El concepte ‘senderisme urbà’ pot semblar un oxímoron si relacionem la primera paraula amb el contacte directe amb la natura, preferiblement en zones muntanyoses i allunyades de l’asfalt i els blocs d’edificis, però el cert és que també es pot fer senderisme pel mig dels carrers d’una ciutat tan densa com Barcelona. Si més no, aquesta és la proposta que fa el llicenciat en Geografia i Història Xavier Martínez i Edo al llibre ‘Els camins antics de Barcelona’ (Cossetània, 2022), un recorregut per 21 itineraris pels camins històrics que connectaven la ciutat amb la resta de Catalunya a través del pla de Barcelona.
L’autor, que ha escrit també llibres com ‘Guía por el patrimonio arqueológico industrial de España’, ‘Atlas de los países en busca de la Felicidad’ i els textos de la col·lecció ‘Guies de Catalunya i Andorra’, il·lustrades per Pilarín Bayés, es planteja la possibilitat de fer senderisme allà on no hi ha senders, per recuperar les traces de quan van ser-hi, és a dir, quan Barcelona se circumscrivia al perímetre de les seves muralles i des dels diferents portals sortien camins que, a través del pla, connectaven amb els pobles aleshores perifèrics -Sant Martí, Sant Andreu, Horta, Gràcia, Sant Gervasi, Sarrià i les Corts- i més enllà, amb el Besòs i el Llobregat i a través de Collserola, cap al Baix Llobregat, el Maresme i el Vallès.
Així ho defensa el mateix autor a la introducció del llibre, que recorda que “quan es parla de senderisme, hom pensa immediatament en corriols de muntanya, camins rurals i, en general, en plàcids i bucòlics entorns a la natura”, per plantejar el llibre “a l’inrevés: en lloc de sortir a caminar per espais rurals, hem volgut dur la pràctica del senderisme a la ciutat”, a partir d’un cert exercici d’imaginació: “imagineu-vos aixecant l’enorme retícula de l’Eixample com si fos una estora”. A partir d’aquí, es resseguiran els antics camins tenint clar que “aquesta no és una guia de llocs per visitar, sinó de camins per recórrer”, això sí, sense renunciar a gaudir “allò que s’hi pot veure i -molt important- sobre allò que s’hi podia veure”.
21 itineraris
Establint sovint com a inici els antics portals de la ciutat emmurallada, la medieval, però també la romana, tot i que no en tots els casos, l’autor estableix 21 itineraris, com ara el Camí de Sant Cugat, que des de la plaça Nova s’enfila fins a la plaça d’Alfons Comín i més enllà cap a Collserola; la Carretera de Ribes, des de la plaça de l’Àngel fins a la Trinitat Vella recorrent un eix històric que es manté completament a excepció de la plaça de les Glòries; o la Via Molinaria, que ressegueix el Rec Comtal en sentit invers a l’antic curs de l’aigua, des de la Ribera fins a Vallbona.
Ara bé, no tots els camins seleccionats tenen com a punt de partida el centre de Barcelona, perquè històricament hi havia camins que no tenien cap necessitat de passar-hi, entre ells el Camí del Mig, que connectava el Llobregat i el Besòs o Camí de la Travessera, que de tan llarg l’autor el desglossa en dos segments però que connectaria l’Hospitalet de Llobregat amb Santa Coloma del Besòs passant per Travessera de les Corts, Travessera de Gràcia, Sant Antoni Maria Claret, Concepción Arenal, Bartrina i el passeig de Santa Coloma; o el camí de Sarrià al Port, que connectava el nucli antic de Sarrià amb l’actual cementiri de Montjuïc.
Tots diferents, tots iguals
Encara que tots els recorreguts són diferents, tots tenen els mateixos propòsits en comú, recórrer camins antics per observar, d’una banda, que en queda, i de l’altra, imaginar com hauria estat el mateix recorregut fa cinc-cents o mil anys. Així, cada itinerari es complementa amb petits articles sobre aspectes concrets de cada camí a partir d’edificis, vestigis, tradicions o fins i tot supersticions. Tot plegat, una manera de conèixer més la ciutat de Barcelona.
Finalment, tots els itineraris s’acompanyen d’una fitxa tècnica que marca la distància i el recorregut, marcant les connexions més properes en transport públic, afegint també les estacions de metro que es poden trobar durant el recorregut, tot plegat per afavorir la passejada per camins la majoria dels quals tenen entre 5 i 10 quilòmetres de recorregut -tot i que algun és més llarg-. En tot cas, sempre hi ha opcions de fer el recorregut a gust de l’usuari, però la majoria es poden fer en un termini d’unes dues hores, tenint en compte que la velocitat d’una persona caminant oscil·la entre els 4 i els 6 quilòmetres per hora. A caminar s’ha dit.