Les dades provisionals de l'escrutini electoral del 23 de juliol han posat sobre la taula el concepte d'amnistia, una altra vegada. Però en aquesta ocasió, crida l'atenció com els tertulians, periodistes i altres generadors d'opinió l'aborden com si fos la primera vegada que se'n parla. Benvingut sigui, en qualsevol cas, abordar el concepte que tanta falta fa comprendre i aplicar en aquests moments en l'Estat espanyol, segons la meva opinió. Publicava Europa Press que l'Acord català per l'Amnistia i l'Autodeterminació veu un "suport estructural" a ambdues demandes. Van ser més de 300 entitats les que es van adherir a l'Acord Social per l'Amnistia i l'Autodeterminació a Catalunya, el mes d'octubre passat. Van firmar diferents formacions polítiques com ERC, Junts, la CUP, Guanyem, Demòcrates i Comunistes de Catalunya.

Consideren que els resultats de les eleccions generals de diumenge passat demostren que la demanda democràtica del final de la repressió i de la resolució democràtica del conflicte se sintetitzarien en la doble demanda d'amnistia i d'autodeterminació. I consideren que hi ha un suport social, estructural estable i permanent a Catalunya. Això és, sens dubte, un punt d'acord i entesa de la societat catalana que se sent representada pel sobiranisme, més enllà de l'independentisme.

Però, com entendre això des d'una perspectiva espanyola? Com a castellana, que no sent independentista, sí que soc sobiranista, entenc que ha arribat el moment que a Espanya es parli d'amnistia per resoldre la situació de conflicte amb Catalunya. Per justícia, per intel·ligència i perquè ens hauríem de demostrar, tots, que la política, el debat i el diàleg són eines útils en una democràcia que es vanta de ser-ho i que, tanmateix, ha optat fins ara per l'insult, la censura, la violència, la persecució, la privació de llibertats i drets. Una cosa que, sense cap dubte, ha deixat molt tocada la imatge de l'Estat espanyol des d'una visió demòcrata i des de l'exterior.

El PSOE assegura que no negociarà res que estigui fora de la Constitució. Com si això signifiqués alguna cosa! Òbviament, és una cosa essencial que no faria falta explicar, però com estem en aquesta nova política on l'evident cal assenyalar-lo, doncs amb això ja tenen un titular. Poc es parla de la llei d'Amnistia que és vigent en el nostre sistema constitucional, amb la qual es van perdonar delictes gravíssims, de lesa humanitat, com tortures, assassinats, desaparicions. I és sorprenent que aquesta llei, que ha protegit veritables assassins, sembli ser un problema ara per ser aplicada a persones pacífiques que han defensat unes idees polítiques que, sigui dit de passada, també reconeix la Constitució.

Plantejar una amnistia per als milers de persones que han estat perseguides, jutjades, multades, assetjades per defensar la independència de Catalunya és fonamental si es vol avançar en aquest país pel camí de la democràcia. I prendre bona nota que no hi ha cap altre camí que no sigui el de la política, el diàleg i la negociació per abordar aquestes qüestions. Així ens estalviarem tots situacions lamentables com les que hem viscut durant els últims anys. Lògicament, hi haurà qui prefereixi que tot això s'arregli a cop de porra, de presó, de multa i de censura. Perquè el rendirà donant-li vots. A aquests ja els coneixem i sincerament, poc serveixen per a una societat que necessita aprendre a conviure i a respectar-se.

Parlar d'amnistia és, en definitiva, parlar de democràcia. Perquè si vam ser capaços en aquest Estat d'amnistiar a veritables monstres, no s'entén que ara costi parlar d'aquesta mesura per als independentistes catalans. Sánchez no hauria de tenir el més mínim dubte de posar en marxa aquesta qüestió. Hauria de ser el punt de partida per a tota la resta de coses. I això podria fer-se sense tenir por de quedar-se fora de la Constitució o del sistema jurídic actual.

Des de les files del PSOE alguns van més enllà. I caldria parar atenció al que plantegen: el secretari general del PSOE a Euskadi, Eneko Andueza, aposta per la reforma de la Constitució. Considera que caldria explorar un model federal "que s'ajusti més a la situació territorial que es viu a Espanya". "Tots hem de ser conscients que tenim una Constitució que no permetrà fer res del que exigiran algun dels partits nacionalistes. És molt millor viure junts, amb un model territorial que permeti viure en concòrdia".

I jo em pregunto: tant problema hi ha en parlar i fer política? En defensar diferents alternatives que permetin conviure i mantenir un clima social positiu, on les llengües, les cultures, i les diferents necessitats dels territoris puguin arribar a posar-se sobre una taula de manera transparent i sense trampes? Per a això, que és fonamental en un territori com l'espanyol, on abordar la diversitat és crucial per avançar, la base ha de ser l'amnistia. No hi ha cap altra, perquè no es pot bufar i xarrupar alhora. I siguem honestos d'una vegada: el que va succeir a Catalunya el 2017 s'hauria d'haver resolt d'una altra manera, entre mil opcions, però mai de la manera en què es va fer. Una forma que, a hores d'ara, queda clar que només pretenia beneficiar al Partit Popular més radical, que ha desaparegut per alguna cosa. Com Ciutadans.

Mentrestant, Puigdemont, segueix allà. Mantenint el suport social en els vots que li donen suport. Mantenint la seva llibertat i exercint, per acabar-ho d'adobar, com a representant de més d'un milió de ciutadans que van dipositar el vot en les passades eleccions europees. Ha hagut d'arribar aquesta curiosa aritmètica electoral perquè alguns rebaixin el seu to d'insults i mentides i comencin a comportar-se una miqueta com a persones civilitzades. Perquè ho vam dir sempre i ara amb més força: Puigdemont no és un fugit de la justícia, sinó que, precisament, va sortir d'Espanya per buscar-la. I que, lluny de suposar una amenaça per a Espanya, la seva lluita està servint perquè aquest Estat es miri al mirall i abordi reformes i debats que mai no es va atrevir a afrontar.