Recentment, un editorial de Jordi Basté ha aixecat certa polseguera. Sóc vinguda a aixecar-ne més. Lo director i presentador d'El Món a RAC1, en lo seu "Davantal" del 15 de febrer, titulat “Pujar a Barcelona”, es queixava —i amb raó—que com podia ser que l'últim AVE del dia Girona-Barcelona fos a les 19 h (pam dalt, pam baix). Ell havia estat convidat a un acte periodístic al nord i va haver de desplaçar-s'hi en cotxe perquè, si no, no tenia com tornar a casa en acabar. Ai, benvolgut Jordi!, com sols dir tu cada matí en antena per a despertar-mos: Benvinguts al món (real).
Jordi Basté, que ha fet editorials molt bons a favor de l'Ebre, es queixava fa poc de la connexió ferroviària amb Girona, potser sense conèixer la realitat del sud
En primer lloc, això que a Girona ara sembla tan extraordinari, has de saber que al sud del país és lo nostre pa de cada dia. Voldria dir-te també que a les 21.19 h tenies l'últim tren, un Mitjana Distància que arribava a Barcelona a les 22.39 h. Lo trajecte és d'una hora i vint (no com en AVE, cert, que és d'uns 45 minuts) però t'hauria pogut fer el paper. Ja firmaríem natros per a viatjar en un regional al que li costés tan poc! Potser era desconeixement. En tot cas, no és culpa teua: se mos està inoculant una necessitat imperiosa de viatjar en alta velocitat com si al món no hi hagués res més. La planificació és nefasta i la paguem tots. Me pregunto a què et podríem invitar que et siga atractiu perquè vinguessis a les Terres de l'Ebre i així vories que la teua odissea ferroviària gironina és un massatge comparada amb la realitat del tren al sud. Ara bé, amb un Davantal no en tindràs prou, ja t'ho aviso. Baixes?
Basté ha rebut crítiques per aquell editorial, per mimar una terra ja de per si prou tinguda en compte. També hi estic d'acord. Igualment voldria dir, però, que el mateix periodista ha fet com a mínim dos editorials —que jo recorde— sobre l'Ebre i el sud que a mi em van posar la pell de gallina i que li vaig agrair públicament. La primera va ser lo 5 de febrer de 2016 amb motiu d'una manifestació en lluita per l'Ebre i en defensa de “Lo riu és vida”. L'altra fou lo 28 de juny de 2019 amb motiu de l'incendi forestal a la Ribera d'Ebre i es va titular “Benedetti”. Escolteu-vo'ls. Són molt bons.
Una mica d'història ferroviària recent
A les Terres de l'Ebre, quan hem demanat millors serveis ferroviaris —o sigue, des de sempre— se mos ha dit que primer calia enllestir una infraestructura més decent, si no, era impossible. D'acord, vegem-ho. L'any 1997 va entrar en funcionament lo Corredor del Mediterrani, que, com s'ha demostrat, serà molt mediterrani però poc corredor. Bé, doncs, a partir d'aquell moment, Tortosa es va quedar sense trens de llarg recorregut i paral·lelament es va desmantellar la via que passava per Amposta, Freginals i Santa Bàrbara. Calia córrer més, fer variants que esquivessen los territoris prescindibles i que semblés que s'anava més ràpid, a costa dels de sempre. Progrés, n'hi diuen alguns. Al mateix temps, aquell 1997, va nàixer l'Euromed, que va començar a circular entre Barcelona i València, passant de llarg de l'Ebre: entre Castelló i Tarragona no feia cap aturada. Això són 200 km de buit. Molt ben parats no en vam sortir, no, amb la nova infraestructura. Millors vies van comportar eliminació d'estacions i menys trens. Inexplicable.
Mentrestant, l'any 1992 es creava l'AVE Madrid-Sevilla. La línia cap a Barcelona no s'inauguraria fins al 2008 (de pressa no en tenien gaire). Però no, amics, l'AVE tampoc no passa per les Terres de l'Ebre. L'excusa és que només unix capitals de província, però exemples com Tardienta (Osca), Puente Genil (Còrdova) o Figueres (Girona) demostren que quan los hi convé poden fer excepcions a la norma. Així, mos trobem que l'AVE no passa per l'Ebre i que l'Euromed hi passa, però de llarg. L'única llumeta és que, després d'anys de reivindicació i accions de protesta, lo 12 de novembre del 2016, lo primer Euromed va fer parada a l'Ebre (20 anys més tard, prompte dit). L'estació de l'Aldea-Amposta-Tortosa veia com, per primera vegada, un tren ràpid donava servei al territori i cada dia s'hi aturaven 8 dels 16 Euromed que hi circulaven. L'alegria mos va durar poc.
En los últims tres anys, hem passat de 8 Euromed a només 4 trens Avant i ara ja no hi ha cap servei d'alta velocitat
Dèiem adés que les mancances en la infraestructura eren l'excusa per a no poder millorar el servei. Lo primer exemple ho rebat. Continuem, doncs. De nou, comprovem-ho. L'última millora en la línia de la costa va ser el 2020 (los hi va costar 23 anys posar-s'hi, no res, un bufit) i fou desdoblar, per fi, l'únic tram de via única que hi havia al suposat corredor que no corre, concretament lo tram Vandellòs-Tarragona. Un coll de botella que havia donat imatges deplorables de gent caminant per les vies intentant fugir de les incomptables avaries. Se mos havia promès que llavors sí, llavors seria el moment de l'Ebre, amb una flamant doble via de nova construcció. Doncs bé, lo 13 de gener de 2020 es va inaugurar este tram i aquell mateix dia los 8 Euromed que tant havien costat d'aconseguir van tornar a passar de llarg. I així fins avui, que encara dura el desert.
De l'Ebre a Barcelona en tren es tarda més ara que fa 30 anys
O siga: lo 12 de novembre de 2016 s'aturava el primer Euromed i el 13 de gener de 2020, just quan entrava en funcionament la nova via, l'eliminaven. Això són 3 anys, 2 mesos i 1 dia. Com una condemna. Per no parlar que, també des de llavors, los regionals no recuperen lo temps de viatge perdut i que entre l'Ebre i Barcelona es triga més ara que el 1993. Per tant, cada vegada que s'ha fet una millora en la infraestructura hem perdut trens i temps de viatge. No tenen molta credibilitat. De fet, tarda menys un AVE a fer Barcelona-Madrid que un regional a recórrer Barcelona-Tortosa o Barcelona-Flix. Molt vertebrat no el tenim lo país, no.
Avant i enrere
L'aventura no acaba aquí. Lo 3 de febrer, al cap de vint dies d'haver anul·lat els 8 Euromed, van posar en funcionament 4 Avant, allò per a compensar. D'entrada ja havíem perdut la meitat dels trens, com per art de màgia. Però lo pitjor estava per arribar: lo 6 de març n'eliminaven 2 d'estos 4 i només deu dies més tard (lo 17 de març) els eliminaven tots. Ni els famosos cent dies de gràcia li van donar. L'Avant li ha durat a l'Ebre un mes justet. Lo van llevar amb l'excusa de la covid, que amb la pandèmia per a retallar drets i llibertats li ha anat molt bé al capitalisme, i ara vés i recupera'ls.
Per tot això —i molts més greuges que no caben en un sol article— s'ha emprès una iniciativa ciutadana que mira de recuperar, com a mínim, un dels Avant que hem perdut (que ens han pres, millor dit). Lo col·lectiu Diàspora Ebrenca, format per jóvens de les Terres de l'Ebre que estudien o treballen fora, i la Plataforma Trens Dignes —que esta setmana complim 9 anys de vida— han endegat una campanya per internet per tal d'aconseguir esta reivindicació històrica. De raons mo'n sobren: lluitar per l'equilibri territorial, evitar el despoblament, apostar pel teletreball, millorar la qualitat de vida, lo dret al transport públic de qualitat, etc. La iniciativa es diu “Hem perdut lo tren” i podeu llegir el manifest aquí i signar-lo, i donar-hi suport si ho considereu oportú. Tota ajuda és poca.
He començat amb RAC1 i acabaré amb Catalunya Ràdio, lo meu dialing sol fer este recorregut partint de moltes i diverses variables. Fa poc, al programa El Suplement, lo director i presentador, Roger Escapa, comentava la jugada cinematogràfica amb un company enviat a València amb motiu dels premis Goya. Tots dos se'n feen creus que els assistents catalans a la gala haguessen de tardar 3 hores per a tornar a Barcelona des de la capital del Túria. Doncs si sapiguessen que este tren que ells poden usar jo només puc vore com passa de llarg de la meua estació...
Ai, xiquets, això també és tindre esperit de cap de setmana, aquell que tant pregona el lema del programa. L'esperit de la diàspora ebrenca que cada divendres i diumenge intenta desplaçar-se en transport públic amunt i avall. I si moure's pel Principat en tren és una odissea, unir Catalunya amb lo País Valencià ja és utopia. D'Homer a Thomas More a la velocitat del segle que van nàixer estos escriptors. Les Terres de l'Ebre som territori de cruïlla però això en lloc de ser un avantatge ha resultat ser una rèmora. No se mos usa com a frontissa, més aviat com a reducte. Una tangent, més que no pas lo nucli de la pàtria que somniem completa.