‘Se procurará que en las capitales y poblaciones donde se conserve todavía el uso de algunos dialectos, se reduzcan todos los nombres de las calles á lengua castellana’. Aquest és el text d’un article inclòs a la Reial Ordre signada per la reina d’Espanya, Isabel II, el 24 de febrer del 1860 i publicada a la Gazeta de Madrid -precedent de l’actual BOE- el 28 d’aquell mateix mes, que imposava una regulació de la manera de retolar els carrers i numerar les cases de tots els pobles i ciutats, incorporant normatives sobre com s’havien de comptar els números, classificacions per tipus de via i altres detalls d’ordenament.
De fet, aquest article, en concret, el número 47, és l’únic que fa referència a l’idioma en el qual s’havien d’escriure els noms dels carrers i reflecteix, per una banda, que el costum de retolar els carrers era previ a la regularització, i per l’altra, que hi havia llocs on aparentment ningú va considerar pertinent escriure’ls en castellà. La tercera derivada és el secular menyspreu de l’Estat espanyol i el seu braç executor, la monarquia borbònica, contra totes les llengües que no fossin la castellana, en considerar-les com a dialectes -i una quarta, per cert, és la mateixa denominació de la llengua com a castellana-.
En tot cas, el ‘se procurará’ s’ha d’entendre com una obligació emanada des de Madrid dirigida a aquelles poblacions que podrien haver optat per rètols escrits en altres llengües. A Barcelona, segons recull Pere Dalmases al llibre Barcelona pas a pas (Editorial Base, 2021), els noms dels carrers provenien de la cultura popular i “canviaven sovint segons els esdeveniments i costums veïnals”. De fet, l’autor recull que la plaça de Sant Josep Oriol va ser la primera via de Barcelona amb un nom oficial, i recull una anècdota molt barcelonina sobre la qüestió de la retolació que té a veure amb el general Espartero, insigne bombarder de la ciutat.
Vet aquí que després de bombardejar Barcelona el 1842, per continuar amb l’escarment es van imposar multes que es pagarien segons el cens, però els empleats d’una xocolateria del carrer de Sant Onofre “amb més valentia que seny, van sortir la nit abans del cobrament de la multa, saltant-se el toc de queda, per tapar amb pintura els noms dels carrers i els números de les cases”. Segons el relat de Dalmases, l’endemà va ser impossible identificar els que havien de pagar les multes i els cobradors tampoc no van trobar ningú que els ajudés, de manera que “el general va desistir de cobrar la vergonyosa multa”.
El pla de la Boqueria, quilòmetre zero
Més enllà de la veracitat dels fets, queda la qüestió que aleshores els carrers ja tenien nom, fos oficial o popular, encara que no s’especifica si aquest era en llengua catalana o castellana, però tot plegat va comportar que a partir de l’any 1856 a Barcelona es comencés la retolació sistemàtica “amb plaques de marbre amb les lletres dels noms rebaixades i omplertes amb plom”. I amb una característica que encara es pot observar avui: “Es va decidir numerar els carrers prenent com a centre de la ciutat el pla de la Boqueria, i numerar-los radialment des d’allà”. El pla de la Boqueria va ser triat, doncs, com a quilòmetre zero de Barcelona.
El cas és que l’obligació de retolar en castellà per deixar enrere els “dialectes” que, segons la reina i el seu govern, encara es conservaven en diversos llocs d’Espanya va ocasionar els típics desgavells de les traduccions fetes des de la ignorància i la distància. Tal com recull el llibre citat, “el resultat fou catastròfic i en alguns casos les traduccions van ser d’allò més sorprenents, com el carrer del Pas de l’Ensenyança traduït per ‘Paz de la Enseñanza’ o Gignàs per ‘Gimnasio’, entre moltes altres barbaritats”. Com es veu, el menyspreu pel català i pels costums que ens són propis no són coses del segle XXI, ni del segle XX, sinó que es remunten més enrere.
Repressió del català durant el segle XIX
I és que la repressió de la llengua catalana ha estat una constant al llarg dels segles per part dels que han intentat articular una nació espanyola d’arrel castellana. Així, al llarg del segle XIX i al costat de l’obligació de retolar els carrers en castellà i prou, es van promulgar lleis i normatives contra el català en els més diversos àmbits. Alguns exemples: 1801, ús exclusiu del castellà en obres de teatre; 1825, ús exclusiu del castellà al sistema escolar; 1837, càstigs infamants als infants que parlen català a l'escola via edicte reial; 1838, prohibició d’escriure epitafis en català; 1846, obligació de fer les receptes mèdiques en castellà o llatí; 1862, prohibició de les escriptures públiques en català; 1896, prohibició de parlar en català per telèfon. I no s’acaba aquí la cosa…