És difícil trobar en política una persona tan autèntica com Lluís Rabell. Viu i sent, estima i odia. I no se n’amaga. Nascut a Barcelona en plena dictadura franquista (1954), de mare catalana i pare andalús, era només un nen quan va entendre que trepitjar la identitat d’una persona era trepitjar la seva més íntima dignitat. “Deixa-la, no veus que és una analfabeta profunda?”, va exclamar un home sobre la seva àvia quan un falangista es disposava a portar-la a comissaria per parlar en la llengua de los perros. Assegura que les llàgrimes d’aquella dona van marcar un abans i un després.

Diuen que per ser un bon actor has d’haver viscut allò que expresses. Potser per això quan un grup de lingüistes evoca una retòrica de superioritat cultural li brolla l’autenticitat i, com l’aigua d’una font, transparència de faccions marcades i mirada fixa. Potser per això el 1973 va decidir deixar-ho tot per amor per passar una dècada sencera a França.

Quan la confluència de Catalunya Sí que es Pot el va trucar perquè encapçalés la llista, almenys Jordi Évole, Àngels Barceló i Arcadi Oliveres havien dit que no. Quan se’l va presentar en públic, pocs el van saber identificar. I amb tot, no era nou. El 1988 havia estat candidat a Tarragona pel Partit Obrer Revolucionari (PORE). Més tard havia passat per EUiA, per Revolta Global i fins aleshores liderava la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) des de feia tres anys (2012-2015).

De la seva desconeixença en van començar a aparèixer clarobscurs. L’empresa de ceràmiques Talleres Franco SA, familiar i que havia administrat diversos anys, havia fet fallida el 2010 amb un deute de 200.000 euros. Fins a 12 treballadors van quedar-se al carrer. El seu nom real, José Luis Franco Rabell, havia estat transformat, sense més explicacions, en Lluís Rabell.

Pocs han estat els que no li han recordat, en campanya i fora d’ella, el seu vot a favor d’un Estat independent en la consulta del 9N. El “sí-sí” d’aquella jornada festiva es va convertir un any després en l’argument més reiterat contra ell per desprestigiar una candidatura que intentava fugir del format plebiscit. Ell explica que és i ha estat sempre federalista, i allò va ser un vot de queixa cap aquells que no deixaven posar les urnes a Catalunya.

Rabell té un look especial. De la seva bufanda de color morat n’ha fet tradició. Del seu pin del logotip de la confluència, que es col·loca curosament sobre el cor, n’ha fet un compromís. Ara observa i escolta. Fonts del seu entorn expliquen que, fins i tot, lidera les reunions. Sense pressa, gestionant un grup plural i amb egos, ningú sap on i com acabarà. Com a mínim queden 15 mesos per saber-ho.