La missió Artemis II ha post la Lluna de nou al centre dels titulars, just quan s'acaba de fer un descobriment que podria canviar tot el que creiem saber sobre el nostre satèl·lit. Les missions Apol·lo de la NASA van portar a la Terra nombroses mostres de roques lunars que es van enviar a científics de tots els països per analitzar-les.
Tanmateix, algunes d'elles també es van guardar perquè poguessin investigar-se anys després amb tecnologia més moderna. I un equip de la Universitat de Brown ha analitzat una d'aquestes mostres de roques lunars intactes, trobant un senyal químic inesperat en elles.
Van guardar roques lunars durant més de 50 anys per analitzar-les en el futur
Part de les mostres de l'Apol·lo 17 es van segellar el 1972 quan van arribar a la Terra per analitzar-les en el futur amb millor tecnologia. Dècades després, la NASA ha obert una d'elles —extreta a 60 cm a la Lluna i conservada en heli— per a aquest precís estudi amb espectrometria de masses d'ions secundaris. Un estudi que confirma que l'estratègia de guardar aquestes mostres de la Lluna durant tant de temps ha donat resultat.
Aquesta tècnica d'alta precisió permet mesurar proporcions isotòpiques a una escala molt fina, és a dir, permet llegir la petjada química d'un material. I, mentre els científics buscaven sulfurs, van trobar que part d'aquest sofre estava empobrit en sofre-33. Un detall que, potser no ho saps, però és clau.
Els isòtops actuen com a empremtes que revelen l'origen i l'evolució dels materials. Si la Terra i la Lluna es van formar a partir d'una barreja després d'un gran impacte, el lògic seria que compartissin composicions molt similars. De fet, l'oxigen ja apuntava en aquesta direcció. Per això el cas del sofre resulta tan cridaner: trenca aquesta coincidència gairebé total i obliga a plantejar un origen més complex. De fet, el grup de científics té dues possibles explicacions a aquest descobriment:
La primera hipòtesi suggereix que la Lluna primitiva va tenir una atmosfera tènue on el sofre va reaccionar amb la radiació solar, alterant la seva signatura isotòpica. El problema és explicar com aquest senyal va arribar a l'interior, ja que la Lluna no té tectònica de plaques, cosa que apunta a una dinàmica geològica antiga diferent.
La segona hipòtesi mira directament a l'origen de la Lluna. Segons el model més acceptat, el protoplaneta Theia va xocar amb la Terra i, a partir del material expulsat, es va formar el nostre satèl·lit. Si Theia tenia una composició de sofre diferent, part d'aquest senyal podria haver sobreviscut a l'enorme energia de l'impacte i quedar “impresa” a la Lluna.
Això implicaria que la barreja entre ambdós cossos no va ser completament homogènia, com es pensava, sinó que alguns elements van conservar diferències químiques. Si és així, aquestes roques no només revelen una anomalia, sinó que podrien estar oferint una de les poques pistes directes sobre la composició de Theia i sobre com es va produir realment la formació del sistema Terra-Lluna.
Aquesta troballa desmunta la teoria que la Lluna i la Terra eren pràcticament idèntiques químicament; tanmateix, es necessitarien més proves per conèixer amb exactitud el motiu d'aquesta discrepància. L'equip assegura que calen més comparacions, amb mostres d'altres cossos del sistema solar, com Mart, per determinar si aquesta anomalia és un rastre de Theia o el resultat de processos posteriors a la formació de la Lluna.