Hi havia un vell eslògan publicitari que deia que ‘al barri hi ha de tot’. El que pocs esperen és que en un barri de Barcelona com el d’Horta, i més en la seva part més residencial, salpebrada per casalots senyorials on els barcelonins de pro estiuejaven fa més d’un segle, s’amagui una col·lecció d’art africà formada per més de 400 objectes, que suposa una aportació important al patrimoni cultural de la ciutat. Per augmentar el despropòsit que suposa tenir amagada aquesta joia, cal assenyalar també que la col·lecció és visitable i l’entrada de franc. Increïble, però cert.
El carrer de Feliu i Codina enllaça el centre històric d’Horta amb el districte de Nou Barris i al llarg del seu recorregut inclou equipaments culturals com els Lluïsos d’Horta i el Centre Cívic Matas i Ramis, així com esportius, com el Camp Municipal de Futbol d’Horta i el Centre Esportiu Municipal d’Horta. També hi ha finques que recorden que la zona era lloc de segona residència pels barcelonins adinerats. Al número 59 d’aquest carrer però, salta la sorpresa. En una finca que perfectament va fer el paper de residència estiuenca ara fa més de cent anys, una placa al carrer crida l’atenció del passavolant: “Museu Africà Daniel Comboni”.
Daniel -o Daniele- Comboni és el nom del missioner italià que va fundar la congregació dels Missioners Combonians del Cor de Jesús, i la finca del número 59 de Feliu i Codina és la residència dels missioners retirats, molts dels quals passen els seus últims anys a Horta després de passar dècades fent de missioner en diferents punts de l’Àfrica. La mateixa congregació té en actiu més de 1500 missioners, homes i dones, sobre el terreny en bona part dels països africans. El pare José Rubio és un d’aquests missioners retirats i qui obre les portes a un equip d’ElNacional.cat que vol conèixer el contingut i la raó de ser d’aquest particular Museu Africà barceloní.
El Museu Africà -potser seria més precís anomenar-lo ‘col·lecció’- se situa en una construcció adjacent a la residència dels Missioners Combonians, i recull “entre 420 i 440 objectes de més de 40 països”, segons assenyala el pare Rubio. Es tracta d’objectes d’art, com ofrenes votives que recorden els ancestres, màscares i tocats cerimonials, o elements de decoració, com collars -fets amb petxines o closca d’ou d’estruç-, però també elements d’ús quotidià, entre els quals instruments musicals, peces de roba i estris per al treball i fins i tot alguna arma antiga. Tot plegat, una mostra d’efectes de procedència africana acumulats pels missioners durant anys, provinents principalment “d’obsequis”.
No hem comprat res. Tot ha estat portat pels missioners, coses que ens regala la gent, sobretot de la seva cultura, ideologia i creences"
“No hem comprat res”, assenyala el pare Rubio per indicar que els objectes d’aquesta col·lecció -i d’una més gran que hi ha a la seu de Madrid- “va ser portat per missioners amb objectes que ens regalen allà” i que representen aspectes “de les seves cultures, ideologies i creences”. En l’única sala de la que es compon aquest museu es pot fer un recorregut per tots aquests elements, contextualitzats amb mapes que il·lustren el visitant sobre aspectes com la geografia, els recursos, la varietat lingüística o la multiculturalitat d’un continent molt més ric del que històricament ha volgut vendre el reduccionisme colonial.
Un mapa del 1785, la 'joia de la corona'
En aquest sentit, el pare Rubio destaca com a ‘joia de la corona’ un mapa de l’Àfrica precolonial que està situat just a l’entrada a la sala expositiva i que serveix per introduir l’explicació de la col·lecció: “És un mapa de 1785 en que Àfrica és irreconeixible per a nosaltres, perquè nosaltres coneixem el que ens van deixar els que es van repartir el pastís, però no té res a veure amb l’Àfrica anterior”, cosa que “crida molt l’atenció als que han estudiat geografia”. El mateix pare Rubio, que va estar quasi quatre dècades fent de missioner al Congo -i que per ell, s’hi hauria quedat-, també destaca la importància d’una donació d’una vuitantena d’objectes per part d’un exambaixador d’Espanya en aquell país.
La visita a la col·lecció és gratuïta i el mateix museu disposa d’audioguies en català i castellà, per bé que la majoria de visitants “prefereixen la visita comentada de viva veu”, per part del mateix pare Rubio, que coneix al detall tots els objectes exposats, la seva història i també la manera com s’han d’entendre en l’imaginari dels diferents pobles africans, insistint, això sí, que aquest continent destaca per la seva immensa diversitat malgrat que als ulls europeus sovint s’interpreta com un bloc monolític i sense diferències entre si. Per això la mateixa exposició es complementa amb plafons explicatius que incideixen en aquest missatge de diversitat.
Ara bé, com és que aquesta riquesa patrimonial de Barcelona és pràcticament desconeguda? De fet, les visites són gratuïtes tot i que cal concertar-les prèviament, especialment per a grups -moltes escoles el visiten cada any-, tot i que els dimecres a la tarda hi ha la possibilitat d’efectuar visites no concertades entre les 17 i les 20. El pare Rubio assenyala alguns factors que expliquen el poc coneixement d’aquest espai: “Amb més mitjans de publicitat seria més conegut”, apunta, per afegir que també topen amb la dificultat d’estar en un carrer estret: “quan venen autobusos escolars s’han d’aturar al passeig de Fabra i Puig”. En tot cas, les parades de Metro més properes són les de Valldaura (L3) i Horta (L5).
Tenint en compte que el museu està custodiat per missioners retirats i que a Madrid hi ha una congregació més gran, la col·lecció barcelonina ha apostat per una “modernització” que aviat comptarà amb pantalles digitals que serveixin, per exemple, per poder escoltar els sons dels diferents instruments musicals exposats. També recentment el museu ha actualitzat el seu web, amb versions en català, castellà, anglès, francès i italià, que permeten tenir una visió del que ofereix una col·lecció única en el seu gènere a Barcelona i a Catalunya i sentir Àfrica molt més a prop. Al cor d’Horta, per ser precisos.