Cristina Cifuentes és la cara progre del PP, una mena d’Alberto Ruíz-Gallardón posat al dia, adaptat als efectes que ha tingut la crisi financera i el descrèdit de l’Espanya de la Transició. Si Gallardón era un patrici madrileny que va treure partit de la seva imatge d’intel·lectual polític dels anys 30, Cifuentes ve del Madrid de la Movida i fins ara ha explotat molt bé la seva imatge de chulapa metropolitana.

Nascuda el 1964, la presidenta de la Comunitat de Madrid és agnòstica, republicana, avortista, partidària del matrimoni gai i aficionada als tatuatges i a les motos, fins al punt que ella mateixa es defineix com a motera. Diuen que darrere el seu ascens hi ha Marisa González, la que va ser cap de premsa de Gallardón en els millors anys de l’exalcalde. A més dels seus bons resultats, una cosa que ha alimentat el mite és que el declivi de Gallardón comencés just després d’acomiadar González, quan va ser nomenat ministre de Justícia el 2011.

González, llavors, va ser repescada per Cifuentes, que portava 20 anys de diputada a l’Assemblea de Madrid i que corria per les tertúlies de la tele demanant a crits una oportunitat. Si González va aconseguir que l’electorat veiés Gallardón com el polític menys dogmàtic i més proper al PSOE del PP, ara ha aprofitat l'empenta de Cifuentes per crear una versió pepera de l'èpica de Ciutadans i de Podemos. La presidenta de la Comunitat de Madrid no té el pedigrí de Gallardón, però tampoc la pedanteria i els aires de superioritat que tant el van perjudicar.

Espavilada i treballadora, amb gana acumulada de molts anys de passar per càrrecs secundaris, Cifuentes va ser nomenada Delegada del Govern a Madrid només un any després de posar-se en mans de González. Tot i la majoria absoluta que el PP va treure el 2011,  Rajoy de seguida va notar el desgast provocat pels efectes de la crisi. L’envelliment dels quadres dirigents, que havien passat una travessia pel desert sense renovar-se, ni prendre’s seriosament l’independentisme català, li va posar un pont de plata.

Cifuentes es va convertir en la primera cara de la renovació de la dreta espanyola. La primera resposta del PP al 15-M va ser aquesta rossa amb ulls de gat i nas de quiròfan, que és filla d’un general d’artilleria, porta cinc tatuatges repartits pel cos i milita al PP des de 1980. La biografia que li ha fet Alfonso Merlos, Sin ataduras, la presenta com una supervivent desvinculada de les velles trames del partit. El llibre comença repassant els tuits que les esquerres espanyoles van publicar l’agost de 2013, quan va estar a punt de matar-se en un accident de moto. 

La figura de la presidenta de la Comunitat de Madrid no s’entén sense el clima guerracivilista que ha escampat l’ensorrament de l’Espanya de la Transició. Tampoc no s’entén sense la utilització que, en els darrers anys, l’estat ha fet de les dones guapes i ambicioses per suavitzar la seva imatge autoritària. Quan el PSOE va posar Carme Chacón de ministre de defensa, la confiança dels espanyols en les seves institucions vivia el moment més saludable de la història. 

Cifuentes va arribar a la delegació del govern de Madrid en un moment molt més difícil. Com a responsable de la institució que reparteix les garrotades a les manifestacions, va patir assetjaments i campanyes que la titllaven d’assassina. L’agost de 2013, quan va tenir l’accident de moto, el dirigent d’Izquierda Unida Gaspar Llamazares va piular: “Cuando se juegan la vida, saben que su garantía es la sanidad pública, cuando se trata de hacer negocio con los demás la privatizan”.

El fet de sobreviure a l’accident i de donar la cara en temps difícils li va donar material de sobra per forjar-se una imatge de dona lluitadora. L’al·lèrgia de Rajoy al Madrid patrici que viu com si els seus problemes fossin els de tot Espanya, també li va oferir una escletxa per reivindicar-se. Tot i que Cifuentes treballa per l’aristocràcia madrilenya, no forma part d’ella, com Gallardón o com Esperanza Aguirre, que fins fa poc controlava el PP de Madrid amb mà de ferro. 

A diferència d’Aguirre, que és la seva gran rival dins del partit, Cifuentes ha venut enciclopèdies i ha treballat de dependenta. En una època tan marcada pel ressentiment social, el fet d’haver-se arremangat li ha donat molts avantatges. La comunitat de Madrid és un monstre econòmic i un gran trampolí, però és difícil que li serveixi per saltar encara més amunt. Primer, perquè Rajoy preferirà donar corda als líders provincials, per contenir el centralisme dins d'uns límits. I segon, perquè Cifuentes no crea discurs, només vampiritza els tòpics del moment.

El cabdillisme descolorit i hedonista de Cifuentes li és útil al PP per guanyar temps, mentre Espanya reformula la seva identitat i el seu debat polític. Així com Fernandez Díaz és el vincle estètic del PP amb el passat franquista, Cifuentes ho és amb l’Espanya pagana i populista que ha emergit els darrers anys. A la tapa del llibre de Merlos, la presidenta de la Comunitat de Madrid apareix vestida de vermell en un despatx d'un blanc purificat i futurista. Podria ser la Inés Arrimadas o la Chacón dels bons temps. L'ascens que ha guanyat dins del PP emfatitza que l'única cosa que realment importa a la dreta madrilenya és la unitat d'Espanya.