El proper 25 de juliol es compleixen 25 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. L'esdeveniment, que va marcar el present i el futur de la capital catalana, va transformar la ciutat de portes endins i a més va posar Barcelona al mapa mundial.
Per celebrar aquest 25è aniversari, hem recollit trenta noms propis que van marcar l'esdeveniment, amb l'objectiu de fer un viatge en el temps fins a l'estiu de 1992. Després del primer volum, arriben ara deu noms propis més.
E: Equip unificat
Una de les principals novetats dels Jocs va ser el nou ordre mundial. A la dècada de 1990, el món es va transformar: va passar de ser un món bipolar, amb dos blocs diferenciats —comunistes i capitalistes—, a un món en el qual va acabar dominant aquesta última tendència econòmica.
La caiguda pràcticament total del bloc comunista, que va implicar la reunificació d'Alemanya, va suposar el desmembrament de l'URSS, un procés que tenia lloc justament el 1992, l'any dels Jocs. Aquest clima polític va tenir la seva translació als Jocs Olímpics: les exrepúbliques soviètiques es van unir per formar un equip amb el qual competirien juntes per darrer cop: l'Equip unificat. Van participar en l'agrupació dotze països, tots els que formaven l'URSS a excepció de la Repúbliques Bàltiques —Estònia, Letònia i Lituània.
L'Equip Unificat va ser l'equip guanyador dels Jocs Olímpics. Va obtenir 112 medalles, quatre més que els Estats Units.
E: Estadi Olímpic
L'Estadi Olímpic Lluís Companys és un dels reflexos arquitectònics més genuïns de Barcelona 1992. Va ser inaugurat inicialment el 1929 amb motiu de l'Exposició Internacional, un esdeveniment que —com tots els grans esdeveniments— també va servir per transformar visualment Barcelona. L'equip d'arquitectes Correa-Milà-Margarit-Buxadé va ser l'encarregat de dissenyar la renovació del complex.
L'Estadi Olímpic, renovat / Arxiu Històric de Barcelona
De cara als Jocs es va decidir reconstruir-lo pràcticament del tot; de fet, només se'n va conservar la façana principal. Les obres van tardar quatre anys a executar-se. Finalment, el 1989, el Rei va inaugurar el complex enmig de la polèmica de la xiulada de Freedom for Catalonia.
L'Estadi Olímpic forma part de l'Anella Olímpica de Montjuïc, formada també pel Palau Sant Jordi i la Torre de Telecomunicacions, entre altres edificis emblemàtics.
E: Expo'92
Els Jocs Olímpics de Barcelona van coincidir amb l'Exposició Universal de Sevilla. Aquesta suma va fer que l'Estat guanyés un protagonisme especial en el panorama internacional el 1992. Per curiós que sembli, no era la primera vegada que es produïa una coincidència així.
Complex de l'Expo 92 / Wikimedia
En 1929, Barcelona i Sevilla van ser les seus de dues exposicions universals: la d'Enginyeria i la Iberoamericana, respectivament, cosa que va generar certa rivalitat entre totes dues ciutats.
La idea de celebrar l'Expo 92 va sorgir en una visita dels reis d'Espanya Juan Carlos i Sofia a Santo Domingo, el 1976. Allà, el monarca va mostrar la seva intenció de realitzar un homenatge al descobriment d'Amèrica en motiu del 500è aniversari. Per aquesta raó, el 1992 va tenir lloc l'Expo de Sevilla, en paral·lel als Jocs Olímpics de Barcelona.
F: Fermín Cacho
Fermín Cacho (1969) és un atleta sorià especialment recordat per ser un dels esportistes de l'Estat espanyol més premiats. A Barcelona 1992, va aconseguir l'or en la disciplina de 1500 metres llisos.
Cacho havia aconseguit dues plates en els campionats mundial i europeu d'Atletisme en Pista Coberta. A Barcelona, no va decebre: amb només 23 anys va pujar a la part alta del podi.
L'atleta espanyol va negar tots els pronòstics, va passar als favorits i va aconseguir creuar la meta en tan sols 3 minuts i 40 segons.
F: Fidel Castro
Fidel Castro (1926-2016) era el president de Cuba quan van tenir lloc els Jocs Olímpics de Barcelona. En un context de crisi del comunisme a escala mundial, amb l'URSS en estat de desintegració, l'illa caribenya es va mantenir com un règim convençut de la causa comunista.
Fidel Castro, a la llotja, just sota de Samarach i Joan Carles I / EFE
El president cubà va tenir un paper destacat en la inauguració dels Jocs, als quals van acudir una cinquantena de polítics de tot el món, entre els quals també es trobava el futur president de Sud-àfrica, Nelson Mandela.
Fidel va guanyar protagonisme quan va participar en una disputa entre un grup de favorables i un altre de detractors del règim cubà. Ambdós grups es van enfrontar al Palau de Pedralbes, el lloc triat pels Reis d'Espanya per celebrar un dinar amb les autoritats internacionals.
F: Freddie Mercury i Montserrat Caballé
Els cantants Freddie Mercury i Montserrat Caballé van ser els elegits per interpretar l'himne oficial dels Jocs Olímpics de Barcelona. La cançó, que portava el nom de la capital catalana, estava interpretada en anglès i castellà.
La major part de la cançó podria ser considerada la suma dels solos dels artistes, que es convertia en un duet quan cantaven junts la tornada.
La cançó va ser interpretada per primera vegada el 1987 en l'espectacle La Nit. El tema, com a com himne olímpic, havia de ser interpretat en la inauguració dels Jocs. Finalment no va poder ser així, perquè el cantant de Queen va morir el novembre de 1991 després d'una dura lluita contra la SIDA.
Barcelona apel·lava a l'obertura de la ciutat al món. Lloava l'amistat, però també parlava del mar i el sol, característiques naturals de la capital catalana.
Freedom for Catalonia
Freedom for Catalonia va ser una campanya política impulsada per diverses entitats de la societat civil, entre les quals es trobaven Òmnium Cultural, que demanava la independència de Catalunya.
La campanya va aprofitar l'enrenou mediàtic dels Jocs Olímpics per intentar que la causa independentista prengués relleu en un context en què no era l'opció majoritària dels catalans.
Les accions d'aquesta campanya van comptar amb la participació activa de perfils polítics nacionalistes i independentistes. Les joventuts de CDC, la JNC, van tenir un paper important a la campanya; de fet, hi van participar un dels fills de Jordi Pujol, Oriol, i també l'actual conseller d'Interior, Joaquim Forn.
Una de les accions més recordades d'aquesta campanya va ser la xiulada al rei Joan Carles en la inauguració de l'Estadi Olímpic, un fet que va generar certa polèmica en aquell moment.
F: Fura dels Baus
La Fura dels Baus és una companyia teatral catalana sorgida el 1979, en plena transició a la democràcia. Presenta des d'aleshores espectacles innovadors, plens de color i efectes.
Aquesta companyia va ser l'encarregada de projectar l'espectacle inaugural de Barcelona 1992, que es va retransmetre a través de la televisió a 500 milions d'espectadors a tot el món.
En la cerimònia inaugural, en un espectacle visual sense precedents en els Jocs, la Fura va representar la història d'Hèrcules separant els continents d'Àfrica i Europa, permetent així la creació del mar Mediterrani i, per tant, de Barcelona.
I: Infraestructures olímpiques
Amb l'anunci dels Jocs de Barcelona, es va iniciar tota una sèrie d'obres per fer un canvi urbanístic a la ciutat. Barcelona ja s'havia transformat prèviament mitjançant grans esdeveniments, com les exposicions de 1888 i 1929.
Més enllà de les infraestructures esportives, es van construir les rondes com una nova carretera de circumval·lació i es van modernitzar les vies de comunicació exterior a la ciutat —aeroport i port.
El canvi més rellevant va ser la transformació del Poblenou, molt degradat per les fàbriques abandonades i una gran quantitat de barraques. Així va néixer la Vila Olímpica, un barri projectat per acollir unes 15.000 persones.
Per culminar aquest canvi urbanístic a la zona est de la ciutat, es va decidir desviar el ferrocarril a través del Besòs i així Barcelona va tornar a mirar el mar.
J: Joan Antoni Samaranch
"A la ville de... Barcelona". És bastant difícil oblidar el que van significar aquestes paraules per a centenars de milers de barcelonins i catalans. El 17 d'octubre de 1986 a Lausana (Suïssa), el president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, anunciava que Barcelona seria la seu olímpica dels Jocs de 1992.
Joan Antoni Samaranch va ser president del COI durant 21 anys / Wikimedia
A Samaranch (1920-2010) se'l recorda especialment pel suport que va donar als Jocs de Barcelona, la seva ciutat natal, i per altres fites, com evitar el boicot polític que hi havia hagut en les edicions de 1976, 1980 i 1984.
A la dècada de 1940, Samaranch va començar la seva trajectòria vinculada a l'esport com a periodista. Posteriorment, en les dècades de 1950 i 1960 va ser president de la Federació de Patinatge, càrrec que va combinar durant un temps amb la regidoria d'esports de la capital catalana. De 1967 a 1970 va ser president del Comitè Olímpic Espanyol, experiència que li va servir per presidir durant 21 anys el Comitè Olímpic Internacional.
Amb Samaranch, tanquem el segon volum d'aquest abecedari. Pots fer clic aquí per llegir la darrera entrega.