "Volem els Ajuntaments i l'Escola Catalans i Democràtics": van recollir 118 adhesions d'associacions. Fins i tot algunes entitats poc polititzades van rebutjar la posició de l'Ajuntament. La Trinca va treure una cançó, 18 jutges, en què satiritzava als 18 regidors. Els cantants apareixien, al vídeo de la cançó, acompanyats d'ases. 

La rectificació

Dos mesos després de la votació negativa, l'Ajuntament votava de nou una moció relativa a la llengua catalana. Va aprovar cedir el pressupost previst per Soler Padró a l'ensenyament del català. Però, a més, es va decidir la creació de tres comissions per treballar sobre la identitat catalana: "Comisión de Lengua y Literatura Catalanas", "Comisión de Historia y Arte de Cataluña" i "Comisión de Tradiciones y Costumbres Catalanas". Van tenir poc ressò, perquè les seves tasques van coincidir amb la preparació del Congrés de Cultura Catalana. Però demostraven la debilitat de les institucions davant les pressions populars. Quan va arribar la democràcia, cap d'aquells regidors va ser reelegit, tot i que tots ells van intentar emmascarar el seu passat.

Una relectura de la transició

Aquesta exposició s'emmarca dins un canvi de perspectiva en els estudis de la transició. Front als estudis predominants fins fa alguns anys, que parlaven d'una transició "atorgada" per les elits polítiques, que s'haurien "suïcidat", es posa de manifest que va haver-hi una lluita popular potent en contra del franquisme. D'aquesta tendència es tendeix a visibilitzar que el franquisme va acabar per dissoldre's en una transició que va ser molt conflictiva (fins i tot va haver-hi molts morts). I el protagonisme ja no està monopolitzat pel Rei, Carillo o Suárez, sinó que es reparteix amb molts altres actors: sindicats, associacions de veïns, militants polítics, periodistes...