Barcelona té episodis que poden passar desapercebuts per al públic en general, però que quan s’hi grata una mica revelen històries sorprenents. Una d’elles és la de la fàbrica Numax, una empresa d’electrodomèstics que va viure una etapa d’autogestió liderada per les seves treballadores que va quedar immortalitzada en dues pel·lícules documentals i que ara retornarà a l’actualitat gràcies al bateig de l’interior d’illa de l’antic cinema Niza en honor seu, una història on l’autogestió obrera i la reivindicació veïnal van plegats per honorar el passat i reconvertir el pressent. A partir del 4 de març, aquest interior d’illa des d'on es gaudeix de les millors vistes a la torre de l'evangelista Marc de la Sagrada Familia passarà a anomenar-se Treballadores de la Numax.
La Numax va ser una fàbrica d’electrodomèstics dins de l’ambient industrial del Poblet, l’actual barri de la Sagrada Família, que estava situada al carrer Marina entre Còrsega i Rosselló. L’edifici industrial ha desaparegut, substituït per blocs de pisos, però la seva memòria encara perdura i quedarà assegurada amb el bateig d’un interior d’illa proper que va ser llargament reivindicat pels moviments veïnals en una història que ha tingut alts i baixos, amargues derrotes i petites victòries i que transcorren gairebé en paral·lel. De la Númax al Niza, passant pels nazis, aquesta és la història que recorda una Barcelona autogestionària que no ha mort del tot i que, en certa manera, continua vigent.
En els anys de la transició democràtica a Espanya, la fàbrica Numax va passar una època complicada abans del seu tancament definitiu. Tot va començar cap a l’any 1976 quan els seus propietaris, alemanys arribats a Catalunya després de la Segona Guerra Mundial, van decidir tancar la fàbrica de manera fraudulenta, amb acomiadaments i l’intent de vendre la maquinària sota mà en el marc d’una vaga que va comportar que els treballadors prenguessin una decisió revolucionària, prendre les regnes de la fàbrica i autogestionar-la. Les treballadores van liderar l’experiència, que va durar uns dos anys i mig i no va acabar bé, ja que al final la fàbrica va tancar.
Immortalitzat al cinema
Ara bé, perquè l’experiència no caigués en l’oblit, la mateixa assemblea de treballadors va decidir invertir les últimes 600.000 pessetes (uns 3.600 euros) de la caixa de resistència en un documental que va dirigir Joaquim Jordà, cineasta especialitzat en el cinema de denúncia. D’allà en va sortir la pel·lícula del 1979 Numax presenta, en la qual els propietaris alemanys queden retratats com a nazis -la seva arribada a Catalunya just després de la Segona Guerra Mundial ajudava a aquest enfocament- i s'immortalitza l’ambient revolucionari que es vivia a la fàbrica. Dues dècades més tard, Jordà va fer una segona part, Veinte años no es nada, on reunia antics treballadors que havien seguit projectes de vida diferents.
Si aquesta és, breument, la història de la Numax i la seva suposada connexió nazi, en un salt temporal fins al 2014 s’arriba a l’altra part del relat, el del tancament del cinema Niza. Situat a la plaça de la Sagrada Família, el seu tancament i posterior enderrocament va ser objecte d’una llarga reivindicació veïnal, que reclamava que l’espai fos destinat a equipaments. La batalla es va mig perdre, ja que en l’actualitat, en el mateix espai hi ha un supermercat de l’empresa Mercadona, però també es va mig guanyar, perquè es va reservar un espai per fer-hi un interior d'illa d’accés públic que, a més connecta l’esmentada plaça i el carrer Provença amb el carrer del Rosselló. A més, d’acord amb l’Ajuntament, es va aconseguir per a les entitats veïnals un equipament situat al carrer Nàpols, l’actual Ateneu el Poblet.
Connexió entre la Numax i el Niza
En un nou salt temporal fins a l’actualitat arriba la connexió entre la història de la Numax i la del cinema Niza, quan es planteja la necessitat de batejar d’alguna manera l’interior d’illa. “El que no podia ser és que es digués illa del Mercadona”, relata en conversa amb elNacional.cat Gabriel Mercadal, tresorer de l’Associació de Veïns de la Sagrada Família i un dels impulsors del canvi de nom. “Es buscava un nom relacionat al mateix temps amb el passat industrial del barri i amb el cinema”, perquè així es recordava alhora el patrimoni industrial i l’espai ocupat per l’antic cinema, que al seu temps era un dels “espais d’oci dels obrers de les fàbriques veïnes”.
En aquest context, recordar la fàbrica Numax entroncava amb la història industrial i alhora cinematogràfica, gràcies a les pel·lícules que al seu moment va fer Jordà. I encara més, commemorar el paper de les treballadores arrodonia el cercle, ja que entra dins de la política municipal de feminitzar el nomenclàtor. De fet, la inauguració del nou nom serà l’acte central del districte de l'Eixample a l’entorn de la celebració del Dia de la Dona del 8 de març. La inauguració serà el 4 de març, amb assistència d’extreballadores i servirà alhora per “homenatjar el passat industrial i alhora homenatjar la lluita de la Plataforma pel Niza i l’associació de veïns per aconseguir equipaments”, recorda Mercadal, que afegeix que també permet reivindicar “una lluita concreta d’autogestió, on les dones van tenir un paper fonamental”.
D’aquesta manera, les “lluites compartides” al llarg del temps per aconseguir principis bàsics, com una feina o uns equipaments veïnals, s’ajunten en aquesta història que té com a ítems principals la relació entre unes dones treballadores que van pilotar l’autogestió d’una fàbrica i evitar durant dos anys i mig el seu tancament i la lluita veïnal per aconseguir equipaments o, en aquest cas, un interior d’illa d’ús públic. El cinema, tant per la part del Niza com per la part de les pel·lícules de Joaquim Jordà relliguen aquesta història que ens remet a finals dels setanta, quan en això, com en molts altres aspectes, les barcelonines i els barcelonins van optar per autogestionar-se.