François Alfonsi (Ajaccio, 1953) és eurodiputat d’Els Verds i d’Aliança Lliure Europea. Alfonsi té una llarga trajectòria dins l’esfera política del nacionalisme cors. Després de participar de projectes com la Unió del Poble Cors o Corsica Nazione, on va ostentar una conselleria territorial, el 2001 va ser escollit alcalde d’Osani amb un partit del qual és membre fundador: el Partit de la Nació Corsa. També és codirector del diari Arriti.

Segons el seu parer, Catalunya podria esdevenir un hub en la macroregió mediterrània? Quins potencials hi troba en el nostre país?

En el vast espai de la Mediterrània, el lloc que ocupa Catalunya és destacat, sobretot si parlem de la Mediterrània Occidental. Gràcies a la seva força econòmica i política, la seva influència pot ser motor de totes les polítiques que cal impulsar per resoldre els problemes que afronta aquest gran espai europeu, en particular els problemes mediambientals que amenacen la seva biodiversitat i el seu futur com a pulmó del sud d'Europa.

En el vast espai de la Mediterrània, el lloc que ocupa Catalunya és destacat

Quines són ara mateix les prioritats més determinants a la Mediterrània? 

Necessitem un marc de cooperació eficaç si volem promoure solucions comunes per a tots nosaltres: estats i regions de la Mediterrània, illes, territoris costaners… Les estratègies macroregionals s'han implementat en altres conques marítimes, com el mar Bàltic, per exemple. Els països i regions de la zona adriàtica-jònica ja han avançat en moltes qüestions a les dues ribes del mar Adriàtic i al mar Jònic, gràcies a una estratègia macroregional iniciada ara fa deu anys. La Mediterrània Occidental ha de fer el mateix, perquè els territoris que la limiten tenen problemes comuns que s’interrelacionen entre ells. Per altra banda, a la Mediterrània Oriental, Europa ha de redefinir el seu projecte, la seva organització operativa i les seves normes de diàleg, i fer-ho malgrat les dificultats polítiques que han brollat en els darrers anys. Que sigui difícil no vol dir que hàgim de quedar-nos de braços plegats. Al contrari!

Necessitem un marc de cooperació eficaç si volem promoure solucions comunes per a tots nosaltres

En termes estratègics, ¿creu que estem experimentant canvis significatius a la macroregió mediterrània? 

La inèrcia és la principal responsable del deteriorament de la Mediterrània. Això es tradueix en més incendis, més residus al mar, més contaminació portuària i a les rutes marítimes, més danys a la biodiversitat, etc. I el problema és comú a tots, perquè el mar ens interconnecta: els residus abocats a Còrsega poden acabar surant perfectament a la superfície de la costa catalana, i l'aire que respirem a Còrsega es veu afectat de vegades per la contaminació emesa a Barcelona, ​​Marsella o Milà. Sense coordinació i cooperació, aquestes problemàtiques aniran creixent sense aturador, i tots ens hi veurem afectats.

Europa ha de redefinir el seu projecte, la seva organització operativa i les seves normes de diàleg

Quins canvis s’estan esdevenint a la Mediterrània pel que fa a les aliances entre regions? Quines relacions són les més estables actualment? 

Aquí hi trobem dues tendències. Per una banda, la de la riba nord Unió Europea endins, on el sentit de pertinença és força alt i garant que l’entesa es traduirà en estratègies macroregionals comunes. D'altra banda, Europa està desenvolupant mitjans de cooperació en benefici dels països veïns de la riba sud. Estic convençut que podem compartir els mateixos objectius i harmonitzar-los, i que això dinamitzarà aquestes polítiques de veïnatge.

La inèrcia és la principal responsable del deteriorament de la Mediterrània

¿Les crisis climàtica i energètica incrementaran la interdependència entre les regions mediterrànies o, ans al contrari, ens dividiran i atomitzaran? En aquest sentit, ¿creu que el proteccionisme i el centralisme creixeran en els estats de la zona EuroMed?

El proteccionisme no és bo per a ningú, i les estratègies macroregionals són precisament el mitjà per obrir-se als altres, especialment als països de la riba sud. Sens dubte, conec totes les dificultats que s’han esdevingut recentment entre el Marroc i Algèria, a Líbia; i, més a l'est, entre Grècia, Xipre i Turquia; sense oblidar la situació molt degradada del Líban i Síria. No estic segur que les estratègies macroregionals per si soles engresquin a les regions en conflicte a cooperar d’un dia per un altre. Però si no mirem d’actuar, estic absolutament segur que aquests conflictes no es resoldran mai. Centrant-se en objectius consensuats, implementant tota la força motriu que la Unió Europea pot proporcionar, i abordant les crisis a nivell regional, local i estatal, aquestes estratègies poden tenir èxit.

Són les regions participatives i amb ganes de treballar, les que acaben esdevenint determinants

Cadascun dels països mediterranis, com qualsevol altra nació, té els seus interessos. A parer seu, ¿com podríem establir una agenda comuna per als pròxims anys? 

Si parlem de la Mediterrània nord, estic convençut que la implicació d'un actor fort com la Generalitat de Catalunya és imprescindible per diversos motius. Tant a França com a Espanya, les capitals estan molt allunyades de la riba de la Mediterrània, i aquests països només invertiran en polítiques favorables a la macroregió si les autoritats regionals i locals els impulsen a fer-ho. D'altra banda, Barcelona és la seu de la Unió per la Mediterrània, un fet que per a mi té un simbolisme essencial.

A la Mediterrània nord, un actor fort com la Generalitat de Catalunya és imprescindible

Ens podria donar algun exemple de com la col·laboració multinivell entre governs ha donat fruits dins la macroregió mediterrània?

En les estratègies macroregionals, són les regions participatives i amb ganes de treballar amb la resta d’actors, les que acaben esdevenint determinants. A Itàlia, per exemple, per a l'estratègia macroregional adriàtic-jònica, la regió de Marques no era pas la més gran, però es va decidir que fos allà on s’instal·lés la seu central; a Ancona. Això és una lliçó per a Catalunya: Marques va ser escollida perquè tenia la iniciativa. Els resultats d’aquest pla estratègic, deu anys després d’implementar-se, són indiscutiblement positius. Les dues ribes de l'Adriàtic han dut a terme nombroses cooperacions, i això contribueix a preparar l'adhesió d’altres candidats a entrar a la Unió Europea; és un desenvolupament que s'articula en termes col·lectius. Si aconseguim replicar aquesta experiència —o fins i tot amplificar-la— a  altres zones orientals i occidentals de la conca mediterrània, haurem començat a redirigir la tendència cap a una macroregió més pròspera, més ecològica i més pacífica. Una estratègia macroregional ha de tenir en compte cada situació i les prioritats de cada comunitat membre. Les contradiccions existeixen, és clar; i caldrà superar-les. Però una veritat és clara: si no apugem el llistó, no ens en sortirem.