Barcelona, 11 de setembre de 1714. Fa 309 anys. Després de 413 dies de duríssim setge, les tropes borbòniques francocastellanes trencaven la resistència del baluard de Sant Pere i penetraven a l’interior de la ciutat. La historiografia nacionalista espanyola ha presentat aquell fet com la fi de la rebel·lió catalana. L’11 de setembre de 1714, a ulls del nacionalisme espanyol, és la data de la derrota de Catalunya. Però, realment va ser així? Els catalans i les catalanes celebrem la Diada nacional com la commemoració d’una derrota? O commemorem que aquella jornada va ser el punt culminant de la resistència catalana? D’una resistència que havia lluitat per una ideologia i que havia combatut per una ambició: “Catalunya, l'Holanda de la Mediterrània”. Què va passar, realment, aquell dia?
A trenc d’alba
El dia 11 de setembre de 1714 va clarejar amb el mateix mapa que tots els dies dels tretze mesos anteriors. Les tropes borbòniques, tretze mesos i 30.000 bombes després, no havien aconseguit saltar la muralla de Barcelona. A dos quarts de cinc del matí, Berwick, el comandant de Felip V, va ordenar un nou atac, i els assaltants van avançar en línia cap als baluards de Sant Pere, del Portal Nou i de Jonqueres (al pany de la muralla nord-est, actualment desaparegut). Però aquella maniobra va resultar un fracàs per als atacants. I una carnisseria. Els canons catalans, situats a la gola del baluard de Sant Pere, van massacrar l’enemic. La immensa majoria dels 11.000 efectius francocastellans que Berwick va situar en aquella ratera van morir per efecte de l’artilleria catalana. I els pocs supervivents van recular fins a les seves posicions inicials.
A primera hora del matí
Cap a les set del matí, Berwick ja havia reagrupat els regiments delmats pels defensors —no tan sols al Portal Nou, sinó també als baluards de Santa Clara i de Llevant: al reducte de Santa Eulàlia (al barri de la Ribera), un grup de dones armades havia aconseguit foragitar la cavalleria francesa, incapaç d’avançar en terreny fangós, sota una pluja de plom i una tempesta de pedres— i els va concentrar sobre la bretxa reial (situada al centre de la muralla de Llevant). La pluja fina, però insistent, que queia des de la mitjanit aventurava que la pólvora de les mines dels defensors estava molla. I per aquell espai, no sense haver de vèncer la resistència, van aconseguir, per primera vegada, penetrar a l’interior de la ciutat. No obstant això, la segona línia de defensa els va aturar al Convent de Sant Agustí (al barri de la Ribera).
Durant el matí
Les fonts documentals (les catalanes i les franceses) revelen allò que la historiografia nacionalista espanyola ha ocultat durant segles: els combats al Convent de Sant Agustí no són més que un dels moltíssims episodis bèl·lics d’aquella jornada. A la mateixa hora, però a l’extrem nord-est de la muralla (prop de l’actual plaça d’Urquinaona), la resistència catalana va llençar un contraatac que va obligar els francocastellans a recular. El conseller en cap Casanovas, que portava la bandera de Santa Eulàlia, va dirigir aquell operatiu, i la cavalleria i infanteria catalanes van recuperar el baluard de Sant Pere i van acorralar els francocastellans al baluard del Portal Nou. Les fonts (les catalanes i les franceses) relaten que aquells combats van ser ferotges i que els defensors van tenir en escac els assaltants durant hores.
A l’interior de la ciutat
De nou, les fonts documentals (les catalanes i les franceses) relaten que durant tot el matí, i fins a primera hora de la tarda, els combats es van succeir per tota la meitat est de la ciutat (barris de la Ribera, Sant Pere i el Born). Plaça a plaça, carrer a carrer, casa a casa. Un dels exemples més paradigmàtics d’aquesta ferotge lluita seria el Convent de Sant Pere, la posició més estratègica de la muralla de Llevant. Aquell convent va ser l’escenari d’una lluita acarnissada. Fins a primera hora de la tarda, aquell edifici va canviar de mans onze vegades. I el mateix va passar al Convent de Sant Agustí, i a molts carrers i places dels barris de la Ribera i del Born. Passat el migdia, cap a les dues de la tarda, els contendents estaven esgotats i es van aturar els combats. Era un “alto el foc” tàcit que posa en relleu el grau d’intensitat d’aquella lluita.
Durant la tarda
Un altre cop les fonts documentals (les catalanes i les franceses) relaten que, després de les dues de la tarda, ja no es van reproduir els combats. Les historiografies catalana, francesa i anglesa expliquen que durant la tarda es van succeir els contactes entre els respectius comandaments, però sense assolir cap acord. Els catalans tenien l’enemic a l’interior de la ciutat, però els borbònics francocastellans havien perdut més de 10.000 homes i només havien aconseguit el control sobre els barris de llevant (la Ribera, Sant Pere i el Born). El centre de la ciutat i el Raval encara eren territori lliure. I Berwick, contravenint les ordres de Felip V (que li havia ordenat arrasar Barcelona), però conscient que la capital de Catalunya podia ser la seva tomba, va preferir aturar el temps i esperar que els dirigents catalans proposessin una capitulació negociada.
L’endemà i l’endemà passat
Les negociacions es van allargar fins a l’endemà passat, dos dies després de l’heroica jornada de l’11 de setembre. Casanovas i Berwick van acordar una capitulació, i no la rendició incondicional que exigia el Borbó espanyol. Aquesta capitulació contemplava, entre altres coses, que Barcelona no seria víctima de “l’últim rigor de la guerra” (el dret a saqueig, violació i assassinat que s’autoconcedien els exèrcits assaltants), ni que els defensors de la ciutat serien represaliats. El comandament borbònic no va entrar a Barcelona, ni va requisar les armes i els estendards dels catalans, fins al 13 de setembre de 1714. Però la derrota catalana no se certificaria fins a l’octubre de 1714, quan el primer capità general borbònic Bidal d’Asfeld va incomplir la garantia de no-repressió i va detenir i empresonar els caps militars catalans.
