El pintor Antoni Vives Fierro, incansable als seus 80 anys, ha continuat creant durant el confinament. Tancat a la seva masia Cal Papitu de Sers, al Penedès, penjava cada vespre a l’ Instagram un dibuix del seu estil característic, retrat d’escenes urbanes que aquest passejant incansable té retingudes a la seva memòria. Artista postimpressionista llaureat, amb exposicions a Nova Iork, Londres, Tòquio o Ginebra, retratista de la Havana, Londres, Paris o Barcelona, els escenaris emblemàtics de la qual té retratats amb els seus pinzells, és molt escrupolós en la concepte d’art, honor que reserva a la pintura i en tot cas a l’escultura. Les performances o les instal·lacions les emmarca “més aviat en el món teatral” i descarta la fotografia -“la cosa més tonta que hi ha”- perquè no té dificultat “amb aquestes màquines de dispar metralladora que fan cent instantànies per segon”.

“Jo vaig descobrir que la ciutat és un paisatge als Londres els anys 70. L'has de trepitjar, la mateixa gent que hi viu no es dona compta del que té davant seu”. Moment actual de l’art. “La pintura mai ha estat en un moment àlgid. Si tens tenacitat, entrega, voluntat, pot ser que te’ns surtis, però és complicat. Ara encara més perquè a partir del món que s’ha tornat més cibernètic ... està molt bé a nivell de divulgació, però arriba un moment en què potser tenim massa informació. “És molt virtual, això de veure-ho per una pantalla no és el mateix, la pintura cal tocar-la”.

El mètode d’accés a l’art canvia. “Les galeries van desapareixent perquè els sembla més fàcil fer exposicions virtuals. Jo no hi crec en això, és una distracció, sí, però és com veure un museu in situ o a través de la pantalla”. I no dona gaire credibilitat a les subhastes. “Els pintors més modestos es veuen perjudicats perquè posen uns preus de sortida llaminers perquè el públic s’hi atansi i la gent es queda amb aquest preu de sortida, no sobre el preu final. No hauria d’estar permesa la subhasta d’obra de pintors vius, perquè els perjudica”.

Li dol que a casa nostra no es valori prou als artistes catalans. Coincideix amb el que li va dir una galerista parisenca: “Tots aquest noms que em diu -Miró, Tàpies, Clavé, Grau Sala- no serien res si no haguessin passat per Paris”. Creu que entre els compradors d’obres milionàries hi ha més mimetisme per competir amb els altres que snobisme. Sobre el futur de l’art no és gaire optimista. “Amb la meva generació i la dels meus fills s’acaba la història. Els meus nets no crec que visitin exposicions.  Museus, potser sí, perquè els promocionen per la televisió i la gent hi va”.

La campanya #joimpulsotalent permet fer aportacions econòmiques per apadrinar talent d'una forma molt senzilla, ara i aquí.