El líder de Catalunya Sí Que es Pot, Lluís Rabell, rep a l'equip de El Nacional al Parlament. Espera al mig del passadís amb un somriure. Camina amb parsimònia, com les seves argumentacions. Embolcalla les idees, però deixa passar el missatge. Rabell considera que l'estabilitat d'Espanya depèn de saber resoldre el conflicte amb Catalunya. No es tanca, no descarta fórmules que puguin garantir la investidura d'un nou president del govern espanyol. El referèndum és una solució "honesta", però també imagina la possibilitat d'un reconeixement del fet nacional català, adjunt amb un compromís de buscar una via d'encaix.

Com ha sigut l’experiència de passar del carrer al Parlament? Té la sensació que es canvien més coses des de dins o des de fora?
Les coses són diferents, però són complementàries. És necessària la societat civil organitzada, activa amb les seves lògiques, i que fa política amb un cert registre. I després hi ha les institucions. Una i l’altra són peces de la construcció d’una democràcia política. És impossible una democràcia sense una societat civil organitzada, crítica, activa, remugant i independent, però també sense que hi hagi unes institucions democràtiques representatives. La dialèctica és necessària i la tensió fa la democràcia.

Què passa quan plataformes s’encarnen en una formació i aquesta assoleix el poder?
Jo era president de la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB). Tot i que no és indiferent a qui governa, manté la seva independència política de l’Ajuntament. De fet, els conflictes més sonats s’han protagonitzat amb governs amics, de tesis catalanistes i progressistes. La independència és necessària. Les entitats també han de defensar la gent del govern dels seus.

A vostè què li agrada més: l’Ada Colau alcaldessa o l’Ada Colau activista?
Totes tenen el seu encant. Jo he sigut company seu i ara està en un altre paper. Hi ha gent que li demana que segueixi actuant amb la mateixa lògica. La Colau activista estaria ara discutint i apretant per la realització de certes coses, que no és que el govern actual no vulgui tirar endavant, sinó que funciona amb lògiques institucionals. Aquesta dialèctica és necessària. Fins i tot un govern progressista, identificat amb el moviment sindical, veïnal, quan assumeix la gestió de les institucions esdevé objecte de pressions contradictòries. I és necessari que la societat civil jugui un paper de contrapès.

Si finalment hi hagués hagut eleccions catalanes al març, li hauria agradat repetir?
No vam tenir temps de plantejar-nos els desitjos. Va ser una situació inèdita i molt ingrata, aquells mesos d’incertesa. Vivies en una tensió permanent i cert sentiment d’impotència. Era frustrant no tenir cap possibilitat d’incidència efectiva.

No es van plantejar res? Iceta sempre diu que ell ja estava pensant en noves músiques de campanya.
No ho vam arribar a fer perquè hauríem estat abocats a una situació complicada. En el moment en què la investidura es desencalla, nosaltres acabem de sortir d’un èxit a les eleccions generals amb una plataforma que s’havia improvisat en 15 dies i que no era la mateixa que Catalunya Sí que es Pot. Hauríem tingut un autèntic embolic i no hauria estat fàcil veure’ns abocats a unes eleccions immediates.

Hauríem tingut un autèntic embolic (si s'haguessin convocat eleccions catalanes al març)

Què hauria passat?
No em feu dir com ens n’hauríem sortit i com hauria quedat la criatura. Hauríem tingut 15 dies per inventar-nos un projecte, constituir una marca, muntar una llista amb els equilibris que demana i dissenyar una campanya...

És coneguda la dificultat de gestionar un grup parlamentari que agrupa tants partits diferents, fins i tot alguns dividits internament. Lluís Rabell, com a persona independent, ha estat l’home que ha mirat de posar una mica de pau?
La idea que al capdavant de la llista electoral hi hagués dues persones independents tenia una mica aquesta idea. Quan hi ha actors que necessiten, amb el temps, generar un espai de confiança, això facilitava que cap d’ells se sentís cohibit o en situació de desigualtat respecte a un altre. La vida diu si ho aconsegueixes o no... Tu pots fer un disseny, però si a la pràctica no generes relacions humanes i companyerisme que permetin treballar amb confiança els uns i els altres...

Com ha de ser la nova plataforma política que impulsa Ada Colau?
És tota una discussió. Serà interessant perquè tocarà entrar a discutir la fisonomia, el programa, el que es pretén del partit, quin paper ha de jugar... Tot això encara està a l’aire i els diferents actors tenen visions que no són exactament les mateixes. Però hauran d’acabar encaixant en un projecte compartit perquè funcioni, capaç d’ocupar un espai que ja no pot ocupar el PSC. També amb la voluntat d’arribar al govern, d’assolir les institucions i tirar endavant unes polítiques que reverteixin el neoliberalisme.

També hi ha ERC.
És clar que s’ha de tenir la consciència clara que un partit així no representarà per si sol totes les classes populars. En menor o major grau estaran a ERC o socialistes. Però es tracta d’una formació que faci bascular l’hegemonia política cap a l’esquerra, que recompongui l’estat del benestar i preservi els serveis públics.

La tesi de Guanyem Barcelona és que s’hauria de dissoldre els partits i fusionar-los sota aquesta única plataforma. És una proposta raonable?
No crec que sigui raonable, i no crec que la cosa funcioni així. La complexitat dels problemes que haurà d’abordar aquesta nova formació política requereix la capacitat de recollir allò que són les experiències, tradicions, conquestes polítiques, expertesa i quadres que han costat dècades de formar.

(Fusionar les esquerres en una nova plataforma) No crec que sigui raonable. S'han de recollir experiències, tradicions, expertesa

Per tant, res de dissolució.
És que el tema no és dissoldre, sinó com arribes a construir un projecte compartit entre elements que representen realitats diferents i que han d’arribar a aportar el millor de si mateixos. Això no és la dissolució, sinó l’articulació apropiada. El que sí que serà necessari serà generar unes formes democràtiques molt participatives. Una persona un vot, òrgans molt transparents.... Lògicament, les cultures polítiques hauran de poder aportar aquell capital acumulat necessari perquè el nou subjecte polític construeixi la seva pròpia cultura.

S’ha d’anar amb pressa o amb calma per construir aquest nou espai?
S’ha d’anar bé. De vegades, les presses et surten més o menys bé, o no. En la constitució del projecte de Sí que es Pot ens van faltar peces, condicionades al temps. Hauríem necessitat un parell de mesos més per incorporar Procés Constituent, per vèncer certes reticències. Hauria donat més entitat a la confluència.

Però el calendari no va impedir, en canvi, a En Comú Podem que la cosa sortís bé...
També té a veure amb un moment polític determinat. Havia passat ja la batalla polaritzada de les autonòmiques entre el sí i el no, on ens vam trobar molt incòmodes.

La qüestió del referèndum s’ha de separar de la investidura, com suggereix el PSC?
Diguem que ara hi ha temptejos per intentar veure si hi ha una intersecció possible amb el plantejament que fan els socialistes. La qüestió del referèndum és una proposta honesta per desencallar un conflicte sense l’abordament del qual no hi haurà mai cap govern estable a Madrid a partir d’ara. Hem arribat a un nivell de crisi política i institucional a nivell de l’Estat que, d’una manera o altra, acabarà necessàriament amb una reconfiguració d’Espanya. Aquesta és la conseqüència a la crisi política de l’evolució de la societat espanyola, però també de l’ascens del sobiranisme a Catalunya. A partir d’ara, ningú pot imaginar seriosament governar Espanya sense tenir una política per Catalunya.

Ha de ser un condicionant, doncs?
Et planteges fins a quin punt... Pots arribar a imaginar, i no dic que això estigui sobre la taula, que per arribar a un govern progressista es plantegin acords de transició. Es podria començar per un reconeixement del fet nacional català, adquirint un compromís de buscar la via d’un encaix. Sense predeterminar quin serà. El problema que tenim plantejat ara és que el PSOE no està per a aquesta labor.

(Sobre la investidura espanyola) Es podria començar per un reconeixement del fet nacional català, adquirint un compromís de buscar la via d’un encaix

Ni Ciutadans tampoc.
És que Ciutadans està perquè el PSOE no estigui per la labor.

Neus Munté deia al febrer que hi havia una alta sintonia entre el president Puigdemont i vostè de cara a uns nous pressupostos. Es manté?
Cadascú fa les seves lectures interessades. Nosaltres, com a oposició, li vam dir responsablement al president de la Generalitat que calia que es presentessin uns pressupostos, perquè prorrogar els ja existents no deixava marge per a res. Entenent les dificultats de la seva elaboració. També vam dir que els batallaríem partida per partida, no que els hi votaríem.

Però dijous sembla que va haver-hi una variació. El vicepresident Oriol Junqueras va assegurar, després de l’exigència de Montoro que Catalunya s’ajusti als límits de dèficit, que no faria més retallades. Facilita això una entesa?
No és que faciliti, sinó que ens obliga a certes coses. Ens obliga, independentment dels pressupostos, a donar suport al Govern de Catalunya en la seva exigència en la retirada d’aquestes mesures, que són d’asfíxia total del marge de maniobra de la Generalitat. En aquest sentit, ja li hem expressat a Junqueras que compti amb nosaltres aquí i allà, i amb les comunitats autònomes on puguem tenir una certa influència per jugar de contrapès a l’amenaça del ministre Montoro.

Donarem suport al Govern de Catalunya en la seva exigència en la retirada de les mesures de Montoro

I, doncs?
Hi ha una dicotomia entre estar marxant i la realitat. El doble discurs permanent, esquizofrènic, els limita per abordar seriosament una política pressupostària. En primer lloc s’hauria de buscar aliances amb altres comunitats autònomes per resoldre el sostre de dèficit. Però, amb una política de desconnexió, difícilment pots fer un front autonòmic. La segona cosa és que, fins i tot resolent alguns d’aquests temes, com negociaràs un nou model de finançament si teòricament d’aquí 16 mesos ja no hi seràs. I dit això, volem tibar al màxim alguns elements tributaris.

Amb tot, hi ha la possibilitat que al final Catalunya Sí que es Pot es posi d’acord amb el Govern?
La pregunta caldria fer-la al Govern, si estarien disposats a explorar tots aquests camins seriosament. És un Executiu compost, on hi ha pressions i interessos travats. Les polítiques d’estabilitat pressupostària han estat votades per Convergència... Serà el Govern capaç d’abordar, amb tota la conflictivitat respecte a compromisos adquirits anteriorment, la confecció d’uns pressupostos socials?

Parlava de les tensions internes de Junts pel Sí de cara a aquests pressupostos, però suposo que la pluralitat dins de CSQP també hi influeix. Hi deu haver partits més proclius a aprovar o negociar uns pressupostos que uns altres.
No, en aquest cas no. No tindríem massa problema de posar-nos d’acord. Les tradicions i la cultura política dels que componguen el nostre espai polític està bastant clara. Així com d’altres temes podrien generar debat, en aquest cas no.