Joan Tardà és una bona persona. Ho diuen polítics de tots els partits. En l'època de Zapatero, fins i tot José Bono el va defensar amb aquest argument una vegada que el dirigent d'ERC va cridar en un míting "visca la república i mori el borbó". Quan va arribar a Madrid el 2004, el maquiavèlic Rubalcaba li deia "el asilvestrado", però també se'l va acabar estimant.
Al contrari que el circ de comediants que l'antiga CiU enviava al Congrés, el caràcter genuí de Tardà ha pogut lluir a mesura que l'Espanya de la Transició s'ha anat esfondrant. El dirigent d'ERC no ha intentat aparentar mai allò que no era i Madrid no ha pogut estrafer-lo ni caricaturitzar-lo amb els seus raspalls i la seva pedanteria de saló.
Nascut el 1953, Tardà no ha tingut necessitat d'evolucionar ni de sofisticar-se respecte dels anys setanta, quan militava en el PSUC i era regidor de Cornellà. De fet, si no fos perquè sembla sortit de la màquina del temps no hauria sobreviscut tan bé en el Congrés de Diputats mentre d'altres polítics catalans de més renom s'anaven deformant i convertint en una caricatura d'ells mateixos.
Tardà és irreductible, però agrada pel mateix motiu que agrada el bon salvatge, perquè és un català inofensiu, amb tots els colorins de l'indigenisme i cap de les pulsions naturals d'agressivitat que demana la capacitat de progressar i de defensar-se. Des del punt de vist polític, és el negret de Banyoles de Madrid, el llacet groc a la solapa d'ERC, la Lola Flores de l'esquerra antimonàrquica catalana i espanyola.
Fins i tot Gabriel Rufian va trobar, amb raó, que l'hotel on s'hostatja quan va a la capital d'Espanya és d'una modèstia innecessària. Senzill, auster i poc refinat, el diputat d'ERC ha sabut bunqueritzar-se en una honestedat folklòrica, típica d'un país atemorit com Catalunya, on la covardia s'amaga sempre darrera d'algun discurs fortament moral -sigui conservador o progressista-.
Tardà té la virtut de ser un primari en un país on la majoria de la gent que es vol sofisticada acaba pervertint les seves millors virtuts per poder encaixar en l'estructura. Com a reclam electoral, no fa una funció massa diferent de la que feia Artur Mas. Tots dos són un producte ideal per aquests catalans que estimen de manera estètica i que necessiten una mica de culpa i de patiment per sentir-se vius i lliures.
A Catalunya, les bones persones no acostumen a fer-se responsables de res important. Filles d'unes traïcions que ells no van cometre però que no tenen força per afrontar, han perdut el contacte amb el seu monstre interior i viuen refugiats en la humilitat impune, ressentida i submisa de les víctimes. Així s'expliquen els discursos que Tardà feia dient als espanyols que Catalunya se n'anava o que Europa no permetria la repressió, mentre ERC pensava més amb asseure el PP a negociar que no pas en fer la independència.
Cada vegada que sento que Tardà és bona persona em vénen ganes de beure whisky i de fumar. I una mica d'exiliar-me. A mi no m'ha sorprès el gir que ha fet els darrers mesos, ni em sembla que digui res nou d'ell, ni dels que ara el critiquen o el defensen.