1001 curiositats del català parlat i escrit, de Jaume Salvanyà (col·lecció L'Arca, de l'editorial Redbooks), vol explicar la llengua catalana a través d'anècdotes i històries curioses. En aquest atípic llibre sobre la llengua catalana hi figuren els grans temes habituals en obres d'aquest tipus: els orígens de la llengua, la gramàtica, l'ortografia, els eufemismes, la literatura, el català als mitjans de comunicació, la disglòssia, la normalització lingüística... Però ho fa des del detall, des de la petita història, a partir de fets moltes vegades desconeguts, de tal forma que s'aconsegueix una aproximació especial, molt emotiva, a la llengua catalana.

Noms carregats de mala fe

Són nombroses les coses curioses que documenta Salvanyà, i moltes d'elles es refereixen als noms. Per exemple, analitza l'origen del cognom "Deulofeu". Es tracta, ni més ni menys, d'un cognom que es donava als fills de pare desconegut, en un temps en què aquests eren fortament estigmatitzats. Una mena de venjança pòstuma per a tots els descendents dels pecadors que havien engendrat un fill sense passar per la vicaria. Per altra banda, 1001 curiositats del català documenta que alguns noms no són tan evidents com sovint ens pensem. Per exemple, Montserrat és nom de dona, però antigament era també nom d'home, i actualment encara hi ha homes que duen aquest nom a Mallorca.

Com es diu?

A través d'aquest llibre podem descobrir coses que ignoràvem, i també ampliar el nostre vocabulari. Per exemple, podem aprendre que la part del darrera del colze i del genoll es diu "sofraja", i que els ganivets, com les persones, tenen esquena (la part de la fulla oposada al tall). També ens explica que a Andorra els polítics, quan fan campanya electoral porta per porta es diu que "espardenyegen", que ve, justament, d'usar les espardenyes. I una de les coses més sorprenents: Salvanyà ens ensenya que "l'any de la picor" no és un any mític, sinó una data ben real: el 1471, quan una gran epidèmia de puces va traumatitzar la societat catalana.

La llengua d'avui, per a les coses d'avui

Salvanyà pretén fer un llibre molt actual, on junt als aspectes més històrics de la llengua hi apareguin els més actuals. Així doncs, al costat d'apartats per a les tradicions o per a la religió, també n'hi ha dedicats a coses molt més actuals, com la pornografia. Aquí se'ns mencionen els poemes de Salvat-Papasseït, però també Les excursionistes calentes, la primera pel·lícula porno gravada en català.  Però també hi ha apartats dedicats a les begudes alcohòliques: del cigaló al xampú o xandi, passant pel calimotxo i el burret d'Alcoi. I fins i tot incorpora dades que han donat a conèixer darrerament els estudiosos, com el fet que desenes de milers de gitanos francesos tenen com a llengua pròpia el català, un fet que va analitzar darrerament Eugeni Casanova.

Els savis també s'equivoquen

Salvanyà, en el seu llibre, ret homenatge als filòlegs que han contribuït a l'estudi de la llengua catalana, com Pompeu Fabra o Joan Corominas. A desgrat de tot, no els sacralitza i fins i tot ironitza amb alguna de les seves relliscades, com la de la definició de "xiruca" al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Corominas, on troba una procedència basca a aquesta paraula, suposadament derivada de "ziroka" (ensopegant o rebent cops, a una vall navarresa). Però sembla ser que l'origen del nom del calçat és molt més senzill. La mare dels fabricants de Tortellà que van inventar aquest calçat es deia Mercè, i el diminutiu de Mercè, en gallec, és Chiruca. Van batejar les botes, senzillament, amb el diminutiu de la seva mare. Salvanyà, a desgrat de tot, no vol esmenar la plana als grans coneixedors de la llengua catalana sinó tan sols oferir una forma d'apropar-la al gran públic, d'una forma amable i distreta.