Cada poques setmanes, alguna administració torna a anunciar una mesura definitiva contra el problema de l'habitatge. Si és la central, parlarà d'una nova llei o d'un fons milionari per a construcció pública. Si és l'autonòmica, anunciarà més zones tensionades, índexs de referència o el decret de torn sobre el lloguer turístic. Si és la municipal, prohibirà alguna cosa -avui els pisos d'ús turístic, demà el que toqui- amb un titular que es prepara abans que l'informe tècnic. El cicle es repeteix amb una constància que ja gairebé ningú s'amoïna a comprovar si la mesura anterior va funcionar abans d'aprovar-ne una de nova. La política d'habitatge a Barcelona, Catalunya i Espanya s'ha convertit en un escenari permanent de gestos de cara a la galeria, on el càlcul electoral s'ha imposat al diagnòstic i la fotografia institucional al resultat mesurable.

El problema d'aquest enfocament és que el relat polític ha aconseguit desconnectar-se de les dades. Es legisla per ocupar minuts d'informatiu i captar el vot fàcil del votant indignat, no per resoldre un problema d'oferta que ja fa dècades que s'acumula. A cada intervenció, l'oferta es contrau, els preus pugen, i la mateixa administració torna a aparèixer al cap de pocs mesos amb un nou anunci que promet corregir l'efecte indesitjat de l'anterior. És homeopatia regulatòria: dosis successives de norma cada vegada més diluïdes en eficàcia, però amb el mateix efecte placebo sobre l'opinió pública. Quan el placebo deixa de funcionar, s'apuja la dosi, però no es revisa el diagnòstic.

Pràcticament totes les lleis d'habitatge aprovades a Espanya des de 2007 s'han tramitat sense estudis acadèmics seriosos que en justifiquessin l'eficàcia esperada. El resultat és menys oferta, preus més alts i inseguretat jurídica. Pel camí s’ha insistit a dibuixar antagonistes: els fons voltor, els grans tenidors, els pisos turístics. Són qüestions difícilment defensables amb dades: per exemple, pel que fa als habitatges d'ús turístic, a Barcelona representen al voltant de l'1% del parc d’habitatge i, en un 85% dels casos, pertanyen a petits propietaris. En canvi, l’impacte d'una eliminació completa del sector seria d’una gran rellevància. Les estimacions disponibles apunten a una pèrdua propera als 1.900 milions d'euros de PIB i uns 40.000 llocs de treball directes; si es comptabilitzen ocupacions indirectes, la xifra podria escalar fins a les 200.000 persones afectades quan l'aplicació de la prohibició prevista entri en vigor el 2028. Seria, sense precedents recents, l'ERO més gran de la història de Catalunya, executat per via reglamentària i adreçat contra un segment que no és la causa del problema d'habitatge sinó, en tot cas, un símptoma menor d'un dèficit estructural d'oferta que l'administració ha estat incapaç de resoldre construint. A això cal afegir-hi un efecte difícil de quantificar, però molt visible: la pèrdua de capacitat d'allotjament en moments puntuals de gran demanda, com el Mobile World Congress, la Ryder Cup i el calendari habitual de fires, en una ciutat que fa dècades ha bastit la seva projecció internacional precisament sobre aquesta capacitat d'acollida.

La política d'habitatge s'ha convertit en un escenari permanent de gestos de cara a la galeria, on el càlcul electoral s'ha imposat al diagnòstic

És aquí on el relat polític xoca amb la realitat. Mentre es prohibeixen pisos turístics i es decreten zones tensionades, els visats d'obra nova residencial a Catalunya continuen molt per sota del nivell necessari per absorbir la demanda demogràfica. La Generalitat anuncia desenes de milers d'habitatges públics que no es construeixen; els ajuntaments aproven planejaments que triguen anys a executar-se, i el conjunt del sistema avança a una velocitat incompatible amb el ritme al qual el problema s'agreuja. És a dir: es legisla a la velocitat de Twitter i es construeix a la velocitat del DOGC. Les mateixes administracions que es declaren incapaces de tramitar una llicència en un termini raonable creuen que tindran la capacitat de redissenyar el mercat immobiliari per decret en qüestió de mesos.

El cost d'aquesta combinació de velocitat legislativa i lentitud executiva és prohibitiu. Cada any que passa sense un increment substancial de l'oferta, el preu mitjà del lloguer s'allunya més de la renda mediana, l'emancipació es retarda, els llocs de treball qualificats marxen on hi ha habitatge disponible i els que es queden ho fan en pitjors condicions. És previsible, a més, que diverses de les mesures recents acabin als tribunals europeus per possible vulneració del dret comunitari, amb el risc afegit que Catalunya es vegi obligada a indemnitzar el que avui prohibeix amb tanta facilitat. La factura, doncs, no es limita al cost econòmic immediat: inclou també un cost futur en forma de litigis, compensacions i pèrdua de credibilitat. Convindria que les administracions deixessin de competir entre elles a veure qui anuncia la mesura més contundent i comencessin a llegir, amb la mateixa diligència, les dades dels efectes que estan produint les actuals polítiques. Probablement descobriríem que fer poc i que sembli que es fa molt surt, a mitjà termini, força més car que fer molt sense que se'n parli tant. I, en política d'habitatge més que en cap altre àmbit, el mitjà termini arriba abans del que els calendaris electorals voldrien admetre.