Jaume Asens va néixer a Barcelona el 1972, en una família de simpaties republicanes, llegida i benestant. La seva mare era dissenyadora i el seu pare era químic i professor d'Economia. De petit va anar a l'escola Decroly, un centre catalanista i catòlic, que segueix els mètodes d'un psicòleg belga de primers del segle XX. Ovide Decroly s'oposava a la disciplina convencional de l'escola clàssica burgesa i propugnava un sistema pedagògic pensat per ensenyar les criatures a viure en llibertat i prop de la natura.

Els alumnes de Decroly celebraven eleccions cada tres mesos. "El grup guanyador –recorda el dirigent de Barcelona en Comú–, fins i tot podia protestar per l'actitud o la decisió d'un mestre, si considerava que no havia sigut justa". Els estudiants s'ocupaven de tasques que generalment són efectuades per treballadors a sou, com ara atendre el telèfon de la recepció. L'escola funciona des dels anys cinquanta i està ubicada en una torre de Sant Gervasi. Té un hort, un jardí botànic i uns quants animals que són responsabilitat dels alumnes.

Acabada l'EGB, Asens va anar a l'escola Sant Gregori, un altre centre que s'inspira en pedagogs naturalistes de primers del segle XX –Alexandre Galí i Maria Montessori–. El Sant Gregori ha sigut una fàbrica de crear nacionalistes de pedra picada d'aquests que s'estimen Catalunya però estan formatats per creure que, en el fons, la independència és impossible. Parlant amb una regidora convergent que hi havia coincidit, Asens va esmentar l'escola Decroly i la dona va quedar alleujada. Li costava entendre que les seves posicions polítiques haguessin sortit del Sant Gregori.

De petit, l'actual tinent d'alcalde de Participació i Transparència volia ser biòleg marí, però finalment va estudiar Dret i Filosofia amb la idea de ser professor com el seu pare. A la Facultat de Dret es va apuntar al BEI, un sindicat universitari independentista proper a ERC. A la facultat de Filosofia, que llavors era un ambient de gent estranyota –d'aquests que avui anomenaríem friquis–, va conèixer Ada Colau i es va fer d'un grup assembleari. El caldo de cultiu de Filosofia li va agradar més que no pas el de la facultat de Dret i va marcar més la seva vida.

"La filosofia –m'explica– em va donar una distància crítica amb el dret". Si el dret permet tenir una vida pròspera i ordenada –molts polítics, per exemple, han estudiat lleis–, la filosofia convida a dubtar de tot. A través de la filosofia, Asens es va allunyar de la noció tan rígida de la llei que tenen les persones que surten de Dret. No només va entendre que tot sistema legal porta el virus de la seva destrucció. També va veure que la llei està pensada per ajudar els homes, però que "acaba sent d'una correlació de forces i que, justament per això, la majoria de drets importants s'han aconseguit des de la il·legalitat".

Quan ja treballava d'advocat, es va matricular en un màster de Ciències Polítiques. Va començar a escriure una tesi sobre el dret a la protesta però no la va acabar. Asens pertany a una generació que va créixer entre els traumes del franquisme i les esperances de la transició i que ha tingut tendència a prendre actituds rebels contra el poder. Quan era jove, l'independentisme oferia poques possibilitats de desenvolupar-se fent de Robin Hood. L'àmbit de l'esquerra era més flexible i permeable. I l'activisme i l'ofici d'advocat el van anar xuclant, fins que va abandonar la idea de ser professor universitari. 

Com a advocat, de seguida va triar la trinxera. Els seus referents eren els advocats antifranquistes que miraven de parar els peus a la Brigada politicosocial o als jutges dels tribunals d'excepció. Durant més de vint anys va treballar intentant posar el sistema contra el sistema, mirant de trobar "visions alternatives de la legalitat". Va defensar delinqüents com el Vaquilla i alguns assassins, però sobretot es va centrar en casos relacionats amb la defensa dels drets humans, dels moviments socials i de la lluita contra la corrupció.

"El dret –em diu– és una expressió del poder, però també és una aspiració de justícia dels qui lluiten contra els seus abusos". L'ambient de les comissàries i dels tribunals va radicalitzar les seves conviccions, però també el va ajudar a relativitzar. Tot i que ha treballat per portar davant del jutge Fèlix Millet, la família Pujol o Bárcenas, m'assegura que li costa "fer judicis severs sobre les persones". A diferència de molts polítics actuals, Asens coneix els textos que Jordi Pujol va escriure abans d'arribar a la Generalitat. També li agraden Michael Houellebecq i Milan Kundera, "per la crítica que fa del comunisme". I té una bona opinió de Manuel de Pedrolo, cosa inaudita en l'esquerra catalana.

En l'àmbit de l'activisme, Asens va participar en totes les manifestacions antiglobalització que va poder com a col·laborador de Legalteam. Influït per figures com Manuel Sacristán o Fernández Buey –que va ser el seu director de tesi–, creia que la millor manera de canviar el món era crear espais de contrapoder i convertir les protestes del carrer en discurs jurídic. Asens creu que les protestes "no s'haurien de veure com a actes de resistència a la legalitat, sinó com a actes de resistència contra qui viola el dret des del poder públic o privat, especialment en temps de crisi".  

No va ser fins al daltabaix dels útlims anys que es va plantejar canviar l'advocacia per la política. La finestra d'oportunitats que va obrir la crisi, el va portar a pensar que els moviments socials tenien un límit i que era l'hora de passar a l'atac. La màquina de triturar que les consultes sobre la independència van posar en marxa, van començar destrossant el PSC i Iniciativa. A més, per primera vegada des de la Transició, el PP i el PSOE van deixar de sumar més del 50 per cent dels vots a tot Espanya. Malgrat que es relats sistèmics van saltar pels aires, la ILP de la PAH va caure en el Congrés i el PP va guanyar després del 15-M

El panorama era un magnífic incentiu "per anar a combatre el sistema en el seu camp de joc". Ara, l'arribada a l'ajuntament del seu partit l'ha fet adonar que, des de les institucions, les coses no es veuen tan clares com des del carrer. "Quan t'has avesat a defensar els interessos d'una part –em diu–, pensar en el bé comú resulta una mica xocant, d'entrada". De cop, Asens i molts membres del nou ajuntament s'han trobat que, molt sovint, governar consisteix a gestionar el malestar i les expectatives frustrades. 

–Qualsevol decisió que prens fa enfadar algú –em diu–. Reparar una injustícia et porta a cometre una altra injustícia.

–Home, però això no ho sabíeu quan fèieu la campanya electoral i parlàveu de la màfia?

–Doncs no –em respon amb una naturalitat de criatura que s'ha menjat tota la xocolata–.  

Asens diu que una de les coses que no sap si podrà aguantar és el fet que els partits ho converteixin tot en una arma partidista, fins al punt de tombar propostes que els agraden només per càlcul electoral. Parla del fang de la política. Es lamenta que Alfred Bosch no volgués pactar per fer de pont entre Podem i CDC. Somric. Sempre he pensat que Xavier Trias va fer una campanya infame per una intuïció potser mai feta conscient, que una Barcelona massa forta faria inevitable el conflicte amb Espanya. La dialèctica entre CDC i Podem és ideal per a l'autonomisme resistent.

A diferència d'Ada Colau i els seus companys d'Iniciativa, Asens es va pronunciar a favor de portar el 9-N fins al final. Si el govern d'Ada Colau es decidís a convertir Barcelona en la capital mundial de la democràcia, liderant un referèndum que fes honor a la seva fama de ciutat avantguardista, les negociacions entre els grups municipals agafarien més altura. De moment, Colau prefereix mantenir un perfil baix i aprofitar que és el mal menor de l'Estat a Catalunya. Amb l'audàcia de l'oposició, podrà governar l'ajuntament tants anys com vulgui, fins i tot encara que la globalització ens passi per sobre.

Si mai es creu la propaganda i vol fer una altra cosa, es desintegrarà com Pasqual Maragall.