"Era qüestió de temps". La frase arribava des de Barcelona pel WhatsApp i em va sacsejar. Des de fa alguns anys se sabia que aquesta ciutat podia patir un atemptat, però mai ningú no hi està preparat. Tampoc per assabentar-se que uns joves són els autors materials de l'atac: nois d'origen marroquí criats a Catalunya, entre els 17 i els 24 anys d'edat, cooptats per un imam radical.

Encara em sorprèn més una de les interpretacions que s'ha fet sobre aquests nois. Tant alguns funcionaris del Govern espanyol com mitjans de comunicació han fet córrer la insinuació que els nois de comunitats musulmanes a Catalunya poden ser més propensos a la radicalització perquè tenen "una doble dificultat", com explicava la televisió alemanya Deutsche Welle: "[Catalunya] té la seva pròpia rivalitat amb el Govern espanyol i la doble identitat que això produeix fa que la integració dels immigrants sigui encara més difícil". Aquesta afirmació es fa després d'una entrevista amb Fernando Reinares, autor d'un informe sobre Daesh a Espanya per a l'Institut Elcano, un think tank governamental.

A mitjans del 2016 vaig ser a Espanya algunes setmanes, amb el suport de l'International Center for Journalists (ICFJ), per fer una investigació sobre joves immigrants. El meu objectiu era entrevistar nois que van arribar menors d'edat i han passat la major part de la seva vida a Espanya, sobre els elements que conformen la seva identitat i sobre el seu concepte de país, pàtria i casa.

Els qui arriben de Llatinoamèrica poden sol·licitar la ciutadania espanyola després de dos anys de residència. Si venen d'altres països, inclòs el Marroc, s'han d'esperar deu anys

En aquest procés vaig conversar llargament amb més de trenta joves d'entre 16 i 26 anys d'edat a Madrid i Barcelona. Alguns eren originaris de països llatinoamericans i altres de països africans, la majoria del Marroc. És difícil demanar als joves que et parlin d'una cosa tan complexa com la seva identitat, però en aquest primer acostament vaig obtenir informació que em sembla pertinent considerar ara.

Espanya té un patró d'immigració similar al dels Estats Units. Als dos països el percentatge de població immigrant és del voltant del 13%, encara que a Espanya la idea de ser "país d'immigrants" encara no enamori. Tanmateix, hi ha una diferència fonamental entre tots dos països: a Espanya, les famílies migrants poden obtenir una residència legal a través d'un contracte de treball i, gràcies a la llei de reagrupament familiar, poden emportar-se els seus fills, per la qual cosa la majoria dels nois immigrants a Espanya gaudeixen d'un estatus migratori regular.

Tot molt bé, excepte perquè la llei espanyola té una mesura diversa per als immigrants segons el seu país d'origen. Els qui arriben de països llatinoamericans poden sol·licitar la ciutadania espanyola després d'haver residit dos anys al país. Tanmateix, els immigrants d'altres països, inclòs el Marroc, s'han d'esperar deu anys. Això, malgrat que la població immigrant marroquina és la més gran del país –750.000 persones, la majoria d'entre 20 i 40 anys– i també la que hi du més temps.

Com a part de la meva investigació, vaig parlar amb Abdelaziz Allaouzi, integrant de la Fundació Ibn Battuta. Em va dir que, a Espanya, i en general a Europa, el repte és deixar de veure els migrants en termes d'utilitat laboral i veure'ls com a ciutadans, reconeixent les seves creences, les seves formes diverses de veure la vida, el seu origen, les seves tradicions.

Em va cridar l'atenció que, en general, els nois amb qui vaig conversar a Catalunya no recorden haver patit un gran xoc en arribar a l'escola o a la nova societat

Alguns dels testimonis que van compartir els nois amb mi ho confirmen. Mentre conversen, casualment esmenten detalls que són part de la seva quotidianitat, dinàmiques amb què han crescut. Si una persona puja sense pagar el tren, algú comenta "aquests equatorians no paguen!" o "aquests moros de merda!", sense saber si qui ho fa efectivament és d'aquesta nacionalitat. Els llatins estan familiaritzats amb la paraula "panchito" per descriure'ls. En el cas dels marroquins, la paraula "terroristes" els dol, però no els sorprèn.

La majoria de joves amb qui vaig conversar van coincidir que el terme "espanyol" sol utilitzar-se en el seu entorn per referir-se als qui tenen la pell blanca; una descripció que té més a veure amb l'aspecte físic que amb el lloc de naixement.

Una part de les entrevistes, la vaig dedicar al procés d'adaptació al nou país. Em va cridar l'atenció que, en general, els nois amb qui vaig conversar a Catalunya no recorden haver patit un gran xoc en arribar a l'escola o a la nova societat, a diferència dels nois amb qui vaig parlar a Madrid, que van dir que havien patit durant la seva incorporació al sistema escolar.

Fátima, vinguda del Marroc a Barcelona amb cinc anys, recorda com la seva ruptura més gran el moment en què va començar a cobrir-se amb el vel. Anisa, vinguda als tres anys, recorda la dificultat que va representar per a ella, tan petita, utilitzar un WC europeu. Les experiències més difícils dels joves marroquins tenien més a veure amb l'adaptació a la forma de vida a Europa que amb el fet d'inserir-se en la societat catalana. Més encara: Mamoud, un noi amb qui vaig parlar a Ciutat Vella, em va dir que aprendre català l'havia ajudat a sentir-se part de la seva comunitat. Anisa, que treballa en una cafeteria al Poblenou, pensa que els programes d'immersió lingüística de les escoles catalanes igualen tots els immigrants, perquè fins i tot els llatinoamericans hi han de passar.

Els joves immigrants són biculturals i binacionals; els qui viuen a Catalunya parlen almenys dos idiomes, la majoria tres, i tenen l'enteresa de qui ha hagut d'iniciar una vida en un nou país

Una experiència agradable va ser conversar amb la gent de la Regidoria de Drets Civils i Ciutadania de Sabadell. Em van rebre amb el paquet de benvinguda per a nouvinguts, on hi ha informació en més de vuit idiomes sobre com accedir als serveis de la ciutat, inclòs l'ensenyament de l'espanyol i del català. Vaig descobrir que han preparat programes per estudiar com perceben els joves la població immigrant; per gestionar la diversitat de creences; per organitzar jornades de portes obertes als centres de culte, i que existeix una Comissió de la Convivència per combatre el racisme, la xenofòbia i l'homofòbia amb eines socials, legals i policials. Les persones amb qui vaig xerrar recordaven fets esdevinguts en la comunitat i parlaven de la gent com dels seus coneguts de sempre.

Vaig recordar llavors el que em va dir Abdelaziz Allaouzi: "A Catalunya hi ha recursos més bons que a Madrid pel que fa a la comunitat marroquina, amb molta diferència. Aquí a Espanya, és a Catalunya i al País Basc on tenen una sensibilitat diferent sobre la immigració en relació amb altres comunitats. En això, són més europeus que Madrid".

Davant del que ha passat a Barcelona i a Cambrils, cal veure els joves fills d'immigrants a qualsevol lloc d'Espanya, nascuts en aquest país o vinguts sent menors d'edat, no com un altre, sinó com una part viva d'una comunitat en transformació. Em sembla que explicar la radicalització d'un petit sector d'aquesta població a partir de les pugnes polítiques i dels nacionalismes és simplista, reflex d'una miopia que impedeix de veure els reptes que afronten diàriament i el talent amb què els superen. Els joves immigrants són biculturals i binacionals; en el cas dels qui viuen a Catalunya, parlen almenys dos idiomes, la majoria tres, i tenen l'enteresa dels qui han hagut d'iniciar una vida en un país nou. Què espera Espanya, Europa, per reconèixer la seva diversitat cultural, religiosa, racial, com un actiu i no com un obstacle, per acabar de veure'ls com a seus?

Penso que una llei de l'Estat espanyol que atorga la ciutadania a un jove marroquí vuit anys més tard que a un d'equatorià, o una societat que insulta pel carrer segons el país d'origen o el color de pell, tenen més efecte en qualsevol noi que un hipotètic conflicte d'identitat provocat pels egos de dos governs. El que radicalitza és la indiferència i la falta d'empatia, no la pugna per decidir què hi diu al teu DNI. No siguem condescendents amb ells, que el seu tremp pot amb tot plegat i més; només cal que qui ho ha de reconèixer estigui disposat a veure-ho.

Suposo que això també és qüestió de temps.

 


Eileen Truax és periodista mexicana especialitzada en migració i viu a Los Angeles. És autora de Dreamers: An Immigrant Generation's Fight for Their American Dream i ben aviat publicarà Mexicanos al grito de Trump, historias de triunfo y resistencia en Estados Unidos.