No la necessitàveu, però aquí la teniu: una crítica de la quarta temporada de Por 13 razones, aquella sèrie que ho va petar quan es va estrenar l’any 2017 i que, com era d’esperar, s’ha desinflat progressivament fins a convertir-se en un globus brut, ronyós i abandonat al bell mig de l’asfalt. La primera temporada, polèmica i transgressora pel seu tractament del suïcidi juvenil, estava prou bé. La segona no tant, la tercera menys i la quarta només funcionaria com a paròdia de si mateixa. No ho hauria d’haver fet, però he mirat els deu capítols que la conformen, així que aquí us explico per què no heu de cometre el mateix error que jo. En format llista, perquè sé que no voleu perdre més de deu minuts llegint.

1. Perquè el seu protagonista, Clay Jensen (Jay Asher), té la mateixa capacitat de raciocini que un cogombre. Parlem-ne. A les primeres tres temporades, la figura principal de la sèrie fa gala d’un comportament erràtic, i es converteix en un covard o un heroi en funció de premisses determinades per les seves ganes de cridar l’atenció, de salvar el món (o almenys l’institut) o de copular. Si aquesta manera de fer ja despertava més suspicàcies que passions, a la quarta temporada l’actitud del bon jan del Clay només es pot qualificar d’insuportable. 

Els guionistes han pretès crear un personatge turmentat pel gran secret, però la veritat és que l’únic que han aconseguit és recrear a la perfecció com es comportaria un nen de tres anys si el tanquessis a un institut i l’envoltessis de persones gairebé tan curtes com ell. Visito la universitat? Em detenen. Vaig d’acampada? Caic en una cova. Vaig a una festa? Acabo a hòsties. Agafo el cotxe? M’estampo. Hi ha un tiroteig? Surto al passadís. La capacitat de sortir a la foto de Clay Jensen és ridícula i l’excusa que ens intenten vendre per justificar el seu comportament –ajudar els seus amics– encara ho és més. Aquests, en un món una mica realista, agafarien el protagonista per les espatlles i li demanarien que, si us plau, es limités a fer els deures i a no cridar l’atenció. Però no ho fan. No ho fan perquè a la quarta temporada tenen menys profunditat que la piscina on la meva iaia fa aiguagim.

2. Perquè els personatges han quedat completament desdibuixats. Podien caure més bé o més malament, però al llarg de les tres primeres temporades la majoria de figures de la sèrie s’havien treballat un background que justificava les seves accions. Tot això se’n va en orris a la quarta, quan aquests comencen a comportar-se com si haguessin patit una trombosi cerebral. El clàssic bon paio es lesiona i ha de deixar el futbol americà, fet que provoca que perdi el nord i es comporti com un fanfarró de manual. D’acord, podia passar. Ara bé, d’aquí a convertir-se en una espècie de mafiós de disset anys que contracta scorts de luxe, esnifa cocaïna i destrossa despatxos amb un bat, hi ha un pas. Un pas que els guionistes han volgut resoldre amb un parell de capítols.

3. La interpretació de Christian Navarro. La mateixa cara d’estupefacció quan un nazi li està clavant una pallissa que quan li concedeixen una beca. Permanent sorprès, permanentment enfadat. Si no us ho creieu, busqueu Tony Padilla al Google Imatges.

4. El personatge d’Ani Achola. No cal dir res més.

5. Els fantasmes. Els dos personatges que la van palmar a la tercera temporada eren dolents, malparits i perdonavides. D’acord, ho captem. Que es manifestin en forma de fantasma –o de record, o d’al·lucinació– no aporta absolutament res. Que expulsin paneroles pel nas i la boca per algun motiu que ni els guionistes saben explicar, encara menys.

6. La drogoaddicció de Justin Foley. Si 13 razones fos l’UNO, l’heroïna seria la carta +4 dels guionistes. Quan no saben què fer, la tiren i si no t’agrada és problema teu. Total, un ionqui és un ionqui, deuen pensar. 

7. Winston Williams, també conegut com a Sherlock Holmes. Una colla d’adolescents pretensiosos han incriminat el teu nòvio per enviar-lo a la presó i salvar-se el cul, però per sort pots demostrar que té una coartada perquè era amb tu quan van passar els fets. Què fas?

a) Em dirigeixo a la policia per mostrar les evidències i evitar que la meva parella sigui condemnada injustament.

b) Deixo que el nòvio acabi entre reixes –on se’l carreguen– i llavors busco justícia perseguint la colla d’adolescents i enamorant-me d’un d’ells durant aproximadament 45 minuts.​

8. La grotesca trama del control parental. Els adolescents de la sèrie es maten i es violen entre ells, es droguen, s’emborratxen i coquetegen amb les armes cada dos per tres. Bàsicament se salten totes les lleis escrites a la Constitució dels EUA i no tenen por de fer-la cada cop més grossa. Així i tot, però, han de tornar a casa abans que es faci fosc perquè els pares no s’enfadin.

Resulta ridícul comprovar com els mateixos protagonistes que s'enfoten de les forces de l’ordre tenen una mena de respecte reverencial cap als seus progenitors. Sobretot tenint en compte que molts d’ells estan interpretats per actors que s’acosten a la trentena i que estan més quadrats que el cub de Rubik. De debò, afaitar-los no farà que semblin més joves.

9. Molt soroll per no res. El problema principal de la quarta temporada, però, és que perd el rumb per la seva pròpia necessitat d’abordar totes les problemàtiques de la societat nord-americana. En cada capítol s’intenten tractar temes com l’assetjament, el consum de drogues, el racisme policial o els tirotejos escolars, però tots ells, per la necessitat autoimposada de donar pas al següent, acaben resultant efímers, i es resolen amb presses i de manera poc treballada. L’exemple més clar és l’episodi dedicat al tiroteig de l’institut: quan la sèrie per fi aconsegueix crear una mica de tensió, tot es desinfla en qüestió de minuts sense cap motiu aparent.

10. Final soporífer. Fas l’esforç d’arribar fins al capítol número 10 i la sèrie t’ho recompensa amb un epíleg avorrídissim. Aquest es divideix en una primera part que pretén ser lacrimògena (però que només és avorrida) i una segona insulsa. El millor que se’n pot dir és que almenys serveix per posar punt final a una producció que s'hauria d’haver acabat abans.