Les 10 millors pel·lícules de 2021 (sense ordre de preferència)

No, al cinema no està tot inventat, ni ho hem vist tot. Titane és una explosió de creativitat i transgressió, i de potència visual. Amb una assassina en sèrie i un bomber addicte als esteroides com a protagonistes, la cineasta parisina Julia Ducournau, que ja ens havia deixat bocabadats amb la seva òpera prima Crudo, proposa ara una altra història d’amor al límit, violenta, colpidora i molt atrevida, que juga amb insòlita llibertat amb elements del gore i de la ciència-ficció. Un malson que dinamita els conceptes de gènere, no només cinematogràfics. Guanyadora de la Palma d’Or a Cannes, en aquest 2021 cap altra pel·lícula ens ha fet volar el cap com Titane.

Sota la seva aparent lleugeresa, aquesta és probablement la pel·li millor escrita de 2021. Hereva del cinema d’Éric Rohmer i de Woody Allen, aquesta juganera dramedy romàntica gaudeix del gust per la paraula i el diàleg, i reflexiona sobre els sentiments amorosos i els seus llarguíssims tentacles, amb certa capacitat de desmitificació del romanticisme. Una delícia escrita i dirigida per Emmanuel Mouret que mereix ser entre les millors de l’any.

Steven Spielberg s’ha atrevit a reversionar una pel·li intocable, i ha sortit del repte sense despentinar-se. Mantenint un respecte quasi reverencial cap a l’original, la seva adaptació de l’obra mestra de Leonard Bernstein i Stephen Sondheim revitalitza el clàssic per crear-ne un de nou, afegeix una insospitada energia als números musicals (el somni humit del cineasta, ja apuntat en aquell brutal inici d’Indiana Jones y el Templo Maldito), i potencia la lectura social del relat. I li fa un preciós homenatge a l’enorme Rita Moreno, l’Anita dels anys 60. Una meravella que, per si a algú li calia, manté Spielberg com el grandiós creador que ha marcat el cinema nord-americà dels darrers 50 anys.

La salvatge i traumàtica Guerra dels Balcans va deixar centenars de milers de víctimes i la vergonya perpètua per una Europa que va mirar a l’altra banda. Un dels seus episodis més sagnants fou la matança de Srebrenica, amb més de 8000 dels seus habitants, d'ètnia bosnia musulmana, assassinats a mans de l'exèrcit serbi. La cineasta croata Jasmila Zbanic proposa una trasbalsadora mirada a aquells fets, homenatjant els morts i denunciant la passivitat de l’ONU, incapaç d’evitar la massacre. Duríssima, visualment impactant, és, potser, la pel·lícula més dolorosa de l’any. , 

Aquell extraordinari ball, i aquella borratxera, final de l’imperial Mads Mikkelsen arrodoneix un dels films de l’any. El director Thomas Virtenberg ens presenta quatre professors d’institut que decideixen fer de conillets d’índies del seu propi estudi sobre els possibles efectes beneficiosos de l’alcohol. Beure per combatre la rutina i les misèries del dia a dia. Una tragicomèdia que reflexiona sobre les crisis de la mitjana edat i sobre les masculinitats fràgils, capaç d’arrencar somriures i d’encongir el cor, i que aposta fermament per convertir-se en una celebració de la vida.

La pel·lícula més personal de Paolo Sorrentino, que obre la capsa de records per fabular sobre la seva pròpia adolescència, marcada per la mort sobtada dels seus pares. En un context marcat per l’arribada de Maradona a Nàpols, presència que va aixecar la moral de tota una ciutat i que, segons explica el film i el propi Sorrentino a tot aquell que vol escoltar-lo, va salvar la vida del director. Mantenint la seva inconfusible enprempta en la posada en escena però rebaixant el seu habitual barroquisme visual, Sorrentino es capbussa més que mai en les emocions, i proposa un coming-of-age íntim i delicat que pica l’ull al cinema de Fellini. Fabulosa.

Rodrigo Cortés aconsegueix una de les experiències més sorprenents, emocionants, colpidores i virtuoses de l’any. Amb El amor en su lugar juga amb eines aparentment incompatibles, fent-nos viatjar fins al gueto de Varsòvia, per assistir a la representació d’una obra de teatre, una comèdia musical que contrasta amb la mort i la crueltat nazi més enllà de les quatre parets del local. El director fa anar la càmera de l'escenari al què passa entre bastidors, del vodevil al genocidi, de les rialles i les cançons a l'instint de seguir respirant cinc minuts més. Tot un exercici d’estil, narrat en temps real, i basat en fets històrics, que aposta pel poder de l’art com a bàlsam contra l’horror.

El tancament de l’arc narratiu del James Bond de Daniel Craig és, també, un punt i a part crepuscular i catàrtic, que va més enllà del què promet tota pel·lícula sobre l’agent amb llicència per matar. Craig li ha regalat al personatge una vulnerabilitat insòlita i una inesperada aura tràgica, deixant una poderosa empremta en una figura icònica. Sin tiempo para morir, a més, dialoga directament amb un dels títols menys vistos i més reivindicables de la saga: les picades d’ull a 007 al servicio secreto de Su Majestad (l’únic Bond interpretat per George Lazenby) són constants, i la influència espiritual d’aquell film és evident, amb l’afegit de la presència a la banda sonora de la que és, probablement, la millor cançó Bond de la història: el 'We have all the time in the world', amb la veu de Louis Armstrong. El cercle es tanca i Bond es reinventa. Un clàssic instantani.

Injustament eclipsat per Woodstock, el mateix 1969 es va celebrar el Festival Cultural de Harlem, que va reunir més de 50.000 persones al Mount Morris Park de Nova York. Un esdeveniment musical i poderosament reivindicatiu, en un moment clau de la història dels Estats Units: en plena lluita pels drets socials, amb el pes de les Panteres Negres i quan només feia un any dels assassinats de Martin Luther King i Robert Kennedy; i que reunia algunes de les millors veus del moment. Per l’escenari van passar Stevie Wonder, Gladys Knight, B.B. King, Mahalia Jackson o Nina Simone. Les imatges, inexplicablement inèdites fins ara, guanyen avui en rellevància històrica. El millor documental musical dels darrers anys (amb permís del Get Back de Peter Jackson).

Per acabar, ració doble de nostàlgia ben entesa. El cinema és art, sí, però sobretot és emoció. I quan apel·la als sentiments i a la memòria, pot ser imbatible. Tant Cazafantasmas: Más allá com Spider-Man: No Way Home han aconseguit reaccions insòlites als darrers temps, amb el públic aplaudint enmig de determinades escenes que aquí no desvetllarem (per això ja teniu twitter i onades de mala hòstia d’usuaris que s’encarreguen de estripar les sorpreses que ofereixen ambdues pel·lícules). Els caçadors de fantasmes i el vostre veí i amic aràcnid no han fallat. L’alegria de l’experiència compartida amb el retrobament de vells coneguts, tampoc.