Tinc 44 anys. Vaig néixer i créixer a Monistrol de Montserrat, un poble petit, molt bonic, a l’ombra de la muntanya màgica. Això marca molt, perquè Montserrat és un paisatge amb molta força, molt emblemàtic, també molt proper a Barcelona, on vaig estudiar a la universitat. Aproximadament cada dos anys, fem una excursió a Montserrat amb tot l’equip. I cada any fem una calçotada tots junts. Així compartim el paisatge i les tradicions amb els investigadors estrangers. Un postdoc de l’Índia, per exemple, va acabar menjant calçots i bevent del porró com un autòcton de tota la vida. Visc i faig vida a Manresa des de fa 15 anys i em sento orgullosament manresana d’adopció. Soc investigadora ICREA i dirigeixo el meu grup a l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB), especialitzat en el desenvolupament d’eines computacionals que ens ajuden a la identificació de les mutacions que causen els tumors cancerosos. De petita ni sabia (ni m’havia passat pel cap) que podria arribar ser científica; la meva mare és perruquera i el meu pare era fuster, en un entorn on la ciència no era una pauta. No va ser fins molt més tard, potser a mitjans de la carrera de Biologia, que vaig començar a entendre que podria fer un doctorat i que la recerca m’interessava. També vaig investigar un temps a Cambridge; marxar a l’estranger no és un requeriment sine qua non, però és recomanable, perquè, al capdavall, la ciència és un fenomen global. Ni jo ni ningú que es dediqui a la ciència de forma seriosa ho fa a nivell local, estrictament per a Barcelona, ni per a Espanya ni per a Europa. La fas en comparació, en col·laboració i també en competició amb tot el món. Per això va bé veure com es fa recerca a altres països, si pot ser en un laboratori punter.

Nuria Lopez-Bigas biologa - Sergi Alcàzar

“Explicar el que fem a la societat és tot un repte, perquè sovint vivim en un entorn tan especialitzat i emprem paraules tan tècniques que ens situem a nosaltres mateixos en una bombolla”

Començo amb bona notícia: no et preguntaré quan es guarirà el càncer. I amb un advertiment: soc de lletres. Genòmica computacional del càncer. M’ho pots traduir?  
Explicar el que fem a la societat és tot un repte, perquè sovint vivim en un entorn tan especialitzat i emprem paraules tan tècniques que ens situem a nosaltres mateixos en una  bombolla. Últimament, saps què m’ajuda molt a millorar en aquest aspecte? Vaig molt sovint a escoles a xerrar sobre la nostra recerca, a la de les meves filles, o a la que anava jo quan era petita. I t’adones que això t’ajuda a tocar molt més de peus a terra i acostar-te a una societat que no comparteix estrictament els nostres coneixements.

Som-hi. A què ens dediquem? El nostre cos està format per cèl·lules i a dins d’aquestes cèl·lules hi ha el genoma. El genoma, és a dir el material genètic contingut en els cromosomes d’un organisme, el podem llegir amb una sèrie de màquines de seqüenciació i podem veure totes les bases del genoma (que són aquestes famoses lletres A, C, T, G). Doncs bé, quan llegim això, i sobretot en el cas d’un tumor, investiguem les seves cèl·lules i el seu genoma, l’ADN de les cèl·lules tumorals, i el podem comparar amb l’ADN del mateix pacient de la sang o amb el d’una cèl·lula sana. Llavors trobem allò que se’n diuen les mutacions del tumor. Tot això, comparar les mutacions i saber què fan aquestes mutacions, és biologia computacional, pel simple fet que tractem dades que analitzem amb ordinadors. El genoma té 3.000 milions de parells de bases, o sia que treballem amb una quantitat enorme de dades i l’única forma d’analitzar-ho és creant programes informàtics que poden cercar diferències entre un genoma i l’altre, trobar les mutacions. Què passa llavors? Doncs que trobem que un tumor té milers de mutacions.

Parem! El genoma, per tant, vindria a ser una mica com la nostra història. Al col·le ens expliquen que nosaltres partim d’un zigot que es va dividint. Llavors, per entendre’ns, hi ha cèl·lules que es divideixen correctament i n’hi ha algunes, les molt cabrones elles, que muten malament. Tu, per entendre’ns, agafes la mala peça i investigues on hi ha l’alteració.
Exacte. Jo vull saber quines d’aquelles mutacions són les que han fet que aquesta cèl·lula es comporti d’aquesta manera tan anormal. Identifiquem aquests milers de mutacions en un tumor i, d’aquestes, unes poques són les que fan que les cèl·lules es comportin d’una forma tumoral, fent el que no han de fer, per dir-ho així. La pregunta més important que centra la nostra investigació és quines d’aquestes mutacions són les que han causat el tumor.

Entesos. Llavors, per trobar aquesta mutació necessites uns ordinadors que t’hi cagues. Per què?
Doncs per diverses raons. Primer, perquè amb un sol tumor ja es gestionen moltes dades. Però també perquè per saber quines d’aquestes mutacions són importants, la nostra estratègia és comparar-ne molts. Estem analitzant milers de tumors de moltes persones d’arreu del món. Això són dades que es generen en centres d’arreu i que són compartides per la comunitat científica. Jo no analitzo només dades de gent de Barcelona, sinó de tot el món. Cada un dels tumors implica gigues de dades i a mi m’interessa analitzar-ne com més millor. Per què? Doncs perquè això ens dona molt de poder estadístic per tal d’identificar una sèrie de patrons que ens indiquen que allí hi ha mutacions que causen el càncer.

“Si analitzem 3.000 tumors, ja veiem que els patrons es repeteixen i veiem mutacions que s’acumulen en indrets determinats o d’una forma determinada”

Busques l’agulla en el paller. La mutació s’amaga.
Et faré un símil per explicar-t’ho. El genoma es podria comparar al manual d’instruccions que té una cèl·lula. Allí hi ha tota la informació sobre què ha de fer la cèl·lula, de com s’ha de comportar. Si aquest llibre li canvies una lletra per una altra, que és el que passa en una mutació, molt sovint no canvia el significat del llibre i aquella cèl·lula encara funciona. De milers de mutacions, la majoria d’elles no fan res que derivin en un comportament estrany de la cèl·lula, però ara imagina’t que d’aquest llibre canviem una lletra que forma part del títol, o en una frase que canvia el nom d’un personatge important de la història, potser el nom de l’assassí en una novel·la... clar, això té un impacte molt important en la trama. Això són les mutacions del càncer. És un canvi que fa que una cèl·lula es comporti d’una altra forma. I això fa que la cèl·lula es comenci a dividir com una boja, sense control! Les nostres cèl·lules, en general, estan molt ben educades: es divideixen quan toca (quan tens una ferida, per exemple, es divideixen perquè cicatritzi la pell). Però les cèl·lules del càncer fan la seva i es divideixen quan no ho han de fer.

Nosaltres, per tant, agafem el llibre on hi ha les cèl·lules del tumor i el comparem amb el llibre de les altres cèl·lules de la mateixa persona. Esclar, hi ha moltes lletres diferents. Però nosaltres busquem la lletra que ha fet canviar el comportament general del llibre. Això és molt difícil, i per això necessitem estudiar tants casos. Amb una sola cèl·lula tenim poca informació, però si analitzem 3.000 tumors, ja veiem que els patrons es repeteixen i detectem mutacions que s’acumulen en indrets determinats o d’una forma determinada.

Per tant, com més informació tinguem millor. Ho estem fent bé?
Com tot, és millorable, però ho estem fent bé. Hi ha molta col·laboració a nivell internacional i molta voluntat de compartir informació. Nosaltres, per exemple, hem col·laborat en un projecte anomenat International Cancer Genome Consortium, un consorci que agrupa gent de tot el món que es reuneix de manera regular i que reparteix els interessos de grups d’investigació en tumors particulars: a Barcelona, per exemple, es va investigar especialment el de la leucèmia limfàtica crònica, el japonesos el càncer de fetge, els australians melanoma, als Estats Units el càncer d’ovari i etcètera. Llavors compartim aquestes dades i les podem analitzar.

La segona clau són les màquines. Jo, ruc de mi, esperava trobar-te rodejada de tubs fumejants i el que veig són els teus col·legues davant d’un ordinador en un laboratori que s’assembla molt a una galeria d’art.
Aquí tenim molts ordinadors, sí, que al seu torn es connecten amb uns que tenim a baix, d’una potència enorme (en aquest sentit, eines com el BSC-CNS, el Barcelona Supercomputing Center, ens són d’una ajuda fonamental, perquè tenim necessitats computacionals molt grans i amb el nostre material sovint ens quedem curts). I l’altra cosa que necessitem són gent brillant, creatius amb idees i que saben convertir les preguntes que ens fem a algorismes bioinformàtics per analitzar les dades. La pregunta que tenim sobre la taula és: “volem trobar les mutacions causants del càncer”. Doncs bé, agafem les dades de milers de genomes de tumors de tot el món, analitzem aquest tipus de patrons a nivell estadístic i al final ens acostem a les respostes.

Una altra paraula màgica: l’algorisme. Traducció, si us plau. Com si fos un nen.
Ai, m’ho estic passant molt bé! A més, pensa que sovint per entendre millor el que fem també necessitem explicar-ho a un nen, o als nostres pares, i això també ens ajuda. Som-hi! L’algorisme, per nosaltres, és com el conjunt de passos que volem fer, dins l’anàlisi de dades, per tal de contestar una pregunta. Al final nosaltres creem programes informàtics i els emprem com a ajuda: el Python, per exemple, que és un llenguatge de programació que utilitza la majoria de gent que fa big data analysis o d’altres coses. També tenim matemàtics, enginyers de software, físics, biòlegs, perquè el nostre àmbit d’investigació demana molta interdisciplinarietat. Jo soc biòloga i em faig preguntes de biologia, però per contestar-les necessito molts especialistes diferents, dissenyar models matemàtics, fer estadística avançada, codificar això informàticament per gestionar les dades d’una forma comprensible, etcètera. Les dades del genoma les tenim, el problema al qual ens enfrontem és treure tot el suc que aquestes dades ens poden arribar a donar.

Nuria Lopez-Bigas biologa - Sergi Alcàzar

“Jo soc biòloga i em faig preguntes de biologia, però per contestar-les necessito molts especialistes diferents”

Abans t’explicava els milers de mutacions que veiem en una cèl·lula. Les mutacions al genoma de les meves cèl·lules s’han anat acumulant al llarg de tota la meva vida. Es va crear el zigot, aquest es va anar dividint fins a formar bilions de cèl·lules per tal de produir el bebè que era quan vaig néixer i, a partir d’aquí, per créixer, per guarir-me les ferides, per regenerar els meus teixits... En cada una de totes aquestes divisions hi ha mutacions. Eslar, la qüestió és que les nostres cèl·lules, en un procés normal i corrent, estan exposades a coses que els causen més mutacions: per exemple, la llum ultraviolada del sol, que ens arriba a les cèl·lules de la pell, afecta el seu ADN i això produeix mutacions amb un patró determinat. Les cèl·lules del pulmó d’un fumador estan exposades a carcinògens del tabac, etcètera. Cada un dels nostres teixits està exposat a coses diferents i totes aquestes mutacions es van acumulant al llarg del temps: quan seqüenciem el genoma d’un tumor ens explica, per dir-ho així, tota la vida d’aquelles cèl·lules, totes les coses a les quals han estat exposades i les mutacions que s’han acumulat.

Ets un detectiu privat!
Més aviat una arqueòloga! Pensa en l’experiència de viatjar a Roma i veure runes, murs, parets, esglésies... Si comences a excavar, i amb traça i amb les eines i tècniques adequades, tu podries arribar a reconstruir la història d’aquesta ciutat, rebobinar milers d’anys. Inicialment, quan veus les restes d’un edifici, tu només hi identifiques un caos aparent. Ara bé, si et fas les preguntes adequades, les anàlisis adequades i vas excavant com toca, pots acabar reproduint la història. Doncs més o menys és això el que intentem fer quan veiem totes les mutacions d’un tumor; reconstruir la història d’aquestes cèl·lules per entendre com s’ha produït el càncer.

Tot això implica que el càncer no tindrà un remei, sinó molts remeis, i per tant molts medicaments. La indústria farmacèutica ajuda?
Fins ara no he tingut molts contactes amb la indústria farmacèutica, perquè pels projectes que hem fet hem utilitzat recursos públics (tant de finançament com a nivell de dades i coneixement) i generem recursos públics. Nosaltres acabem publicant articles i generant bases de dades que compartim per a tothom. Però sí, molta recerca del càncer acaba identificant possibles vulnerabilitats de les cèl·lules canceroses que són possibles dianes terapèutiques per desenvolupar nous medicaments. Esclar, aquests nous medicaments els ha de fer algú, i qui té la capacitat per fer-ho són les empreses farmacèutiques. La pregunta interessant que ens podríem fer és si valdria la pena invertir recursos públics per al desenvolupament de nous medicaments i per fer assaigs clínics.

“La pregunta interessant que ens podríem fer és si valdria la pena invertir recursos públics per al desenvolupament de nous medicaments i per fer assaigs clínics”

Tinc una pregunta molt friqui. Justament perquè el càncer té aquesta mutació tan bèstia, a vegades no et passa com amb els dolents de les pel·lis del James Bond, que penses “hòstia quin fill de puta, aquest pàjaro, però com mola”?
El càncer és el nostre enemic i el que jo vull fer és entendre’l per saber-lo parar i erradicar-lo a nivell mèdic. Però sí, és fascinant entendre com hi ha cèl·lules que se salten totes les regulacions que tenen. Ho vols entendre no només perquè ajuda, sinó també perquè és fascinant. I també cal dir que entendre el càncer t’ajuda a entendre les cèl·lules, la vida, i l’evolució en general. Perquè és el punt central de tot. Clar, quan entens com es descontrolen les cèl·lules també entens millor com es controlen adequadament. No sé si arribo a tenir síndrome d’Estocolm, però sí, la meva feina és súper interessant.

Abans deies que el coneixement que produeixes és obert. Igualment, quina és la vostra forma de treballar. Necessiteu produir papers de forma quasi compulsiva per estar entre els millors grups, per exemple?
La manera de comunicar ciència, a nivell clàssic i tot i que està canviant i és millorable, funciona de la següent manera: quan tu investigues i tens un resultat determinat, escrius un article científic. D’aquest article se’n fa el que s’anomena peer review, que implica que altres científics amb una certa expertesa en el teu camp d’investigació s’ho revisen abans que una revista l’accepti. És com una prova que han de passar els articles per assegurar-se de la integritat de les dades, de les anàlisis, dels experiments i de la correcció del que es diu en general. Evidentment, tampoc hi ha molta gent que pugui revisar el nostre tipus de papers; han de ser científics que coneguin el teu camp. A banda, tot això és anònim: jo no sé qui revisa els meus i jo, al seu torn, reviso articles de gent que no saben que ho faig. Aquest és el camí més clàssic; al final es publiquen els articles i la gent coneix la teva recerca. L’altra són els congressos, on jo vaig, explico el que fem, moltes vegades coses que encara no hem publicat.

“Quan nosaltres donem un article per acabat (i jo l’aprovo personalment) ja té prou qualitat com per compartir-lo”

Això no provoca una excessiva competició per ser al rànquing dels més publicats i per sortir a les mateixes revistes? Seria la millor forma d’avaluar la recerca, en el fons?
No pot ser l’única. Tots els sistemes d’avaluació poden acabar essent perversos. Els científics vivim contínuament avaluats: la qual cosa, que quedi clar, no em sembla malament! A mi m’avalua ICREA, m’avalua el meu institut, m’avaluen cada vegada que demano més diners i he de justificar les despeses... a mi tot això em sembla molt bé. Però necessitem formes d’avaluar més correctes. Avaluar per la teva llista de publicacions i pel factor d’impacte és massa simplista. Una altra cosa que podríem criticar d’aquest procés és la lentitud: des que jo escric un article fins que es publica a vegades poden passar dos anys! Nosaltres, per exemple, publiquem els articles a un repositori públic abans que estigui acceptat, fem el que es diu un preprint. Des del meu punt de vista, quan nosaltres donem un article per acabat (i jo l’aprovo personalment), ja té prou qualitat com per compartir-lo. Després es pot publicar en una revista, però és important que la comunitat científica el tingui com abans millor. Hi ha coses, de com ens comuniquem entre els científics, que estan començant a canviar.

Per tant, el món de la ciència també es va fent més permeable.
A veure, hi ha col·laboració... però també hi ha competició. Però jo intento ser súper oberta. A la gent del meu laboratori no només li dic que no tenim res per amagar, sinó que, al contrari, com més coses expliquem del que fem més feedback tindrem. És una molt bona forma d’aprendre i de millorar. Aquí ve gent d’altres laboratoris a passar-s’hi uns dies o mesos, i jo quan vaig a un congrés explico coses que tot just hem acabat de treballar. A part, no tots els resultats científics encaixen en el format paper. Nosaltres, per exemple, generem gran quantitat de dades i resultats que compartim en forma de bases de dades obertes a tota la comunitat científica. Tenim l’IntOGen.org (Cancer Mutations Browser), una pàgina web on pots buscar tots els gens de càncer que hem identificat, amb els seus respectius patrons, els tipus de càncer on trobem mutacions, i d’aquí et pots baixar tots els resultats. A part, tota aquesta informació que generem amb les anàlisis de milers de tumors a tot el món és útil per interpretar les mutacions que es troben en un nou pacient de càncer. Amb aquesta idea hem desenvolupat una eina per interpretar el genoma dels tumors. Per exemple, a l’Hospital Clínic es detecta un nou tumor, se seqüencia una part del genoma i es troben una sèrie de mutacions; llavors algú es fa la pregunta concreta de “què volen dir aquestes mutacions en aquest pacient?”. Doncs la nostra eina ajuda a contestar aquesta pregunta, i amb aquesta informació l’oncòleg pot adaptar millor el tractament al pacient en qüestió.

Per tant, la comunicació entre la recerca i l’oncòleg és també un factor clau. A Catalunya anem bé, en aquest sentit?
Sí. Jo tinc molt contacte amb la gent de la Vall d’Hebron, de l’Hospital Clínic, i ara fem un projecte molt interessant amb la Fundació Josep Carreras. Sí, això passa. Jo no soc metge, no veig pacients, però estic molt en contacte amb la gent que els veu.

A les carreres de ciències, generalment, hi ha majoria de dones; en casos com Biologia o Farmàcia és claríssim. Passa el mateix quan parlem de lideratge d’equips?
Doncs no, aquí també hi ha la famosa gràfica de la tisora! En biologia hi ha més dones, un 60% per cent aproximadament, i en el doctorat alguna cosa semblant, però hi ha un moment en el qual la dinàmica es creua. És el moment del lideratge, de l’adquisició de responsabilitat i, de sobte, veus un 80% d’homes. Què passa? Bona pregunta. Mira, jo soc científica i intento aproximar-me a aquest problema d’una forma científica. Això que t’he explicat passa i és una evidència. Hi ha estudis, per exemple, que indaguen en quelcom que s’anomena l’unconscious bias. Què tens tu al cap quan et parlen d’un científic? Doncs t’imagines un senyor, potser d’uns cinquanta anys, en bata. Una senyora, o fins i tot un home, de trenta anys sense bata no s’ajusta al paradigma, i això genera menys confiança o credibilitat pel que fa al que explica, encara que sigui de forma inconscient. Tenim un biaix inconscient i això afecta, evidentment, a com s’avaluen els articles, a com s’avalua la recerca, en com se’t dirigeixen en una entrevista.

Nuria Lopez-Bigas biologa - Sergi Alcàzar

“El moment on les dinàmiques de presència de dones canvien coincideix amb el moment de la maternitat i, si t’ho pares a pensar, la maternitat és un temps molt petit en la carrera d’una dona”

D’això també en diem masclisme de tota la vida...
Sí, en podem dir masclisme i també dir-ne prejudicis. Perquè també s’està estudiant aquest cas de biaix en persones de color. Si tu penses en la imatge prototípica d’un científic, tampoc se t’apareix al cap una persona de color. És molt interessant que s’estudiï aquest aspecte i que ho puguem corregir. Perquè per a la ciència la diversitat és molt positiva; com més diversos els equips, més creatius esdevenen. Ara, evidentment, hi ha una altra cosa que ens afecta molt més del que hauria de passar, que és la maternitat. El moment on les dinàmiques de presència de dones canvien (el famós gràfic de la tisora que et comentava) coincideix amb el moment de la maternitat i, si t’ho pares a pensar, la maternitat és un temps molt petit en la carrera d’una dona. Si estàs embarassada, i la cosa va bé, potser tens un parell de mesos de poca mobilitat, on tens més problemes i potser fins i tot t’has d’estar a casa. Però la major part de l’embaràs pots treballar. Quan neix la criatura també són pocs mesos; i si tens una parella que et dona suport, la cosa afecta –o hauria d’afectar– tant la teva parella com a tu. Per tant, la dona està més lligada només durant uns quants mesos. En una carrera científica això no hauria d’impedir en cap cas que siguis una catedràtica o que lideris un grup de recerca. Per tant, hauríem de protegir una mica més aquest espai temporal, en el sentit que es tingui en compte que durant pocs mesos has de viatjar menys, has de tenir menys visibilitat internacional, potser necessitaràs treballar des de casa, o tenir una guarderia a prop i facilitats al teu lloc de treball. I això no hauria de ser tan complicat!

Et posaré un exemple. Jo abans treballava al PRBB (Barcelona Biomedical Research Park), i quan jo vaig tenir la Clara, la meva primera filla, a vegades me l’emportava a la feina, perquè havia d’alletar, i després els meus pares se l’enduien a la platja a passejar. Però no hi havia sala d’alletament! Esclar, al meu despatx no ho podia fer perquè tenia una oficina tota de vidre i la solució era anar al lavabo de minusvàlids, que no era precisament un lloc molt agradable per fer-ho. Doncs ara al PRBB ja hi ha sala d’alletament. Són petits canvis molt poderosos i poc costosos.

“Ens manca tradició de donar diners a la ciència. Als Estats Units, per exemple, hi ha instituts sencers que duen el nom d’una persona que ha donat milions de dòlars a la investigació o que paguen directament el sou a un científic”

Recerques com la teva aquí acostumen a sufragar-se públicament. Caldria més presència del sector privat en la investigació?
Ens manca tradició de donar diners a la ciència. Als Estats Units, per exemple, hi ha instituts sencers que duen el nom d’una persona que ha donat milions de dòlars a la investigació o que paguen directament el sou a un científic. A Anglaterra també hi ha tradició. Hi ajuden unes lleis de mecenatge que comporten desgravar impostos, també és cert, perquè comporten beneficis fiscals. A l’IRB per exemple hem fet el #RepteMetàstasi, un projecte per anar canviant de paradigma i explicar a la gent que pot participar en la recerca i, sobretot, informar-se de què fem. Això ha passat en fenòmens com La Marató, on la gent participem en la ciència, encara que sigui fent coses, trucant i donant diners o, com fem a l’escola de les meves filles, amb un esmorzar solidari organitzat per l’AMPA. Són formes d’imbricar ciència i societat que hauríem de fer molt més sovint.

Escolto el que m’expliques, miro el teu currículum, i l’impacte enorme del teu treball a la vida de la gent... i penso: què hi fot aquesta paia aquí, si podria ser a Seattle cobrant set vegades més de pasta i amb un equip del doble o del triple de penya?
És una molt bona pregunta... Jo quan vaig decidir tornar d’Anglaterra, tenia clar que la meva il·lusió era fer recerca puntera (és a dir, exactament la mateixa que podria fer a Londres, a Boston o a Seattle) però des de Barcelona. La vull fer des d’aquí per diverses raons: la primera és perquè jo soc una persona molt de família, i vull estar amb els meus pares, la meva parella i les meves filles. Però, per altra banda, si la faig aquí estic contribuint al meu entorn, que Barcelona i Catalunya siguin més visibles al món. Em sento millor fent-la aquí que fent-la a un altre lloc. Ara, si no la pogués fer aquí amb les condicions que necessito, marxaria, com faria qualsevol científic del món.

A Barcelona transpira una potencialitat científica enorme i diria que nosaltres encara no en som conscients.
És el que et deia ara. Jo soc aquí perquè puc fer la millor recerca possible ara mateix. Els grups que hi ha aquí a l’IRB són boníssims! Els del PRBB, el CRG (Center for Genomic Regulation) i a la UPF també són brutals! L’entorn en recerca en biomedicina de Barcelona no té res a envejar a cap ciutat del món.

“Si volem banalitzar i comunicar la ciència a cop de titular, la cagarem. Quantes vegades hem vist titulars on s’ha guarit el càncer? Jo no curo 'el càncer'”

Però aquesta entrevista que estem fent serà menys llegida que una sobre la piulada de torn que tingui a veure amb el procés o qualsevol parida de notícia sobre el Barça... quan a Barcelona tenim 20 o 30 Messi del camp de la biomedicina!
De recerca en biomedicina, que és l’àmbit que jo conec, ja et puc dir que sí. Què hem de fer? Mira, jo he viscut a Anglaterra i allí, potser per la pròpia història del país, la gent està més avesada a parlar-ne, a escoltar temes de ciència a la ràdio o a la televisió. La BBC té programes de ciència molt interessants, per exemple. Igual que es parla de futbol, doncs aquí podríem parlar una mica més de ciència. Jo l’únic que puc fer des de la meva part és posar el meu granet de sorra i explicar-t’ho. Per això comunicar també és responsabilitat nostra; hem de saber explicar-nos, amb paraules que entengui com més gent millor, de forma planera, perquè no hi hagi una barrera entre la gent que tenim una formació científica i la que no.

Aquí a l’IRB hi ha un departament de comunicació, una persona del meu equip, la Martina Gasull, té un blog on explica coses que fem de manera planera. Hem de ser clars i simplificar els missatges complexos però també hem de ser rigorosos. Jo, en una xerrada on hi ha gent interessada a escoltar-me i tinc el temps per explicar-me, em sento molt còmoda. El que m’espanta és el sensacionalisme dels titulars, dels clics i tot això. Si volem banalitzar i comunicar la ciència a cop de titular, la cagarem. Quantes vegades hem vist titulars on s’ha guarit el càncer? Jo no curo “el càncer”. Entre tots fem avenços, passos importants, però sempre calen més estudis i sovint anys per traduir-se en solucions per als pacients. Els titulars aquests on es cura contínuament el càncer fan molt de mal: primer, perquè hi ha gent que ho està passant malament i després perquè hi pot haver gent que es pensi que l’estem enganyant. No culpo només els periodistes, que quedi clar! Però vivim en una societat que es mou massa pel clic, pel titular, per la consumpció ràpida d’informació. Si la gent dedica un temps a escoltar-nos, encara que sigui en formats més informals com els Pints of Science (jo n’he fet algun i és molt positiu, perquè el fas en un bar, en un ambient informal però no perds el rigor), produeixes un entorn de comprensió molt més sa i, sobretot, molt menys sensacionalista.  

“Està demostradíssim que invertir en ciència és el que surt més rendible per a un país a llarg termini”

Si un conseller de Cultura no sap qui és Beethoven és un ignorant. Si no sap què és un genoma se li perdona, fins i tot si ocupa el tron de Sanitat o Recerca...
Estaria bé que estiguessin interessats en la ciència, i no només perquè és un món apassionat, sinó perquè està demostradíssim que invertir en ciència és el que surt més rendible per a un país a llarg termini. I recalco la frase: a llarg termini! Perquè no hi haurà un retorn en dos o quatre anys, sinó a la llarga. Què han fet molts països durant la crisi? Invertir més en ciència! I Espanya? Doncs l’ha baixada! És un error descomunal, perquè invertir en ciència no és gastar calés, és invertir en futur.

Qui segur que clicarà aquesta entrevista és un malalt de càncer. Què li diem?
Aquesta pregunta em costa, perquè no vull entrar en sensacionalismes. Jo li diria que confiï en els oncòlegs i les oncòlogues del nostre sistema de salut, perquè tenim la sort de tenir professionals i hospitals que estan entre els més punters del món. Per tant, jo li diria que estigui tranquil perquè està en bones mans.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat