Una paraula pot canviar tantes coses. “Consentir”, posem per cas. Vol dir “permetre, tolerar”, segons el DIEC, el diccionari normatiu de la llengua catalana. Segons l’equivalent espanyol, significa permitir algo o condescender en que se haga. Dir que Montserrat va “consentir” un “depredador sexual” entre els seus monjos, com fa la portada impresa d’El País, és acusar al monestir de còmplice en els abusos, cosa que no es desprèn de la investigació externa encarregada i publicada pel mateix monestir (pdf) i que no justifica ni la informació del diari, que —bravo!— va destapar aquest afer abominable.
Els textos de portada dels diaris impresos, en general, no solen escriure’ls els mateixos autors de les informacions. De fet, les trifulgues i malentesos entre portadistes i reporters omplirien una enciclopèdia sencera de confusions, causades per la pressa, les ganes d’afegir grapa al text de primera, la manca d’espai, la mandra, la indiferència, les males explicacions… Per paga, alguns estudis diuen que el 80% dels lectors només es llegeixen els titulars i el primer paràgraf. D’aquí que aquest “consentir” tingui tant de pes.
A la portada, El País s’apressa a explicar que Montserrat és “el centre espiritual de Catalunya” i “una institució profundament lligada al catalanisme”. Esclar, és tanta la gent que desconeix aquest context de Montserrat, clau per entendre un cas d'abusos… Va bé. Per això mateix es fa estrany que el diari no hagi posat la mateixa cura en triar un verb que encaixi amb la informació sense deformar-la, sense fer malbé la feina dels seus periodistes ni perjudicar la resta dels monjos.
Aquest, diguem-ne, rigor, no sembla tasca impossible ni difícil. Altres diaris se’n surten, com pots veure a les portades dels que ho posen en primera pàgina. Inclòs El Periódico, que ja va destapar els abusos al col·legi Maristes de Sants i ha seguit molt de prop el cas de Montserrat.
L’Abadia, diu l’informe, va encarregar la investigació en conèixer la primera denúncia contra el monjo Andreu Soler. Arran d’aquesta i d’altres denúncies, l’informe conclou que Soler “va ser un depredador sexual i un pederasta”, que va abusar de menors entre el 1972 i el 2000 —dotze casos— fins que l’abat Soler el va apartar del servei de menors. L’informe també desvela dos casos més comesos pels volts del 1968 per un altre monjo, expulsat del monestir per l’abat Cassià M. Just el 1980, quan ho va saber.
Fins el 2000 “es va ometre qualsevol tipus d’actuació”, afegeix l’informe. Però d'aquí “no es pot concloure si es va amagar el que va succeir o simplement es va actuar per desconeixement de la situació, ja que existeixen versions contradictòries”. Malgrat tot, conclou, hi havia hagut “rumorologia suficient” per haver actuat abans.
En fi. De la investigació és complicat deduir que Montserrat va “consentir” que el monjo Soler campés al seu aire, abusant de la canalla amb la tolerància i condescendència de la resta de la comunitat benedictina, com fa entendre aquell diari. Aviam què hi diuen la Fiscalia, el Síndic de Greuges, la Santa Seu i la congregació benedictina, institucions a les que Montserrat ha remés l’informe.
