L'Informe Fènix, presentat fa pocs dies pels economistes Xavier Roig, Xavier Cuadras, Modest Guinjoan, Miquel Puig, Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura, ha posat damunt la taula un diagnòstic que feia anys que es murmurava a les tertúlies, però que ningú no s'havia atrevit a estructurar i publicar amb noms i cognoms. La tesi és contundent: una part molt significativa del creixement català dels darrers vint anys s'ha sostingut sobre sectors amb salaris mitjans per sota dels 29.000 euros bruts anuals -turisme, hostaleria, restauració, indústria càrnia, serveis de repartiment-, que els autors qualifiquen amb l’expressió incòmoda de "salaris subvencionats". És a dir, treballadors que cotitzen menys del que costa atendre'ls en sanitat, educació i prestacions, i que, per tant, requereixen una transferència implícita de la resta del teixit productiu. El gruix és considerable: aquests llocs de feina representen al voltant del 35% de l'ocupació total i el 44% de la creada entre 2008 i 2023.

La diagnosi és sòlida i el debat que ha obert era necessari. Però, evidentment, l’important és com s’hi posa solució. Cal recordar que Catalunya, i en general la Unió Europea, l'any 2026, no és la Unió Soviètica. No existeix, ni de bon tros, un despatx en un edifici de la Diagonal on un funcionari decideixi que aquest any es construiran tres fàbriques químiques, dues farmacèutiques i mig data center, i que es tancaran disset hotels de costa per reequilibrar la composició sectorial. Les economies obertes no funcionen així, i sort en tenim. La política industrial, en una democràcia liberal, opera per incentius indirectes: fiscalitat, regulació, urbanisme, costos energètics, seguretat jurídica. És a dir, fixa les regles del joc, no els resultats. I els resultats, com la composició sectorial deficient que apunten els autors de l'Informe Fènix, són en gran mesura el residu d'aquestes regles i incentius.

De fet, podem donar-li una volta més a la qüestió. L'economia que tenim no és només el resultat de l'economia que hem incentivat: també és el resultat de l'economia que hem desincentivat, que no hem deixat néixer. I aquesta segona és, em temo, força més gran que la primera. Per cada lloc de treball altament productiu (un enginyer químic, farmacèutic, un programador, un operari especialitzat d'una indústria siderúrgica) que no s'ha generat a Catalunya en els darrers quinze anys per culpa d'un periple administratiu, d'una declaració d'impacte ambiental que s'eternitza, d'un pla urbanístic bloquejat per un recurs d'una plataforma de veïns o d'un canvi sobrevingut a la fiscalitat, hi ha hagut un cambrer més, un rider més. Els llocs de feina d'alta productivitat requereixen capital, permisos, terrenys industrials qualificats, energia accessible i previsibilitat normativa. Els de baixa productivitat només requereixen una taula i una cadira. Quan dificultes massa els primers, el mercat omple el buit amb els segons.

L'economia que tenim no és només el resultat de l'economia que hem incentivat: també és el resultat de l'economia que hem desincentivat

El cas paradigmàtic, i precisament a un dels municipis assenyalats indirectament per l'informe pel seu perfil turístic, és Mont-roig del Camp. Allà la multinacional coreana Lotte Energy Materials vol invertir fins a 1.200 milions d'euros en tres plantes d'elecfoil, làmines ultrafines de coure per a bateries de vehicle elèctric, amb una previsió de 600 llocs de treball directes que evidentment estarien molt per sobre del llindar dels 29.000 euros. Tres administracions es van haver de coordinar per fer possible la modificació del POUM, però en aquest cas es va aconseguir, potser perquè prèviament s’havia declarat com a “projecte estratègic”, un segell de la Conselleria d’Empresa que només s’ha concedit a dinou projectes fins avui. I tot i això, dos anys després de l'anunci, la fàbrica encara no té la primera pedra col·locada: està embolcallada en recursos contenciosos, mobilitzacions ecologistes i un degoteig d’entrebancs de plataformes esperpèntiques. Mentrestant, a quatre quilòmetres en línia recta, hi trobem Miami Platja: un dels nuclis turístics més paradigmàtics de la Costa Daurada, amb una concentració d'apartaments i serveis estacionals notable. Miami Platja continua existint sense que ningú hagi presentat mai un recurs contenciós administratiu contra cap dels seus hotels. La conclusió és incòmoda, però difícil d'esquivar: tenim infinitament més tolerància social cap a Miami Platja que cap a Lotte.

Aquesta asimetria és el que produeix, al cap de vint anys, la composició sectorial que l'Informe Fènix descriu amb detall. No és que algú hagi decidit que Catalunya seria un país de cambrers i no de tècnics de bateries. És que hem construït, a còpia de petites decisions urbanístiques, ambientals, fiscals i culturals, un sistema d'incentius que penalitza sistemàticament la indústria pesada, la química, l'energia i la logística, i que, en canvi, deixa florir amb naturalitat tot allò que requereix poca inversió de capital i molta mà d'obra estacional. La cultura anti-indústria, aquest neguit instintiu davant de qualsevol activitat que faci soroll, ocupi hectàrees o consumeixi aigua, ha tingut un cost que ara els economistes comencen a valorar en euros.

Si les recomanacions de l'Informe Fènix volen ser alguna cosa més que una llista de bones intencions, hauran d'abordar aquest segon front. Apujar el salari mínim català, eliminar avantatges fiscals als sectors de baixa productivitat o reduir capacitat turística són mesures defensables, però són insuficients si simultàniament no es desbloqueja el costat de l'oferta industrial: tramitació àgil, seguretat jurídica, sòl industrial disponible, energia competitiva i un consens social mínim que entengui que una fàbrica de bateries no és pitjor que tres-cents apartaments turístics. Sense això, podem regular tant com vulguem el sector turístic; els llocs de feina d'alta productivitat seguiran sense aparèixer.