Nascut a Barcelona el 1954, Joan Coscubiela és un cas exemplar de les virtuts i les limitacions de la Catalunya autonomista. Tot i que ell deu creure que no té res a veure amb el votant clàssic de Convergència, és la versió esquerranosa perfecta del català emprenyat, aquella figura satírica que l’Enric Juliana va popularitzar quan el pujolisme encara dominava el relat sobiranista per il·lustrar el caràcter pueril d’algunes conductes victimistes.

Tot i que va créixer en un pis molt petit de la Barceloneta, de trenta metres quadrats, en plena dictadura, Coscubiela se n’ha sortit bé, a la vida. La seva situació ha evolucionat paral·lelament a la del país, que en l’esquema espanyol hauria d’estar enterrat o totalment domesticat, a hores d’ara. Treballador i intel·ligent, el portaveu de Catalunya Sí que es Pot s’ha guanyat la llibertat a pols, igual que els catalans que van mantenir viva la llengua quan se li cantaven les absoltes.

Fill d’un obrer antifranquista que es va esllomar per pagar-li la universitat, i que va passar per la presó, Coscubiela ha viscut tota la vida dels càrrecs lligats al sistema autonòmic. El 1995, es va convertir en el secretari general de CCOO a Catalunya, el sindicat espanyol que el seu pare havia ajudat a fundar després de tornar de treballar a Alemanya. Quan va deixar el càrrec al cap de 13 anys, Esade el va fitxar de professor i va entrar com a assessor a Endesa

Malgrat aquests èxits professionals, igual que passa amb bona part del catalanisme quan parla d’Espanya, Coscubiela transmet una imatge de polític indefens i ultratatjat per la injustícia que cada dia sona més hipòcrita. Tenint en compte fins a quin punt va prosperar sota l’hegemonia dels Pujol i els Maragall, es fa difícil de comprendre que parli amb tant menyspreu de Convergència i del que ell anomena la màfia catalana. Si el problema és que "els poderosos" roben tant, perquè n'hi ha tants que amenacen de marxar si Catalunya s'independitza?

Reciclat a polític a partir del 2011, semblava que els indignats li donarien una segona joventut. Tot i així, l’estrella de Coscubiela ha declinat a mesura que l’independentisme s’ha fet hegemònic i que els tòpics de l’herència pujolista han perdut prestigi. Durant la majoria absoluta de Rajoy, va ser un dels diputats més brillants del Congrés i també un dels més ben pagats –gairebé 100.000 euros a l’any–. Potser perquè Catalunya li permetia atacar el PP, va fer els discursos més encesos que he sentit a Iniciativa en defensa de les llibertats nacionals.

Retornat a Barcelona en plena eufòria de Podemos, va anar de segon de Lluís Rabell en les eleccions del 27-S del 2015. Segurament a causa dels mals resultats, o perquè venint d’un sindicat com CCOO i del Congrés de Madrid el Parlament li deu semblar un teatre sense cap poder, la seva figura s’ha anat apagant. El discurs que fa recorda cada dia més als temps del pujolisme, quan el ressentiment social i el ressentiment nacional competien per conquerir l’hegemonia moral del país.

El fet que hagi quedat fora de context ara que Mas ja no governa i que la Tercera Via s’ha marfós, posa en evidència fins a quin punt ha fet de sicari del mateix sistema que crítica, i com l’autonomisme necessita polítics que competeixin per quedar bé. Deu ser fotut predicar la desobediència a la troica durant anys per acabar defensant un referèndum autoritzat pel PP. Sobretot quan tampoc no has estat mai realment en contra de la troica, ni segurament tampoc a favor d’un referèndum. 

Militant veteraníssim del PSUC, Coscubiela pertany a una casta obrera d’origen castellà que va arribar a Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera i que va acabar d’integrar-se en l’estructura del país els darrers anys del franquisme. La seva retòrica indignada i intel·lectualoide, plena de metàfores tremendistes, de vegades sembla que imiti el radicalisme de la CUP. Això li dona un aire de ganàpia entendridor, però també el posa molt en evidència. 

És el que li va dir Josep Manel Busqueta en un debat durant la campanya electoral del 27-S:

–Jo sóc pastisser i quan tot això acabi me’n torno a fer el meu ofici. I tu, Joan, què faràs? 

En aquest sentit, les bronques que ha tingut amb Dante Fachin dins del seu grup parlamentari, o les enganxades amb Oriol Junqueras i altres membres de Junts pel Sí, tenen més a veure amb la seva subsistència que no pas amb la ideologia o les sentències del Tribunal Constitucional.  

El somni humit de Coscubiela i de molts com ell seria que el problema català deixés d’existir, perquè l'evidència de l’ocupació de Catalunya posa en dubte que la seva vida i la seva conducta hagin sigut tan netes com voldrien. Coscubiela pertany a un sector de la població que estava còmode amb el comunisme perquè així no havia de pensar en Catalunya i que quan el comunisme va caure es va refugiar en un catalanisme de butxaca que també ha acabat fracassant.

Si l’imaginari convergent va convertir Espanya en l’excusa de totes les contradiccions i de tots els mals de Catalunya, l’imaginari de Coscubiela es va obrir camí denunciant la connivència del nacionalisme català amb les oligarquies espanyoles. Ara que l’independentisme vol trencar aquesta aliança, el seu victimisme es va tornant agre i justificatori i fa relluir el fons de rancúnia disfressada de moralisme que, igual que molts nacionalistes, ha anat acumulant a còpia de callar i obeir per poder ser algú.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat