Retrats de campanya: Lluís Rabell
Rabell és aquell home que quan apareix als mítings o als debats sembla que s'hi hagi colat gairebé per error i aprofitant que algú s'havia deixat un micròfon lliure. Aquell home a qui, per aquelles ironies de la bona educació, ningú s'ha atrevit a advertir que allò era un acte polític i que estava sortint per la tele. Els seus defensors diuen que això no és cap problema, que ells defugen els personalismes.
Però tothom sap que en política només defugen dels personalismes aquells que no troben algú amb carisma, i que Rabell és només la quarta o la cinquena opció d'un partit que no ha sabut trobar un nou Pablo Iglesias o una nova Ada Colau i que no ha sabut convèncer gent com Jordi Évole, Arcadi Oliveres o la monja Forcades. D'un partit que, com a mínim en això, ha hagut de fer de la necessitat virtut i trobar algú entre "la gent normal", d'aquesta gent que diuen que estava cansada d'estar cansada, a qui pogués donar veu. No és doncs estrany que Rabell sigui un desconegut fins i tot entre els seus, que en un míting a Sabadell van imprimir uns tiquets bilingües i, per tant, doblement equivocats, on el "mitin" era castellà, la "i" catalana, Podemos es deia Catalunya Sí que es Pot i Rabell, Robell. Pràcticament les úniques paraules que eren indubtablement a lloc eren Pablo i Iglesias.
Afirmen els seguidors de Lluís Rabell que aquesta espontaneïtat, que aquesta naturalitat amb què parla i actua és precisament la seva millor virtut. Però, evidentment, això no té res a veure amb la virtut. El seu argumentari de sobretaula i el to paternalista amb què tracta els altres candidats no els justifica ni la seva edat ni un currículum en l'activisme social que no inclou precisament gestes com l'alliberació de París (o de Catalunya, ja que hi som), però sí algunes activitats "clandestines" a la capital francesa, plenament alliberada i democràtica dels anys 80, i sobre les quals, com és molt comprensible, no vol donar explicacions.
En un partit així, el desconeixement del candidat hi pesa com una llosa, i no és gens sorprenent que s’hagi passat la campanya a l’ombra de gent més coneguda.
L’actitud del candidat Rabell als debats i als mítings té poc a veure amb el Rabell amable i proper de les entrevistes i molt més amb el fons i les formes d'un partit que es fonamenta en la idea que la resta som, o estúpids, o males persones o totes dues coses a la vegada. Que, o bé ens han enganyat perquè votem una dreta (que és qualsevol partit que no sigui el seu) que ens roba i ens manipula, o som directament aquesta dreta, aquesta casta, i, per tant, lladres, manipuladors i insensibles al patiment aliè.
Podemos és un partit que ha convertit l'odi a l'adversari i la llagrimeta socialdemòcrata en els punts principals del seu programa polític. Un partit que es dedica sistemàticament a la substitució de la racionalitat pública per l'emotivisme publicat, normalment a les xarxes socials, i que per tant no pot, de cap manera, defugir del personalisme. Perquè les raons són públiques i les emocions privades. En un partit així, el desconeixement del candidat Rabell hi pesa com una llosa, i no és gens sorprenent que s'hagi passat la campanya a l'ombra de gent més coneguda com Pablo Iglesias o Íñigo Errejón i trobant a faltar Ada Colau.
Potser és precisament per això que Rabell sembla molt més raonable quan parla d'ell mateix que quan parla dels altres.
A les entrevistes és capaç d'explicar-se amb honestedat, sine ira i fins i tot amb una mica de gràcia. És fins i tot capaç de riure's de si mateix i de la seva panxa "molt de dretes", com va fer amb Nacho de Sanahuja a RAC1. En aquestes entrevistes, Rabell s'ha donat a conèixer demostrant no ser només el teloner dels homes de Podemos quan vénen de campanya a Catalunya.
En els seus discursos, molt menys celebrats que els dels seus germans Iglesias o Errejón, sovint tendeix a mostrar la cara més amable d'un partit que presumeix de ser el de la gent normal i presumeix de no deure diners a ningú tot i que ICV deu uns 13 milions d'euros als bancs, que no es cansa d'acusar els altres d'incendiaris ni de cridar a la pau entre els pobles i la guerra entre els homes, que de tant en tant afirma voler buidar els ulls als poderosos i que les coses que s'entén que li voldrien fer al President Mas ni ells mateixos s'atreveixen a dir-les en públic.
Sembla molt més raonable quan parla d’ell mateix que quan parla dels altres.
Això no vol dir, per descomptat, que Rabell no sigui un home fidel al partit. Quan l'han necessitat sempre hi ha estat. Ell també dispara contra Mas a la mínima que pot, i quan Iglesias va fer veure que es disculpava per apel·lar als vots dels néts d'avis andalusos, Rabell va fer veure que s'ho creia i va cridar ben fort que la culpa d'aquesta suposada divisió ètnica de la societat catalana era de Convergència. A més, tota la seva política és tan neta i tan clara com la que sempre ha tingut Podemos, de tal manera que l'únic que caldria esperar d'un govern de Rabell és la de mantenir-se molt ferm a favor de les coses bones i en contra de les dolentes. I en alguns moments de la campanya fins i tot ha estat capaç de demostrar una independència de criteri molt esperançadora, com quan va contemplar la possibilitat de prendre una decisió, tot sol i sense consultar-la amb la direcció del partit ni amb el poble ni amb les associacions de veïns, sobre si viuria a Palau o a casa seva en cas que el poble més o menys sobirà de Catalunya el fes president de la Generalitat. Aquí, contravenint el maniqueisme moral del seu partit i el recurs constant a la voluntat popular per defugir pronunciaments sobre qüestions incòmodes, Rabell va mostrar-se com un home capaç d'entendre la complexitat, diguem-ne tècnica, de la tasca de govern. I encara hi ha hagut un altre tema en el qual s'ha mostrat còmode exposant la complexitat dels afers públics: la independència de Catalunya.
Aquests dies, José Luis Franco Rabell ha tingut diverses oportunitats per aclarir algunes qüestions que semblaven preocupar, i molt, els seus potencials votants. Així, hem sabut que si es fa dir Lluís Rabell és per amor al seu avi matern, amb qui es va criar, i no per cap mena d'odi visceral a un cognom del qual parla amb orgull ni a una Espanya en la qual hi té dipositades pràcticament totes les seves esperances. I això només és una mostra de la complexa relació que s'estableix entre l'agitada vida de Rabell i la seva, diguem-ne, puresa ideològica. Rabell és un home capaç d'aprendre lliçons valuoses de les més diverses situacions. Un home que del fracàs en la gestió de la seva empresa Talleres Franco S.A. en surt convençut, no només de la maldat dels bancs (que això ens pot passar a tots), sinó de la seva capacitat per gestionar la crisi econòmica en l’àmbit europeu. Que d’una família mixta andalusa i catalana unida i ben avinguda en surt la idea d’una Catalunya trencada en dues comunitats com la que descriu Iglesias i que d’una enorme desconfiança en les elits catalanes en surt una confiança pràcticament absoluta en el poble espanyol i en la seva encarnació podemita. Rabell és també un trotskista que d'una vida de lluita contra la patronal en surt convertit en un polític prudent i temorós de la llei, que creu que els drets es conquereixen a poc a poc i sense necessitat de trencar ni cremar res.
És també un trotskista que d’una vida de lluita contra la patronal en surt convertit en un polític prudent i temorós de la llei.
És així com explica que si el 9N va votar un doble ‘sí’ a la independència de Catalunya va ser només per dir un gran ‘no’ al PP. Perquè, "no hi havia cap papereta on posés 'aneu-vos-en a fer punyetes'" (en referència al govern popular), que és el que a ell realment li agrada votar. I que aquest no sigui precisament el més noble dels motius per votar a favor de la llibertat del seu país no vol dir, evidentment, que hi tingui res en contra.
Rabell no sap què votaria en cas d'una declaració unilateral d'independència, però sap perfectament que està a favor de la sobirania popular i de la lliure expressió de la voluntat dels ciutadans. I qui es pregunti com és que no es presenta per la CUP, ha de tornar a llegir la frase anterior. Perquè el problema que Rabell té amb les CUP, allò que fa que no en parli mai als mítings i que defugi confrontar-s'hi als debats, no és que li semblin una gent massa ingènua o que encara no sàpiga "què vol ser quan sigui gran". Aquest és un tipus d'acusacions de les quals la nova esquerra en general, i un trotskista de prudència selectiva en particular, no en poden sortir ben parats. El problema que té Rabell amb les CUP és el problema que té tot el populisme sobiranista, i és que el primer que ha de fer qui vulgui alliberar un poble és determinar quin és el poble que vol alliberar. En aquest sentit, en una Catalunya convençuda de ser una nació, costa molt d'entendre que Rabell parli tant de sobirania popular mentre nega que el poble català sigui sobirà i pugui, per tant, decidir el seu futur sense necessitat de demanar permís a ningú. I la sospita que, en realitat, el que fa és negar l'existència mateixa que el "poble català" no deixa de créixer gràcies al suport fidel i constant que Rabell rep dels seus germans madrilenys.
Perquè, en realitat, el suport més clar que Podemos ha donat a la sobirania de Catalunya no ha vingut de Lluís Rabell sinó del mateix Iglesias quan va afirmar que fer campanya a Catalunya no era còmode, que se sentia com si la fes en un país estranger. Deu ser per això, per ajudar-lo a sentir-se una mica més com a casa, que el míting final de campanya el van organitzar en un carrer Pablo Iglesias a Nou Barris, que deu considerar un barri com més seu, més d'aquesta Catalunya que imagina honesta, treballadora i plena de Garcies. Potser per defugir polèmiques etnicistes i estalviar disculpes forçades, o potser perquè els tenia allà al davant, Iglesias no va apel·lar als avis andalusos sinó al volksgeist, a l'orgull de "l'esperit del sud", que "mai hagués permès un govern de Convergència". I ho va fer després d'intentar ridiculitzar el president Mas, que havia parlat en indi per recordar la posició políticament subordinada de Catalunya cantant una versió del "Cuervo ingenuo" de Krahe i confirmant el que ja sospitava després de veure Camats reivindicant-se hereva del PSUC; que la nova esquerra se m'ha fet vella. Iglesias podia fer totes les brometes que volgués, però a hores d'ara tothom havia entès el missatge.
A l'acte central de la campanya a les eleccions catalanes, el candidat Rabell, a qui tímidament s'havia arribat a cridar “president, president”, havia quedat relegat al paper de teloner i pregoner de la bona nova podemita, que és segurament la posició que li correspon en justícia en una campanya concebuda com la primera volta de les eleccions importants, les generals. Per molt que cridés i cantés, era Iglesias qui tractava els catalans de Nou Barris com a indígenes. Perquè aquesta és d'aquella mena de cançons que els homes blancs només cantem per fer veure que ens avergonyim de la nostra privilegiada situació. Així que fins i tot abans d'aparèixer a l'escenari provocant l'eufòria i fins i tot alguns saltironets d'aquells que fa la gent quan surt The Boss a l'escenari, Iglesias ja havia deixat les coses clares: Rabell era el seu subordinat, CSQP el de Podemos i Catalunya el d'Espanya. I així ha de seguir sent.
O sigui que per molt que Iglesias vingui a Catalunya a cantar i fer l'indi i per molt que Rabell presumeixi d'haver votat que Sí el 9N, res pot dissimular el fet que quan parlen del poble parlen dels germans espanyols i no dels ciutadans catalans.
És probable que a Rabell li hagués convingut més un altre tipus de campanya. Més centrada en el que els agrada anomenar "problemes socials", en la qual poguessin seguir presumint de renovació i d'exemplaritat democràtica sense haver-se d'enfangar en discussions sobre el sobiranisme que a Catalunya no convencen i a la resta d'Espanya els perjudiquen. Però en aquesta campanya, Rabell ha fet un paper discret entre una gent de qui no es cansa de dir que és la seva però que no sembla tenir gaire idea de qui és. Una gent entusiasmada amb Errejón o Iglesias i resignada a esperar-los quan toca el torn de la secció catalana de CSQP.
És molt probable que Rabell sigui tot el que en diuen els seus simpatitzants. Que sigui una gran persona i un gran activista social, i és probable que ho diguin de bona fe, però Podemos es presentava a Catalunya per acabar amb Artur Mas i menjar-se l'esquerra i s'ha passat la campanya barallant-se per les engrunes del PSOE amb el PSC d'Iceta. No crec que puguem dir que hagi estat per culpa de Rabell, però tampoc crec que ho puguem comptar entre els seus mèrits.
Ferran Caballero és filòsof i professor.