Sílvia Bonàs surt d’un d’aquests edificis de vidre de la UPC que hi ha per sobre de la Diagonal. Se la veu estabornida, com si portés hores tancada en una habitació. M’enxampa fent l’indi. Acabo de descobrir que si em faig un massatge just a sota de les celles m’hi veig millor i li pregunto si en sap el motiu, com volent dir "tu que ets científica segur que m’ho sabràs explicar".

Amb el pensament posat en el que fos que estigués fent, a penes nota la meva provocació. Es limita a fer que no amb el cap, encara insensible a la llum natural, al vent fresquet i al xim-xim que ens humiteja la roba. Porta hores resseguint cadenes de codi genètic en una pantalla d’ordinador. El seu Apple està carregat de línies que recorden el llenguatge de programació dels informàtics. 

Caricaturitzo, però imagineu-vos una pantalla plena de línies com aquesta: bsa13&@€01-011-1&14,?. El mínim que li pot passar és que surti del despatx desorientada, amb aquests ulls de miop que fan els esquirols quan roseguen una pinya. És una lliçó de vida veure com es va humanitzant mentre em porta a la Torre Girona, l’edifici on hi ha instal·lat el Marenostrum III, el supercomputador més potent de l’Estat espanyol.

Amb l’ajut d’aquesta bèstia informàtica, ha enllestit una tesi doctoral que estudia “quin és el paper de la variabilitat genètica a l’hora de desencadenar la diabetis tipus 2”. La recerca ajuda a fer camí cap a una medicina més personalitzada: “Bàsicament presento nous factors genètics i mecanismes moleculars que poden contribuir a prevenir aquesta malaltia i a crear teràpies més efectives per alguns pacients.” 

Un altre punt fort del treball és la metodologia, que permet creuar i avaluar la informació genètica de més individus. D’aquí a uns mesos marxa a Londres. Arriba un punt –em diu– “que moltes recerques no les pots fer créixer des de Barcelona.”

- I la vida familiar -li pregunto?

- Què vols dir?

- Si vols fer una família.

- M’agradaria, però la família hauré de fer-la allà on tingui el laboratori que necessito.

Bonàs dorm quatre o cinc hores diàries. Cada matí es lleva a les sis per fer exercici abans de posar-se a treballar. Va estudiar Biotecnologia, que és una carrera competitiva, però ideal per fer diners perquè et permet posar coneixement científic en mans de la indústria. Finalment es va decantar per la recerca i ara diu que “va flipar” quan va llegir que la CUP demanava un salari mínim de 1.200 euros perquè hi ha becaris que no passen del miler.

La recerca de Bonàs estudia el paper que la genètica de l’individu té en el desenvolupament de malalties complexes comunes en les quals l’entorn i l’estil de vida hi juguen un paper rellevant. Això vol dir que el seu treball entra en relació amb elements difícils de mesurar com ara la interacció de les persones amb el clima, amb l'entorn i fins i tot amb les seves pròpies experiències personals.

Alguns llibres diuen que la manera com els pares es comporten amb els nadons afecta la seva expressió genètica. També he llegit que l'alimentació de les mares quan la criatura viu a l’úter pot produir canvis en els genomes dels bebès. O que alguns traumes derivats de la repressió política, la guerra o la fam poden produir alteracions epigenètiques que després perduren durant generacions.

“Tot això, em diu, està a les beceroles. He vist estudis amb ratolins que relacionen la dieta dels pares amb l'obesitat dels fills, o que exploren les conseqüències epigenètiques de l’Holocaust. Se sap, per exemple, que entre un 50 o 60 per cent dels factors que desencadenen l’alcoholisme són genètics. Amb la depressió passa el mateix. Però no sabem interpretar prou bé els mecanismes que integren aquest trencaclosques i costa no donar peu a interpretacions deterministes o moralitzants.”

Fins fa poc pensàvem que el nostre destí estava escrit a l’ADN, i parlàvem dels gens com si fossin petits Déus. Ara sembla que l’experiència i l’entorn poden canviar el nostre material genètic a un nivell molecular, no pas de manera que modifiqui el codi genètic però sí que afecti la forma com s’expressen. Amb la ciència ha passat com amb les humanitats. L’acumulació d’informació cada cop genera més preguntes que no tenen una resposta clara, i l’hiperespecialització no ajuda a comunicar el coneixement.

Bonàs és pionera d’un món que no sabem on ens portarà. Parla de la seva recerca amb un entusiasme d’aventurer o d'inventor de novel·la del segle XIX. El superordinador Marenostrum és una eina essencial per a la seva feina. Parlem del tercer supercomputador més potent d’Europa, el 34 en el rànquing mundial. El més potent es troba a la Xina i té gairebé el doble de capacitat que el segon, que es troba als Estats Units. Quan dic que les recerques de Bonàs evoquen un món nou, també em refereixo a això.

El Marenostrum es troba tancat dins d’una urna de vidre, a la capella neogòtica de la torre Manuel Girona. “És un missatge en si mateix, no trobes, tenir un superordinador en una capella?”, em diu fascinada per la bèstia que tenim davant, com si exercís alguna mena de poder místic sobre ella. “I què fa això?”, pregunto. “Càlculs que no pot fer el teu ordinador. És una màquina per percebre la realitat a un nivell de detall fins fa poc impensable.”

-    Només et falta posar-te a resar.

-    Per mi és molt poètic. Si Déu surt de la necessitat de tenir certeses, aquest superordinador ens ajuda a resoldre això.

-    Però vols dir que la realitat són dades? Ja hem vist que de vegades ens despisten.

-    No sabem què és, però la percebem a través de les dades. El que passa és que la ciència ha perdut autoritat. Hem perdut la capacitat de comunicar certeses. Un dia diem que menjar ou és bo i l’altre que és dolent. Ja no som el poder, només som un poder. I sovint els missatges simples i pseudocientífics acaben tapant la nostra feina.

-    Us sentiu desprotegits.

-    Som víctimes de Facebook!

-    I aquest ordinador què fa, ara mateix.

-    Càlculs relacionats amb la predicció meteorològica, l'explotació d’hidrocarburs, tot el que té a veure amb ciències de la vida. També ens ajuda a entendre les mutacions que hi ha darrere el càncer. Encara es defineix el càncer segons el teixit en què es troba, i s’hauria de classificar segons el seu perfil genètic i epigenètic. 

Fora, en un passadís de la torre, hi ha una exposició d’ordinadors de la mida d’un armari que no tenen ni la potència del meu mòbil i funcionaven tot just fa quatre dies! El supercomputador sembla una agregació immensa de PC’s. És un monstre de 50.000 processadors funcionant alhora, que pot fer en una hora el que un ordinador de taula trigaria sis anys a fer. Una altra de les virgueries que pot fer és simular l’activitat d’un cor humà, cosa que va molt bé per fer experiments sense víctimes.

Li comento que algú m’ha dit que el supercomputador va ser una concessió de l’Aznar als catalans perquè calléssim. “Doncs, mira, gràcies a això estem superant Madrid de llarg  en atracció d'inversions i de talent internacional” -em diu tota cofoia, mirant-se la maquinota gairebé diria que amb amor.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat