Els matinals de les dues cadenes amb més audiència a Espanya, Antena 3 i Telecinco (foto), han tractat el cas de violació de La Manada amb un biaix masclista que es manifesta en “pràctiques qüestionables”. A Espejo Público (A3) i El programa de Ana Rosa (T5) han revictimitzat la víctima, han mostrat el predomini del relat de la defensa i de l’entorn dels agressors; han relacionat la violació en grup a festes sexuals i han fet un discurs en què s’excusa els agressors, s’apunta que les dones no es resisteixen prou a la violació o que fins i tot en gaudeixen.

Són les conclusions, en un paràgraf, de l’informe “La cobertura mediàtica del cas de La Manada”, elaborat per Susana Pérez Soler per a Media.cat, una entitat de control dels mèdia dins del Grup de Periodistes Ramon Barnils. L’informe estudia els matinals de televisió més vistos a Catalunya en els moments més destacats del judici (13 al 17 de novembre del 2017) i de la sentència del cas (24 al 27 d’abril del 2018).

A més d'aquests programes s’estudia Els matins de TV3, la cobertura del qual “no és comparable” amb els altres dos, als quals millora.

"Espectacularització"

Des del moment que va esclatar el cas, explica Pérez, “el debat mediàtic es va centrar en la víctima”. Posa l’exemple de l’informe encarregat per la defensa de La Manada a uns detectius privats per qüestionar el relat de la dona com volent demostrar que feia “una vida normal” després dels fets, com si no l’haguessin afectada. “Les televisions van engegar l’engranatge de l’espectacularització i van dedicar hores de programa a debatre si era pertinent l’acceptació d’aquesta prova [un informe]”.

El to de la cobertura aquells primers dies s’exemplifica amb diversos moments. El 24 de novembre de 2017, Espejo público, el matinal conduït per Susanna Griso, va convidar l’advocada i presidenta del Partit Feminista, Lidia Falcón, per debatre amb el psiquiatre forense José Carlos Fuertes, un tertulià habitual. “La conversa va anar pujant de to”, recorda l’informe, “i Falcón va apel·lar al sentit comú: ‘Miri, pensar que a una dona de 18 anys el que li agrada és tenir relacions sexuals amb cinc homes en un portal tirada per terra...’. Fuertes va contraatacar amb l’argument següent: ‘Com a metge psiquiatre, jo he vist trastorns de la personalitat molt complexos...’”. I així tot.

L’informe indica que, en general, els continguts dels matinals de T5 i A3 posaven “el focus sobre la víctima i no sobre els botxins”, de manera que condicionava l’opinió pública, que “no jutjava amb bons ulls que la jove hagués acompanyat els homes a l’hotel, i establia una relació causal entre aquest fet i el sexe consentit”, segons Pérez.

Desautoritzar la víctima

Un fet rellevant que l’informe destaca és que “la veu més escoltada (no l’única, per descomptat) va ser la de l’advocat de quatre dels cinc acusats, Agustín Martínez Becerra. Va trepitjar la majoria de platós de televisió durant el judici, acaparant hores de pantalla per defensar els seus clients i desautoritzar la víctima de l’agressió”.

L’autora qüestiona “l’excessiva visibilitat” de l’advocat, que “reivindicava una vegada i una altra l’existència de consentiment sexual i titllava els fets de simple “orgia” i “sexe poc elegant”, al mateix temps que agitava els estereotips de gènere i el mite de la denúncia falsa”.

El programa d’Ana Rosa i Espejo público són competidors directes i ferotges en la mateixa franja horària. Un i altre “presumien que havien donat en exclusiva les declaracions dels agressors durant el judici”, recorda l’informe, que atribueix a aquesta espiral la degradació de la cobertura del cas. Un i altre s’emulaven i anaven per la via fàcil: l’entorn dels acusats estava disponible, mentre que el de la víctima, lògicament, no.

La part més tallant de l’informe es refereix a la cobertura un cop es coneix la sentència i la reacció indignada de tanta gent que va sortir al carrer en saber que els acusats havien estat condemnats per abusos i no per agressió sexual.

L’editorial d’Ana Rosa [Quintana] del dia de la sentència “ens condueix a pensar que alguna cosa canvia”, però no. “Tot i que els discursos dels programes de televisió estaven de part de la víctima i en contra de la sentència, les narratives sobre l’agressió sexual seguien sent les mateixes. Es creava confusió respecte a les violacions i es donava veu als familiars i amics dels agressors que els exculpaven dels seus actes”, diu l’informe. “Els matinals es dedicaven a construir relats sobre uns nois de barri amb diferents denúncies per agressions sexuals, baralles i robatoris, en lloc de limitar-se a informar sobre els fets”.

Blanquejar els agressors

A sobre “s’obria una nova línia argumental a l’hora d’informar sobre el terror sexual: alguns dels tertulians posaven sobre la taula que els agressors no eren conscients del que estaven fent”. S’obre “una nova escletxa per blanquejar els agressors. Alguns opinadors asseguren que molts homes no saben discernir entre el sexe consentit i el que no ho és”, argument que es recolza en “la presència de professionals, com ara advocats, juristes o forenses, que sota la pàtina de l’objectivitat colen les seves creences i percepcions, que són, per definició, subjectives”.

El missatge que s’envia entrevistant els amics, familiars i veïns dels acusats és que els homes eren bons i que la jove s’ho havia inventat tot, segons Pérez. “A les taules d’anàlisi es qüestiona i desacredita aquest relat, però l’enfocament dels matinals és mostrar com són els agressors”.

L’informe denuncia que durant la cobertura del cas de La Manada no es van seguir les recomanacions per abordar la violència de gènere (PDF) publicades l’any 2009 pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya, com evitar recollir testimonis de veïns i familiars si no tenen dades concretes i aprofitables, o evitar el sensacionalisme i el dramatisme, tant pel que fa a la forma com pel que fa al contingut”. La cobertura també s’allunya dels codis deontològics del periodisme i de la Llei integral contra la violència de gènere del 2004.

“La paradoxa rau”, conclou l’informe, “en el fet que al mateix temps que els programes criticaven la sentència pel fet de ser massa tènue, perquè condemna els agressors per abús i no per agressió sexual, la cobertura del cas continuava tenint una mirada masclista: s’exposa la vida de la víctima, l’argument de la defensa segueix dominant l’espai mediàtic i els desplaçaments [al barri on vivien els acusats] per denigrar la víctima i exculpar els agressors es multipliquen”.