Barcelona, 16 de febrer de 1936. Se celebraven les terceres generals de la II República (1931-1939).  Aquells comicis s’havien convocat i se celebraven enmig d’un paisatge general —polític i social— especialment convuls; marcat per la condemna i reclusió del govern de Catalunya i la suspensió de l’autogovern català (Proclama de Companys, octubre de 1934); la caiguda i dissolució del govern central, el tripartit de dretes que havia empresonat l’executiu català i intervingut l’autonomia catalana (Escàndol de l’Estraperlo, setembre-octubre de 1935); i la polarització radicalitzada de l’eix esquerra-dreta en la política espanyola. Els partits catalanistes, que després de la fracassada operació Companys (Fets del Sis d’Octubre de 1934), havien perdut bona part del seu crèdit polític, es van agrupar i van cridar a votar per la Dignitat Catalana.

L’arrel dels Fets d’Octubre

En aquest punt, és important destacar que, l'octubre de 1934, Catalunya era l'únic territori autònom de la República. El “café para todos” és un invent de l’actual règim constitucional (1978). I també és important destacar que el tripartit de dretes que havia guanyat les eleccions generals precedents (novembre, 1933; les segones de la II República); ho havia fet amb un denominador comú als seus respectius programes electorals: la promesa d’una progressiva liquidació de l’autonomia catalana. El govern sorgit d’aquells comicis, format per la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas); el PRR (Partido Republicano Radical) i el PAE (Partido Agrario Español); va fabricar un escenari d’extrema hostilitat contra el govern i les institucions de Catalunya; que culminaria amb els Fets d’Octubre de 1934.

Cartell electoral de la CEDA (1936). Font Arxiu ElNacional
Cartell electoral de la CEDA (1936). Font Arxiu ElNacional

El segon gran error de Companys

Si una cosa havia demostrat Companys en el decurs de la seva carrera, era la seva escassa talla d’estadista; que, paradoxalment, contrastava, amb l’extraordinària dimensió de la seva figura política. Així eren les coses a gener de 1934; quan, després de la inesperada mort de Macià (25/12/1933), assumeix la presidència de la Generalitat. En aquell moment va promoure una depuració de càrrecs independentistes (la gent del difunt Macià) i la seva substitució per elements federalistes de la seva corda. Aquest va ser el primer gran error de Companys. Un monumental error que provocaria una fractura colossal a Esquerra Republicana; i que, posteriorment, voldria esmenar amb la proclamació del 6 d’octubre de 1934, el segon gran error. Fins i tot, va córrer la brama que Companys, després de la proclama, hauria declarat: “Encara penseu que no soc prou catalanista?”.

Què pretenia Companys el 6 d’octubre de 1934?

El clima de conflicte que havia creat el govern central, havia situat el govern català en un carreró sense sortida. La Generalitat republicana patia del mateix mal que l’actual: la dependència econòmica respecte a l’Estat. I la terrible hostilitat del govern central amenaçava de col·lapsar l’autonomia catalana. Companys va proclamar la República catalana dins la República Federal espanyola; perquè pretenia crear un corrent de solidaritat política i social cap a Catalunya entre aquelles societats que gestaven el seu autogovern: País Basc i Navarra; País Valencià i Galícia. Companys pretenia desmuntar l’estratègia de Madrid, impulsant la modificació de l’arquitectura política i administrativa de la República. Passar d’una república unitària amb un sol territori autònom, a una república federal amb diversos territoris autònoms.

El president Companys a la presó (1935). Font Arxiu Nacional de Catalunya
El president Companys a la presó (1935). Font Arxiu Nacional de Catalunya

Un brindis al sol

Però aquella proclama es va demostrar un error polític d’una envergadura colossal. L’exèrcit espanyol va prendre els carrers de Barcelona i va assaltar el Palau de la Generalitat. Els combats entre les forces lleials al Govern de Catalunya (cossos policials i milicians) i l’exèrcit espanyol es van saldar amb 74 morts, més de 300 ferits i quasi 3.000 detinguts. El govern català no va rebre cap mostra exterior de solidaritat i el president i els consellers van ser empresonats, jutjats i condemnats a 30 anys de reclusió; la Generalitat va ser intervinguda; el Parlament va ser clausurat; i tots els alcaldes i regidors catalans dels partits que havien donat suport a la proclama de Companys, van ser destituïts i substituïts per elements locals del tripartit espanyol o de la Lliga. La proclama del 6 d’octubre es demostraria un brindis al sol.

El rèdit polític del 6 d’octubre

A partir de l’operació de desballestament de les institucions catalanes (octubre, 1934); tan treballadament restaurades des de la gènesi del catalanisme (“Oda a la Pàtria”, 1833); i sobretot, des que el catalanisme esdevé l’opció majoritària del país (eleccions generals; 1907), i després de la condemna al govern de Catalunya pels Fets d’Octubre (6 de juny de 1935), la societat catalana va caure en un profund estat de decepció i desànim. Les grans portades del país (La Vanguardia, La Veu de Catalunya, La Publicitat-El Mirador) revelen que, en tan sols quatre anys (1931-1935), s’havia passat d’un clima d’entusiasme desbordant (eleccions municipals; abril, 1931); a un estat d’apatia i decepció generalitzades; fins i tot de desconfiança cap a la classe política catalana. Tant cap als dirigents d’ERC i de les seves confluències, com cap als de la Lliga.

Lerroux en plena crisi de l'Estraperlo (1935). Font Arxiu ElNacional
Lerroux en plena crisi de l'Estraperlo (1935). Font Arxiu ElNacional

L’Estraperlo i l’avançament d’eleccions

El setembre de 1935, saltava l’escàndol de l’Estraperlo. Alejandro Lerroux, president del govern i del PRR, i un grup de col·laboradors propers a la seva figura; entre els quals hi havia Joan Pich i Pon, alcalde de Barcelona i governador de Catalunya, nomenat a dit per l’executiu de Madrid; estaven implicats en la instal·lació de ruletes fraudulentes en alguns casinos. L’escàndol va provocar la caiguda del govern tripartit en el zenit de la seva gestió: havien complert la promesa electoral de liquidar l’autogovern català. Però l’únic damnificat va ser el PRR de Lerroux. Gil-Robles i Martínez de Velasco, líders de la CEDA i del PAE, respectivament; es van allunyar del seu soci com si fos un empestat, i fins i tot el van empentar a caure amb un claríssim objectiu: repartir-se el vot a Lerroux en unes, més que probables, eleccions anticipades.

Eleccions anticipades

Alcalà-Zamora, president de la República, no va convèncer Gil-Robles per formar un govern de circumstàncies que havia d’esgotar la legislatura. El líder de la CEDA tenia uns altres plans, i el cap d’estat acabaria convocant eleccions anticipades pel 16 de febrer de 1936. En aquell moment, Gil-Robles ja es veia governant en solitari. Però en aquell context d’extrema crisi política i de desgovern; apareix el PSOE, liderat per Indalecio Prieto, el dirigent socialista que el 1931, com a ministre d’Hisenda, havia provocat la fallida del Banc de Reus, una de les tres primeres entitats financeres espanyoles i destinada a esdevenir el Banc Públic de Catalunya. Prieto va ser capaç d’ensumar les febleses ocultes d’aquella dreta (el malestar per l’actuació de Gil-Robles); i va tramar una gran plataforma per a fer front a la dreta: el “Frente Popular”.

Alcalà Zamora, president d'Espanya i Macià, president de Catalunya (1931). Font Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya
Alcalà Zamora, president d'Espanya i Macià, president de Catalunya (1931). Font Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya

L’estratègia espanyola: descatalanitzar Catalunya

Gil-Robles (CEDA) i Prieto (PSOE), enemics declarats de l’autogovern català, es van conxorxar per traslladar a Catalunya el combat dreta-esquerra; però en clau exclusivament, espanyola. Era una oportunitat d’or per promoure els partits d’obediència espanyola (els hereus dels partits dinàstics de l’anterior època monàrquica) que, des de la proclamació de II República (abril, 1931), havien estat opcions molt minoritàries a Catalunya. I de retruc, enviar a la paperera de la història el catalanisme polític. El govern de Catalunya, des de la presó, tenia unes possibilitats molt escasses i uns mitjans molt limitats per contrarestar aquestes estratègies, i va decidir la reunió dels partits d’obediència catalana (catalanistes) i d’ideologia esquerrana; i apel·lar a la dignitat catalana. Es creava el “Front d’Esquerres”.

L’esperit de Sant Sebastià

Manuel Azaña és un dels grans polítics del moment. Màxim dirigent de la formació Izquierda Republicana (res a veure amb ERC) entén que no és possible derrotar la dreta de Gil-Robles (i la seva “crossa” Martínez de Velasco) sense el vot d’esquerres català. Però que aquest vot no arribarà amb l’estratègia de segrest que planteja el PSOE, perquè Catalunya és singularment genuïna. I proposa una aliança entre el Frente Popular espanyol i el Front d’Esquerres català. És a dir, ressuscitava l’esperit d’entesa del Pacte de Sant Sebastià (1930), que havien signat totes les formacions republicanes espanyoles i catalanes; i on s’assumia que un canvi de règim —d’una monarquia a una república— no seria mai possible sense atendre les reivindicacions catalanes de restauració de l’autogovern liquidat a sang i foc el 1714.

Azña i Prieto. Font Arxiu ElNacional i Wikimedia
Azña i Prieto. Font Arxiu ElNacional i Wikimedia

La dignitat catalana i el zenit de l’autogovern

En els programes electorals del Front d’Esquerres; però també del Frente Popular, es presentaria l’amnistia al govern català i la restauració de l’autogovern de Catalunya; com a condicions imprescindibles per a retornar la República a la normalitat política. Azaña —i no el socialista Prieto—; demostraria una extraordinària altura política, que li permetria rellevar Alcalà-Zamora en la presidència de la República. Centenars de milers de catalans i catalanes de l’època es van sentir interpel·lats. Molts van renovar la confiança en la classe política catalanista. Altres van anar a votar amb totes les agulles de l’estenedor clavades al nas. Però la victòria del catalanisme no tan sols impediria que les institucions catalanes continuessin en mans dels enemics de Catalunya, sinó que conduiria el país al zenit de l’autogovern contemporani.