Marta Ferrusola és i ha sigut sempre el punt feble de Jordi Pujol. El que irrita més de la seva figura no és la doble moral, sinó el fet que no s'ha rendit mai ni ha perdut mai del tot el sentit de la realitat, malgrat que té una educació i una capacitat intel·lectual més primària que molts dels llestos que la critiquen. 

La doble moral de la dona de Pujol no es pot explicar, ni jutjar amb justícia, sense reconèixer la situació política que ha hagut de travessar com a catalana. Ferrusola no ha deixat mai de tractar obertament els espanyols com a enemics, i sempre ha recordat als qui es pensaven que havien aconseguit domesticar Pujol que ella no oblidava. 

Igual que Josep Pla o Salvador Dalí, Ferrusola ha hagut de patir amb una intensitat especial la dissociació entre el cos i l'esperit que l'ocupació espanyola imposa als catalans amb una mica d'ambició. El fet que l'espiritualitat del país s'hagi vist obligada a encaixar en formes polítiques estrangeres i hostils, no s'ha tingut mai prou en compte a l'hora de jutjar les excentricitats de les nostres primeres figures.

familia pujol ferrusola - efe

Ferrusola ha viscut en l'època de la història més marcada pel poder dels estats nació. Quan Pujol va deixar la Generalitat el 2003, tots els líders del catalanisme havien passat pel piquet d'afusellament o la presó. A més, mai com en la segona meitat del segle XX els estats han tingut un poder tan incisiu i tan subtil sobre la vida, el pensament i la llibertat de les persones. 

A través de la violència explícita o de les tècniques de propaganda, l'Estat ha obligat els catalans que no han volgut renunciar a ser importants a fer tota mena d'equilibrismes per no espanyolitzar-se. El problema de Ferrusola és que el seu marit va dir, per protegir-se dels patriotes més valents que ell, que les coses s'havien de fer bé, quan sabia perfectament que, sense llibertat, és impossible desplegar l'amor i el talent i, per tant, viure com Déu mana.

Els discursos de Ferrusola sobre la necessitat de treballar, d'estimar el país o de formar una família eren sincers, i no es contradiuen amb els diners que, presumptament, hagi pogut distreure de les arques espanyoles. Ningú que tingui una idea clara de com funciona el poder pot creure que Pujol hauria pogut manar tants anys a Catalunya sense la complicitat de Madrid i, sobretot, sense tenir una família rica i poderosa. 

Jo he vist Ferrusola acompanyar el seu marit a una escola d'estiu de la JNC, i sopar en una taula al mig del bosc digne dels còmics d'Astèrix, mentre González i Aznar passaven les vacances en iots i hotels de luxe. Jo recordo sentir explicar a la meva mare que Ferrusola havia aparegut a casa d'una amiga passades les vuit del vespre per portar-li unes flors que s'havien extraviat per un error d'una empleada. 

No crec que el comte de Godó reparteixi diaris a domicili ni que mai sigui investigat per Hisenda com els Pujol —o com els Carulla, quan van gosar obrir el diari Ara—. Ferrusola no ha oblidat mai que la unitat d'Espanya s'aguanta sobre la discriminació dels catalans. Pujol també n'ha sigut conscient, però ha preferit afrontar-ho amb una falsa modèstia cínica i caricaturesca, per motius electoralistes.

El pare d'un amic que era jardiner sempre deia que Ferrusola era una bruixa i que abusava del seu poder per fer-li la competència, però dubto que aquests dies hi pensi amb la fúria sòrdida que hem vist a la premsa i a la televisió. Els polítics i els periodistes que escarneixen la dona de Pujol ja es veu que, a més de ser uns venuts, són uns desagraïts. 

Si a la feina tens una superior que et fa la vida impossible i aguantes dignament el tipus, quan ets gran i te la trobes pel carrer l'ajudes a passar el semàfor, no li claves una coça i li robes el bastó. Els escarnis que ha patit Ferrusola són fills de la ràbia dels covards que es van doblegar davant d'Espanya o davant de Pujol i que, ara que s'aixequen les catifes, veuen fins a quin punt van caure baix.

marta ferrusola - ACN

A diferència de moltes persones que s'irriten amb la corrupció de CiU i utilitzen una velleta per desfogar la seva impotència, Ferrusola va anar a veure el seu marit a la presó i va pagar un preu per lluitar contra la dictadura. Nascuda a Barcelona el 1935, va pujar set fills tota sola, mentre Pujol desafiava els militars i la poderosa influència que la premsa espanyola —purgada a consciència durant anys— tenia a Barcelona. 

Pujol no s'hauria entregat a la policia, ni s'hauria posat mai en la situació d'ésser torturat, sense la determinació i l'empenta de la seva dona. Ferrusola és la típica matrona mediterrània capaç de fer qualsevol cosa per defensar la seva terra i protegir els seus fills. 

Religiosa i combativa, té una intuïció de la dignitat i la grandesa que ha faltat a molts catalans, jo diria que fins i tot al mateix Pujol. Alhora, però, se li noten les mancances d'un país petit burgès que sovint confon el pragmatisme amb la mesquinesa i el pollastre a la seva taula amb el pollastre a la taula de la resta de veïns.

Ferrusola és la típica senyora del carrer Balmes que diu que no s'ha de jutjar la gent per les aparences però que, després, no pot evitar menysprear una noia perquè porta la faldilla curta. Filla de l'Eixample, que és un món disminuït, d'egoistes envilits per la por del fracàs i dels heroismes aparentment inútils dels avantpassats, l'exprimera dama ha patit massa pel futur de la seva família.

Presonera d'aquesta educació de manual típica de les famílies sobrevingudes que pesen tant en el país, segurament no tenia la formació necessària per canalitzar la seva força i les seves pors en una situació tan complicada. En comptes d'inculcar el seu coratge i la seva determinació als fills, com molts altres catalans va mirar de protegir-los, fins a la malaltia, de la revenja de l'Estat espanyol.

Després de deixar amb un pam de nas els intel·lectuals i els polítics que havien estudiat a les millors universitats del món i consideraven que la cultura catalana era morta, ningú no pot retreure a Ferrusola que veiés la seva família com l'encarnació del país. Com a primera dama, va retornar l'esperança a moltes senyores amb la sensualitat assecada per la repressió i les derrotes dels marits, demostrant que es podia ser catalana, independent i poderosa.

Mentre que els intel·lectuals anunciaven l'extinció dels nacionalismes, de la família i de les religions, ella es va mantenir fidel als seus valors i això també va enrabiar molts falsos progressistes. Si Pujol menyspreava els teòrics, però mirava de comprar-los a través de diaris com La Vanguardia o universitats com la Pompeu Fabra, Ferrusola ni tan sols els ha tingut en compte i ha dit sempre el que ha cregut passant olímpicament de les seves crítiques i burles. 

PUJOL I FERRUSOLA - EFE

Soferta i maternal, no crec que perdi ni un minut sentint-se malament pels que l'acusen de racista, d'hipòcrita o de lladre. Estic segur que afronta els escarnis i la persecució judicial amb el mateix sentit tràgic de la vida que la seva rebesàvia hauria viscut que una tropa d'isabelins saquegés la seva masia i matés el seu marit. En una societat de víctimes ofeses, Ferrusola no ha fet mai el ploricó ni s'ha deixat acoquinar, cosa que també enrabia els eunucs.

Des que va esclatar el cas Pujol fa un parell d'anys, en cercles policials s'especula que la justícia espanyola mirarà d'empaperar-la, per desmuntar l'expresident. Ferrusola sempre ha sigut el punt feble de Pujol i la seva àncora amb la veritat. Si fos per Ferrusola, Catalunya ja seria independent, o estaria en guerra amb Espanya. Ferrusola no hauria jugat amb el 9-N ni oferiria al PP de canviar la data del referèndum, una vegada s'hagués compromès a celebrar-lo, com ha fet Puigdemont.

Sobre els valors de Ferrusola es pot aguantar una societat, una cultura i un país, per molta comèdia que hagi fet i per molt que, suposadament, hagi robat. En canvi, darrere dels espanyols i els lletraferits que l'escarneixen no hi ha res més que misèria. Una misèria fosca, grollera i profunda, que es perd en la nit dels temps i en la pedanteria de l'eunuc que com que no les pot haver diu que les figues són verdes. 

Quan veig l'espectacle denigrant que s'alimenta al voltant de la família Pujol des que els catalans demanem un referèndum, no puc evitar pensar en la frase més brillant de Primo Levi, probablement la més brillant del segle XX: "Si, des de dins del Lager, fos possible enviar un missatge als homes lliures, seria aquest: 'Vigileu de no acabar patint a casa vostra mateix el que fan aquí amb nosaltres'".

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat