Xavier Cazeneuve és historiador, especialitzat en la història de Barcelona. És soci fundador de Barchinona.cat, una empresa especialitzada en projectes culturals entorn la història de la ciutat, que tant organitza exposicions, com revisa publicacions o impulsa projectes d’adaptació de fonts documentals a noves tecnologies... Una de les seves darreres iniciatives ha estat l’estudi de la imatge que el NO-DO (Noticiarios y Documentales, el curt de projecció obligatòria als cinemes durant el franquisme) donava de Barcelona i de Catalunya. El passat dia 7 de maig va exposar aquesta recerca al Museu d'Història de Barcelona. Arran d'aquella conferència, ha explicat els seus avenços a El Nacional.
Foto: Sergi Alcàzar
Com es comença a interessar pel NO-DO?
Quan vaig assabentar-me que la Filmoteca Nacional havia penjat tots els NO-DO en lliure accés, vaig pitjar el primer de tots ells, i em vaig trobar imatges de la fira de Santa Llúcia, en què es veien imatges en moviment del carrer de la Corríbia, una antiga via que passava al davant de les escales de la Catedral, abans no s’obrís la Plaça Nova i l’avinguda de la Catedral. De seguida em vaig adonar que el NO-DO tindria imatges de molt valor, com a arqueologia visual. I vaig decidir començar a treballar-lo.
El NO-DO va contribuir a conformar l’imaginari col·lectiu espanyol sobre Catalunya
El NO-DO va influir en com es veia Catalunya a la resta de l'Estat?
El NO-DO portava moltes notícies de Catalunya, i això donava un missatge a tot l’Estat. A tot arreu de l’Estat les imatges arriben a tothom i formen l’imaginari col·lectiu espanyol sobre Catalunya, que té molt a veure amb la idea d'una Catalunya emprenedora, industriosa... Recull molts estereotips.
Tant d’impacte tenia el NO-DO?
Molt fort, sobretot en un moment en què la tele encara no havia triomfat i l’analfabetisme era el que era. El NO-DO era un dels mitjans amb què “s’informava” bona part de la població. Ben segur que influïa sobre la manera de veure el món de molta gent.
Foto: Sergi Alcàzar
El NO-DO segueix la filosofia de Franco: “Usted haga como yo, no se meta en política”
El NO-DO ens ofereix la imatge de Barcelona sota el franquisme?
No, al contrari. El NO-DO presenta “Barcelona al marge del franquisme”. Evidentment, el NO-DO és ideologia, com tot. Òbviament no era subversiu. Però tampoc és un pamflet ultra. El NO-DO segueix la filosofia de Franco: “Usted haga como yo, no se meta en política”. Fomenta una obediència passiva, perquè allò que pretén és la despolització de la gent, estimulant la seva manca de compromís. La major part del que presenta el NO-DO no té cap transcendència. De les 1.700 notícies documentades sobre Barcelona, les notícies sobre esports en representen més del 30%...
Veus el NO-DO i t’hi acostumes, fins i tot acabes somrient beatíficament
El NO-DO, doncs, és inofensiu?
No! I ara! No n’és gens, d’inofensiu. Però no pretén l’excitació i el compromís polític. Veus el NO-DO i t’hi acostumes, i acabes fins i tot somrient beatíficament. És un anestesiant, i això és la seva principal arma.
No és propaganda feixista?
No majoritàriament. Pot sortir Franco tot inaugurant un pantà i a continuació la cavalcada de Reis o el naixement d’una cria d’animal al zoo. És la banalització de tot. El NO-DO no es pren res seriosament. No té la càrrega doctrinal que tenien altres documentals de règims totalitaris, com els soviètics. Els NO-DO els acceptes molt fàcilment, et fan sentir confortable. Normalment no et donen cap conflicte. T’estan dissimulant la realitat, però tu hi pots viure còmodament. El NO-DO és pura representació del poder. El franquisme l’usava per desactivar el compromís mental...
No hi apareixen moltes mobilitzacions de masses?
No... La idea és més una revista, un magazine, que un noticiari com a tal (malgrat el nom). Les mobilitzacions del Movimiento no són molt freqüents, sobretot a partir dels anys 1950, quan el NO-DO perd contundència i es dedica més a distreure la gent. Al NO-DO, a més de les del Movimiento, les úniques mobilitzacions que es presenten són les esportives, les folklòriques i les religioses. Sobre Barcelona, hi ha molts reportatges sobre el Zoo, sobre la fira de mostres, sobre esports, sobre circ, sobre moda...
I sobre personatges polítics, hi ha gaires reportatges?
L'alcalde de Barcelona, Porcioles, és un personatge que apareix contínuament, però perquè se l’esmenta, no perquè sigui protagonista del NO-DO... De fet, no hi ha cap reportatge sobre polítics, a excepció de Franco. Quan ve a Catalunya, en un sol NO-DO pot haver-hi tres notícies sobre la seva estada...
És el NO-DO fàcil de criticar?
Tan sols et comences a replantejar el NO-DO quan penses en tot el que no hi surt. Hi apareixen inauguracions d’habitatges, però mai no hi surten reivindicacions veïnals, tot i que en aquell moment eren molt actives. No hi surten mai els barris perifèrics. Hi ha una vaga de tramvies, i això no hi figura... A Barcelona hi passen coses, i al NO-DO no hi passa res.
Foto: Sergi Alcàzar
Si usem malament el NO-DO avui en dia, guanya pòstumament
Darrerament s’utilitza molt el NO-DO com a font històrica. És molt útil per a això?
El NO-DO té un gran perill, avui en dia: se l’utilitza com a un document històric per mostrar una època, sense l’anàlisi crítica que s’ha de fer abans d’usar qualsevol tipus de font. Es tendeix a literalitzar-lo. Així, se'ns fa creure que allò que s’hi veia era el que passava realment. Aleshores el NO-DO guanya pòstumament, perquè et fa creure que l’Espanya del franquisme era allò que el NO-DO ensenyava.
El NO-DO presenta la catalanitat com una aportació als valors comuns de la nació espanyola
Com es presentava la catalanitat al NO-DO?
La catalanitat es mostrava com un fet folklòric. Si n’hi ha alguna referència, la presenta com una aportació als valors comuns de la nació espanyola. Els tòpics de la laboriositat, de la iniciativa dels catalans, hi són tots. Quan es refereix a la història, és sempre des d’un punt de vista molt inofensiu. La història no és mai conflictiva, per al NO-DO. Bàsicament es parla de patrimoni... Si no, és història molt costumista.... Es parla molt de les dades, de l’anècdota, però sense explicar res...
Com era el NO-DO de la transició?
El NO-DO va ser d’exhibició obligatòria fins al 1976, i a partir d’aleshores va anar desapareixent de les sales, fins al 1981 que es va tancar. A partir de 1976 hi ha menys notícies a cada NO-DO, però són més treballades, més extenses, tipus reportatge. A partir del 1978 el NO-DO comença a negar-se a si mateix. Hi ha un reportatge de 1977 sobre l’11 de setembre, i un altre de l’arribada de Tarradellas. És sorprenent.
El NO-DO dels darrers temps, presenta temes polèmics?
Algun. El NO-DO sempre havia sigut laudatori amb l’Ajuntament de Barcelona. Però, en canvi, durant la transició fa un reportatge sobre les obres promeses que l’Ajuntament no està fent. No està contra l’Ajuntament, però qüestiona la seva propaganda, i abans això era impensable.
El primer personatge que apareix al NO-DO és Franco, i el darrer és John Lennon
Com acaba el NO-DO?
El primer NO-DO comença amb un reportatge en què el primer personatge que apareix és Franco. L’últim, del 1981, acaba amb un reportatge sobre els joves del 68, amb imatges de Luther King i del Che, i amb l’All you need is Love de música de fons. L’últim personatge que apareix al NO-DO és John Lennon. És ben simptomàtic.
El volum d’informacions que hi apareixia no era molt gran pel treball que pretenen fer?
Sí, és molta informació, però amb l’avantatge que era un corpus tancat, perquè es va emetre puntualment de 1943 al 1981, i per això era fàcil de delimitar. A partir d’aquí vaig veure que tenia moltes possibilitats per fer un estudi d’història urbana; veure què sortia el NO-DO i què no, què implicava... En primer lloc, per ara, hem fet un buidatge dels programes de mà del NO-DO, sistemàtic, de 12.700 notícies registrades. N’hi ha gairebé 8.000 filmacions d’àmbit espanyol i 4.700 de fora. I amb això hem fet una primera aproximació al tema amb un buidatge dels programes de mà. Ara cal anar visionant i buidant els documentals.
Com reflecteix el NO-DO la rivalitat Barcelona-Madrid?
Quan vaig començar la feina suposava que al NO-DO Barcelona i Madrid estarien al capdavant de la resta de ciutats, però no esperava que ho estiguessin tant. Si a les notícies de Madrid li treus les notícies relatives a la capitalitat, Barcelona gairebé empataria amb ella. Madrid i Catalunya acaparen els NO-DO. Madrid ocupa el 35% del total de notícies i Catalunya el 30% (amb moltes notícies no només sobre Barcelona, sinó també sobre moltes altres poblacions catalanes; en dona 24 només sobre Granollers). Per darrere d’aquests dos territoris hi figuraria Andalusia, amb només un 8%. La resta va molt per darrere.
Foto: Sergi Alcàzar