Pau Febrer té 24 anys i ha pagat l’aventura a mitges amb Schmitt. Tots dos esperen repetir-ho l’any que ve, si pot ser sense rascar-se la butxaca. Es van fer amics en una festa a Washigton DC, en la qual els veïns van tallar l’electricitat de la casa per fer callar el pianista, que mai no es resisteix a tancar les xirinol.les tocant alguna peça.
Schmitt m’explica que quan organitza festes a casa sempre acaba tocant el piano. No es tracta només que la gent li ho demani perquè és el pianista de la Casa Blanca. Al final d’una festa la gent està cansada i és especialment sensible. “Tocar en ambients profans em permet arribar a un públic que, si no, mai no escoltaria la música que a mi m’agrada”.
- Imagina’t que ningú no parés atenció a la meravellosa arquitectura que teniu aquí a Barcelona –em diu per emfatitzar el disgust que li produeixen els estigmes que allunyen el gran públic de les seves peces preferides.
Fem l’entrevista en una sala noble de l’Ateneu i, amb aquesta admiració tan americana per la història, afegeix: “Imagina’t que tot aquest patrimoni que hi ha aquí, aquests quadres, aquest palau, aquest jardí, aquestes rajoles, es consideressin una rèmora inútil i pesada”.
No el vull molestar explicant-li els esforços que els catalans fem per mantenir-nos connectats al món, però l’entenc. L’Ateneu ocupa un palau que el marquès de Savassona va fer construir en el marc d’una operació per convertir la Rambla en una avinguda borbònica. El Parlament català està ubicat en l’antic polvorí de l’exèrcit felipista. L'amor transforma moltes coses.
L'amor és capaç de travessar murs de prejudicis i Schmitt s’estima tant la música que no té cap problema per fer hores extres. Segurament hi ajuda que se sent afortunat, que té una feina atractiva. Quan he anat a demanar la sala per entrevistar-lo, els nois de comunicació m’han dit:
- El pianista de la Casa Blanca? Que és una sèrie de televisió nova, això?
Schmitt forma part de la President's Own US Marine Band, el grup de músics que amenitza les recepcions de la Casa Blanca. Quan li pregunto si ha après alguna cosa sobre el món de la política a base de tocar per ambaixadors i per líders mundials, tira pilotes fora.
El pianista m'explica que el matrimoni Obama és molt simpàtic d'una manera que em fa pensar en el matrimoni Pujol quan el vaig conèixer; se li nota que si Donald Trump guanyés les eleccions no es trobaria igual de còmode. Hillary Clinton té poca cultura musical. Quan la premsa li va preguntar quin era el seu músic de jazz preferit, va respondre que Kenny G. El seu marit, però, toca molt bé el saxo.
- Els veterans de la banda -m'explica- diuen que quan Bill Clinton era president de vegades s’afegia al grup i ho feia molt bé.
- I Obama, té alguna cançó preferida, rotllo, “torna-la a tocar, sam”?
- Hahahaha. Li agrada John Coltrane.
La banda del president dels Estats Units forma part dels Marines i quan Jefferson la va crear només tenia trompetes i tambors. Aleshores tocava himnes militars com els que li deuen agradar a Putin. Ara l’ofici demana molta versatilitat. Has de poder interpretar peces de tots els gèneres i deixar sempre el pavelló dels Estats Units ben alt.
La professió de músic té una cosa que fa que Schmitt se senti còmode amb l'uniforme dels Marines: “Quan toques, fer-ho malament no és una opció i això requereix una gran disciplina i molt entrenament, com a l'exèrcit”.
Schmitt diu que estudia un mínim de cinc hores diàries. “Si estic un dia sense tocar ho noto jo, si n’estic dos, ho noten els entesos. A partir de tres ja ho nota tothom”. Els músics virtuosos són com atletes, que si no estan físicament en forma es poden lesionar interpretant una peça difícil.
- Coneix Enric Granados? -li pregunto
- Esclar. L’hem tocat aquests dies!
- I sap què és el Sussex?
Schmitt no sap què és el Sussex, però tampoc no sap qui és José Manuel Durão Barroso, l’expresident de la Comissió Europea, que ara ha fitxat per Goldman Sachs. El Sussex és el vaixell que tornava Enric Granados a Barcelona, quan va ser torpedinat per un submarí alemany en el canal de la Mànega.
No hi va haver gaires morts, però el compositor es va llançar de la barca que l’havia rescatat per intentar salvar la seva dona, tot i que no sabia nedar. Granados va fer el mateix que Leonardo Di Caprio a Titanic i vés a saber si James Cameron s'hi va inspirar per la pel·lícula.
Segons la maldicència, va arriscar-se a prendre un vaixell anglès perquè estava delitós de retrobar-se amb Clotilde Godó, una alumne seva. El fet és que va canviar el passatge de tornada perquè el president dels Estats Units el va convidar a tocar a la Casa Blanca, en una invitació d'última hora. Un gran compositor que mor tràgicament per fer el que Schmitt pot fer cada setmana. M’ha semblat que l’anècdota li faria gràcia. Tot i que ja em pensava que no la coneixeria.
Un dels últims catalans que va veure Granados abans que el mar se l'empassés, va ser Pau Casals, que llavors era a Nova York de promoció. A Schmitt li agrada Casals. “Era tot passió i expressivitat” –em diu tensant la mandíbula amb aquest entusiasme que de vegades veiem en el cinema nord-americà.
Això de la "passió" té una altra anècdota. La primera vegada que Casals va actuar a Nova York, era tan desconegut que el mànager encarregat de presentar-lo va sortir a l’escenari i va dir, per animar el públic: “I ara, amb vosaltres, un violoncelista espanyol tan apassionat que ja és calb abans de fer els 25 anys”.
Un altre músic català que va tocar per l'elit nord-americana va ser Xavier Cugat. Schmitt no n'ha sentit a parlar mai, però de Casals fins i tot té una petita anècdota per explicar-me:
- Casals menyspreava els intèrprets que posen la tècnica per davant de la sensibilitat. Una vegada, en una gravació va cometre una errada grossa i els tècnics de l'estudi li van dir que s’havia espatllat la gravadora per no discutir amb ell sobre la necessitat de repetir-ho.
Schmitt creu que Casals era una mica exagerat -com tots els genis-, però li serveix per recordar que una execució perfecta no val res sense sentiment.
- Com és que la música té un poder tan gran sobre les nostres emocions? Per què diuen que la música cura?
- Perquè la música ens distreu de tots els motius pràctics que tendeixen a apoderar-se de la nostra vida. Quan una música ens agrada deixem de pensar en els diners, en el poder, en la feina. La música ens ajuda a connectar amb l'ànima, amb tot allò que de vegades no tenim en compte, malgrat que sigui el que realment ens fa viure.