Lluís Rabell té cops amagats. La setmana passada va sorprendre els altres líders polítics que participaven al Simposi de la Fundació Claret “Catalunya, aconfessional o laica?”. El president del grup parlamentari de CSQP va trencar la cintura a més d’un en al·ludir al cas de França. Allí, “en determinades circumstàncies, [la laïcitat] ha esdevingut una religió d’Estat, la qual cosa en perverteix profundament el sentit”. Per a Rabell la laïcitat que “és l’afirmació original de la necessitat de separar l’esfera religiosa de l’esfera pública”, s’ha vist pervertida per “determinades disposicions [que] han impedit l’expressió de la fe religiosa i les conviccions personals en determinats àmbits”, va dir posant d’exemple la prohibició que les noies musulmanes duguin vel a l’escola. És cosa contradictòria, va dir, “perquè és l’escola que ha de ser laica, no els alumnes”. El parlamentari confluent va reblar la seva intervenció amb una acusació molt compartida en ambients cristians: “la laïcitat ha estat l’afirmació de superioritat moral de determinats sectors de la societat. En el fons és una manifestació de racisme”.

Els presents encara païen la crítica i Rabell seguia embalat: “Estic molt agraït als Escolapis, jo que sóc profundament ateu i de tradició marxista”, o bé: “un capellà em va ensenyar a pensar” o “sempre hi havia companys cristians en les lluites clandestines”. Aquí va decidir posar una mica de sal i pebre recordant que “aquest país també té altres arrels no cristianes. Ho dic en condició de descendent de jueus conversos. A Catalunya hi havia comunitats de jueus abans no arribés la fe cristiana”. I un apunt més personal per il·lustrar que no és “fanàtic”:  “La meva dona és una jueva que ha viscut en un entorn àrab i la seva llengua materna és el judeoàrab. Els meus fills són ateus i coneixen perfectament què és la religió cristiana, la tradició jueva i saben què és festejar el Ramadà. Són coneixedors de religions i són ateus. Per tant, no confonguem l’analfabetisme religiós, és a dir, el desconeixement de la seva història, dels seus valors, de les conviccions que transmet [la religió] amb el fet d’adherir-s’hi. Són dues coses diferents”. Amén.