No ha passat gaire temps des del darrer intent de suïcidi de la Júlia. Fa molta cosa preguntar-li sobre aquest tema; però abans de començar l’entrevista amb ElNacional.cat ens demana que -si us plau- no tinguem cap mania de preguntar-li res sobre la seva relació amb els problemes de salut mental. La Júlia Campos té 29 anys, és assistent domiciliària i pateix un trastorn límit de la personalitat des de ben petita. Més que patir, ella prefereix utilitzar l’expressió “conviure”. L’acompanya en aquesta entrevista la Jamila Guasch, una altra jove de 22 anys que ha patit un trastorn de la conducta alimentària.
Totes dues reivindiquen en la conversa amb aquest diari la necessitat de parlar sobre la salut mental. Per molts tabús que hi hagi, insisteixen que és primordial que els joves se sentin còmodes parlant amb els seus companys i professors d’allò que els passa. No assenyalen en cap cas les persones que conviuen amb trastorns, sinó el mateix sistema educatiu i els professors. “Les meves amistats saben el que tinc”, apunta la Júlia, “però els fa por parlar-ne”. Explica que li agradaria poder mantenir un “diàleg normal i corrent” sobre les seves emocions i sentiments amb les persones que s’estima, més enllà dels seus pares, que l’han acompanyat en el seu procés des de ben petita.
Com va començar tot? En el cas de la Júlia, ella tenia només 13 anys quan un dia va arribar a casa i va confessar als seus pares que “no volia viure més perquè tenia un dolor molt gros al pit”. A sa mare li van saltar les alarmes, i va decidir recórrer a la psicòloga del poble, que al cap d’un temps no es va veure prou preparada per gestionar el seu cas. Després de passar per terapeutes “que s’havien arribat a dormir durant les sessions”, va acabar a “un bon lloc”, on li van detectar de manera definitiva el seu trastorn. “No em vaig curar, però sí que he passat a tenir una vida més estable”, afirma. Ara, tant ella com la Jamila, són activistes per la salut mental.
El cas de la Jamila es remunta a quan ella feia tercer de la ESO. Va canviar d’escola i encara recorda “l’estigma” que planava sobre la seva persona a ulls d’alumnes i professors. “Generava un cert rebuig”, manifesta aquesta activista; que assegura que avui dia està “recuperada” del seu trastorn de conducta alimentària. Admet, però, que tothom passa pels seus “mals dies”.
Els estudis i els trastorns mentals
La Jamila, que actualment estudia dues carreres alhora, admet que quan es troba enmig d’una època d’exàmens ha d’anar “més amb compte”. Però mira de treure-li ferro a la situació, perquè “tothom en època d’exàmens està més estressat i tothom té un mal dia”. “No s’ha d’estar sempre bé”, afegeix. Compaginar un trastorn mental amb els estudis és complicat; i ho admeten totes dues.
De fet, la Jamila explica a ElNacional.cat la impotència que va sentir quan va haver de tornar a fer classes de secundària després d’haver estat ingressada i desapareguda de l’escola durant cinc mesos. “Quan li deia al professor que no entenia alguna cosa, em deia que m’ho mirés a casa!”, exclama. “Ningú no m’ajudava, excepte un mestre que tenia una filla que en aquell moment passava pel mateix problema”, afegeix.
A la Júlia, per altra banda, canviar d’escola li va suposar un problema. Va passar d’un centre en el qual els professors mostraven empatia i facilitats per a ella, a “patir assetjament escolar i no ser agradada ni pels professors ni pels alumnes”. “Allà va ser on ho vaig passar pitjor”, admet en la seva conversa amb aquest diari. “Cal fer molta feina en l’àmbit educatiu per tal que la persona que passa per un trastorn tingui suport i no sigui tractada com una persona diferent o rara, i no s’hagi de sentir malament”, afegeix.
Parlar-ne, parlar-ne i parlar-ne
“Els joves han de poder parlar sobre salut mental amb els seus professors”, afirma la Jamila; que apunta també que fer-ho ara és més important que mai, sobretot per l’augment de problemes de salut mental que ha dut la pandèmia del coronavirus. Demana, també, que els mestres i docents disposin de més “eines” per tal de fer un acompanyament als adolescents que tenen problemes d’aquest tipus. “No vull que els joves pateixin el mateix que jo vaig arribar a patir”, sentencia.