Quan viatges pots aprofitar per aprendre coses, si et dona la gana. Fa pocs anys acompanyí uns amics fins a Abòs, al Bearn, a buscar un tímid cadell, en Ca. Que així li deien en occità, lo ca, i que així li ha quedat com a nom propi, passant del genèric al particular. Pel mateix preu també recuperàvem aquest monosíl·lab contundent, eficaç, que a les terres on visc, si en farà d’anys que s’ha perdut, mentre que a Mallorca encara gasten amb tanta naturalitat. Gràcies a en Ca i el seu bateig vaig poder enraonar amb el senyor Michel, un venerable ancià procedent del nord de França, una persona d’una humanitat formidable, d’una gentilesa perfecta, d’una simpatia natural difícil d’oblidar. Com que, tot i essent de nissaga francesa, vaig notar que enraonava en perfecte bearnès amb els seus veïns vaig interessar-me, de cop, pels motius que l’havien dut a fondre’s lingüísticament amb l’entorn. Pels poderosos motius que l’havien fet bescanviar la prestigiosa, gloriosa, imperial llengua de Molière per una llengua silvestre, insignificant, vulnerable, gairebé sense futur. “Què voleu que us digui, monsieur Jordi? Vaig arribar a Abòs amb quinze anys, quan encara tenia les cames ben fermes i no pas com ara. Bé m’havia d’adaptar a la nova llar que vaig trobar aquí. Bé havia de ser com els altres i no parlar com un foraster. En francès tothom m’entenia prou, naturalment. Però no n’hi ha prou amb entendre’s. Pensi que mantenir diferències innecessàries amb els altres no és mai bon camí per a res.”

Per què, a Portugal, tots els castellanoparlants que s’hi han quedat a viure parlen tots portuguès, de vegades un portuguès aproximat anomenat portunyol, i a Catalunya no tothom fa l’esforç d’aprendre la llengua del país?

Acabo de recordar, com si fossin d’ara, aquestes paraules del meu amic, el senyor Michel. I és que durant el meu recent viatge a Portugal he pogut constatar que són vàlides, perfectament entenimentades. En aquell país germà tothom entén sense cap esforç la llengua espanyola, i quan em canso de pensar en el meu portuguès rudimentari i escàs, hi puc recórrer per comunicar-me millor, per fer-me comprendre amb més riquesa. És còmode. L’escriptor António Lobo Antunes em va dir una vegada, mentre bevíem i parlàvem de dones i de futbol, que el portuguès és una mena d’espanyol “sem ossos”, sense ossos, motiu pel qual tots els portuguesos entenen bé l’espanyol i a la majoria dels castellanoparlants els costa força entendre el portuguès. És curiós, a Portugal tothom entén l’espanyol, com passa a Catalunya, on tothom també pot comunicar-se amb l’expansionista llengua de Castella. I, en canvi, és ben veritat, no n’hi ha prou amb entendre’s i ja està. No. ¿Per què, si la llengua només fos per comunicar-se, si la llengua només fos, com diuen algunes persones malintencionades, una eina de comunicació, aleshores, per què hi ha persones que porten vivint més de cinquanta anys a Catalunya i no saben dir ni un trist “bon dia”? Per què, a Portugal, tots els castellanoparlants que s’hi han quedat a viure parlen tots portuguès, de vegades un portuguès aproximat anomenat portunyol, i a Catalunya no tothom fa l’esforç d’aprendre la llengua del país? Per què, si els castellanoparlants es fan entendre bé en espanyol, deixen de parlar-lo a Portugal i a Catalunya no sempre és el cas?

Quin misteri més misteriós, li dic a la meva amiga Carmo, una de les dones amb més sentit comú que he conegut, una gran senyora portuguesa que parla català i que sempre toca de peus a terra. “Com és que no teniu castellanoparlants que es neguin a parlar portuguès a Portugal?” Em mira als ulls, de cop, ben sorpresa per haver-li fet aquesta pregunta. “Què et penses? Que alguns castellanoparlants, sempre tan imperialistes, no ho intenten també a Portugal? Ja ho crec que sí, estimat. El que passa és que nosaltres, si no intenten parlar portuguès, pitjor o millor, el que fem és engegar-los directament a la merda.”