Tal dia com avui de l’any 1904, fa 115 anys, moria a París Isabel de Borbó i de Borbó, filla de Ferran VII, anomenat el “rey felón” (el rei traïdor) i de Maria Cristina de Borbó, considerada en la seva època la campiona de la corrupció. Isabel de Borbó va ser reina d’Espanya, com a Isabel II, des del 1833, quan es va produir la mort del seu pare, fins al 1868, quan va ser destronada i desterrada pel general Prim i substituïda per Amadeu de Savoia (que regnaria com a Amadeu I). Durant el seu regnat, va protagonitzar sonats escàndols, generalment de tipus sexual, que la convertirien en l’objectiu de la premsa satírica de l’època i de bona part de la societat espanyola.

Els que la van conèixer i tractar afirmaven que era una estranya barreja d’atrevida ignorància i d’agressiva desconfiança, que recordava el seu pare. I de desenfrenat malbaratament i de vergonyosa avarícia, que recordava la seva mare. Però el que més destacaven eren les seves escandaloses relacions sexuals. Les perversions d’Isabel II es van convertir en tema recurrent de la premsa satírica de l’època: en la publicació semiclandestina Los Borbones en pelotas, atribuïda als germans Bécquer, era presentada com una nimfòmana insaciable i grotesca, capaç de mantenir relacions sexuals amb tot el personal de la cort i, fins i tot, amb els animals de la reial quadra.

L’estudi i investigació d’alguns historiadors moderns provaria que aquell desprestigi estava fonamentat en fets reals. Segons la mateixa investigació, Isabel II es va encantar amb les perversions sexuals d’Enric Puigmoltó Mayans (Ontinyent, 1827), un guàrdia reial que havia guanyat els galons massacrant manifestacions obreres.  Aquesta investigació afirma que el resultat d’aquella aventura, convertida en una escandalosa relació conjugal, seria la concepció de l’hereu al tron Alfons XII (besavi del rei emèrit Joan Carles I i rebesavi del rei Felip VI). Reveladorament, Puigmoltó patia un herpes crònic que, a partir de llavors, ha estat una afecció recurrent entre els Borbons.