Quan va irrompre a Hollywood, Hedy Lamarr era considerada una de les dones més atractives del món. Però l'actriu austríaca era molt més que una cara bonica. Durant la Segona Guerra Mundial, la seva privilegiada ment va ser capaç d'inventar la tecnologia que avui dia està darrere del Wifi, del GPS i de la telefonia mòbil.

Segurament, si hagués nascut cinquanta anys més tard, podria haver-se convertit en una inventora reconeguda per la seva genialitat. Hedwig Kiesler, que era el seu nom original, va néixer el 9 de novembre de 1914 a Viena (Imperi austrohongarès). La seva família era rica, va aprendre diversos idiomes i va rebre del seu pare classes d'enginyeria. Però la jove Hedwig va acabar abandonant els estudis.

🎵 Com saber el nom d'una cançó gràcies a aquestes eines online

🗺️ Què és Waze, com funciona i per què és una bona alternativa a Google Maps

El cinema

Lloada per la seva bellesa, decideix explotar-la i prova sort com a actriu. Va obtenir el seu primer gran paper als 18 anys a la pel·lícula Èxtasis, del director txec Gustav Machaty, estrenada el 1933. Interpretava una dona abandonada pel seu marit, va filmar escenes completament nua i es va convertir en la primera actriu a fingir un orgasme a la pantalla gran. La seva actuació no va passar desapercebuda: el Papa Pío XI va condemnar la seva acció i va ser motiu de conversa al món del cinema de l'època.

L'any de l'estrena de la pel·lícula, la jove Hedwig es va casar amb Friedrich Mandl, un dels traficants d'armes més grans del món, proveïdor, entre altres, de Mussolini. El seu marit, gelós, també intenta destruir totes les còpies de la polèmica. El caràcter del seu espòs fa que Hedwig Kiesler se senti ofegada, fugint d'ell i de l'Alemanya nazi el 1937. Viatja fins a Califòrnia, on actors i actrius de tot el món somien amb una carrera reeixida en el cinema.

Allà canvia el seu nom i es converteix en Hedy Lamarr. Al cap de poc temps aconsegueix un contracte de set anys amb la Metro-Goldwyn-Mayer l'estudi més gran de Hollywood, amb el qual rodarà uns quinze llargmetratges. Reputada com una de les dones més atractives del món, arriba a casar-se sis vegades, a més de comptar amb nombrosos amants.

Una trobada decisiva

Però darrere de la seva indubtable bellesa, s'amaga una gran inventora a la que tots els usuaris de les noves tecnologies hauríem d'estar molt agraïts avui dia.

Una nit, en una festa, Hedy Lamarr va conèixer el pianista George Antheil, un músic molt curiós. Ell era un concertista de piano experimental que havia compost la increïblement complexa obra musical Ballet Mecanique, en la qual se sincronitzaven 16 pianoles. Atès que Lamarr tenia grans coneixements sobre armes, junts van idear un sistema de comunicacions secret per a vaixells i torpedes que esperaven ajudaria als Aliats a derrotar l'Alemanya nazi.

En aquell moment, els submarins alemanys estaven devastant a les forces aliades i evadint els torpedes britànics que, guiats per transmissió de ràdio en una sola freqüència, podien ser interceptats per les forces enemigues. Per contrarestar això, a Lamarr se li va ocórrer la idea que un senyal de ràdio podria transmetre's a través de múltiples freqüències que saltant ràpidament dificultaria molt més el bloqueig de torpedes.

Aprofitar els salts de freqüència per guiar els torpedes estava molt bé, però aquests canvis de freqüència també havien de tenir lloc en sincronització de temps exacta amb el transmissor de ràdio que guiaria el torpede. Antheil ja havia experimentat amb la sincronització de 16 pianoles utilitzant cinta perforada, i a ell i Lamarr van aplicar un principi similar al seu sistema de guia per ràdio.

Van proposar d'utilitzar un parell de rotllos perforats sincronitzats, controlats per motors de rellotgeria calibrats, per canviar el senyal entre el transmissor i el torpede. Aquestes unitats podrien activar-se simultàniament mitjançant un passador que s'alliberaria en el moment en què es disparés el torpede.

Treballant amb el professor Samuel Mackeown de la Universitat Caltech, Lamarr i Anthiel van detallar la seva invenció a la patent nord-americana 2292387A, que deia: "En un disc de pianola convencional hi pot haver 88 files de perforacions, i en el nostre sistema l'esmentat registre permetria l'ús de 88 discos diferents". El seu enfocament no convencional podria haver frustrat la intercepció de torpedes de les forces enemigues, però també va ser un precursor de la tecnologia d'espectre eixamplat de salt de freqüència ara omnipresent en el Wifi, el GPS i el Bluetooth.

La idea de l'agilitat de freqüència no era nova, però ningú no havia pensat a utilitzar-la per protegir les comunicacions. El veritable avanç va ser combinar la màquina seqüencial amb el salt de freqüència. Van combinar les idees per controlar torpedes, la qual cosa suposava una nova manera de pensar.

Dibujo de la patente registrada por Lamarr y Antheil
Dibuix de la patent registrada per Lamarr i Antheil

El rebuig

L'invent de Lamarr i Anthiel va ser una cosa molt avançada el seu temps. Anthiel afirmava que els mecanismes de l'invent podrien instal·lar-se dins dels rellotges d'un dòlar, però la Marina dels EUA va arxivar l'invent al·legant que el sistema de guia era massa pesat.

Així i tot, la idea de Lamarr i Antheil va ser revisada en la dècada dels 50, amb una versió electrònica de salt de freqüència desenvolupada per a una 'sonoboya', un dispositiu llançat des d'un avió per detectar submarins a través d'un sonar i transmetre de forma segura aquestes dades a l'avió. El concepte també va ser utilitzat per la Marina dels EUA durant la crisi dels míssils cubans de 1962. Els vaixells nord-americans armats amb torpedes van ser guiats per un sistema de salt de freqüència. Aleshores, la patent de Lamarr i Antheil havia expirat.

El reconeixement tardà

La patent va ser poc coneguda fins a 1997, quan Electronic Frontier Foundation va atorgar a Lamarr un premi tardà per les seves contribucions. Després d'assabentar-se del reconeixement, l'actriu va exclamar un lacònic "ja anava sent hora" i va renunciar a acudir a recollir el guardó. El 1998, un desenvolupador de tecnologia sense fil canadenca, Wi-LAN Inc., va adquirir un del 49% de la patent caducada de Lamarr anys enrere.

En l'actualitat, molts sistemes orientats a veu i dades, tant civils com militars fan servir sistemes d'espectre eixamplat (entre ells totes les tecnologies sense fil de què disposem en l'actualitat, tant la telefonia com el Wifi o el Bluetooth, es basen en el canvi aleatori de canal) i cada vegada es troben més aplicacions en la transmissió de dades sense cable, camp en el qual encara no s'han explorat totes les seves possibilitats.

Lamarr va morir el 19 de gener de 2000 a Caselberry (Florida), després d'haver estat una estrella de Hollywood, amb una trentena de pel·lícules en el seu historial i havent resultat decisiva per a com són avui part de les noves tecnologies.

Finalment, fa uns anys, Hedy Lamarr i George Antheil van ser inclosos en el National Inventor Hall of Fame, una organització nord-americana que identifica els més grans inventors. A més, a Àustria, el 9 de novembre (dia del seu naixement) se celebra el Dia de l'Inventor en honor a Hedy Lamarr.