Quan surts per fer el viatge a la vegueria de Ponent, el més important és prendre consciència que aquesta no serà una aventura turística, sinó més aviat emocional i íntima, fins i tot poètica. Si vas dins d’un vagó de l’AVE en direcció a Lleida-Pirineus això encara no ho sospites, però, per bé que el nom de l’estació de tren més important de la província de Lleida t’hauria de donar una pista del que et trobaràs quan arribis a la capital del Segrià: resulta que el sintagma ‘Turisme de Lleida’, quan li treus el Pirineu de l’equació, queda desgraciadament més coix que uns cargols a la llauna sense allioli.
El guionet entre Lleida i Pirineus és menut com una puça, sí, però en realitat fa 120 quilòmetres de llarg. No hi ha cap altra capital catalana que necessiti compartir el nom de la seva estació amb un territori que queda tan llunyà, gairebé com si la mateixa ciutat assumís que, només posant-hi "Lleida", més d'un passatger continuaria dormint fins a Saragossa. El que passa és que Ponent és una vegueria que no vol dir només Lleida, i encara menys Pirineus, potser per això fa massa temps que els catalans la confonem amb una altra cosa: amb el nom d'un vent, amb l'aridesa d'un paisatge sec o amb un lloc de pas que només serveix per arribar a un altre lloc, ja sigui Andorra o Madrid. I si en realitat, però, que tothom passi sovint de llarg amb tanta pressa no és una condemna, sinó una benedicció?
La frontera dins la boira
Si en comptes d’anar amb tren decideixes aventurar-te cap a l’oest amb cotxe, has de saber que els únics altres vehicles de la carretera que tenen Lleida com a destí final són els d'uns quants estudiants universitaris d’INEFC, els autocars d'alguns jubilats d’excursió amb l’Imserso i els cotxes d'empresa de quatre comercials que ja se saben de memòria totes les sortides de l'A-2. La resta es desviaran a Cervera per enfilar-se al Pirineu passant per Ponts, o en el pitjor dels casos travessaran la Segarra, l’Urgell, el Pla d’Urgell i el Segrià amb l’objectiu només d’endinsar-se cap a l’Espanya profunda i, com a molt, entenent Lleida com aquella zona plena de benzineres amb el super95 a boníssim preu.
La primera d’elles és a la vegueria del Penedès, però, ja que una de les grans confusions de la vegueria de Ponent és aquesta: ningú no acaba de saber on comença. Molta gent, doncs, associa el lleidatanisme amb fotre’s fins a les botes de carn a la graella en un self-service de 6 €. El desgavell es fa més gros a Igualada, una ciutat plena d’estudiants d’Infermeria que se senten enganyats perquè estudien a un campus de la Universitat de Lleida, sí, però en un lloc on tothom pronuncia les vocals neutres i diu vambes al que s’hauria de dir keds.
Aquest desordre encara s'aguditza més quan vas a Calonge de Segarra, sents que una dona que frega el carrer li demana a la seva neta que li atansi el poal i de cop, quan creus que ara sí que has entrat a Lleida, resulta que ni estàs a la Segarra, ni a la vegueria de Ponent, sinó a la de la Catalunya Central. "Quest merder era menos follón quan tot cristo passava per La Panadella!", sents que et diu el marit de la senyora. Des que l’autovia A-2 es va inaugurar l’any 2004, cada dia menys gent passa per l’N-II, històrica porta d’entrada sense titubejos al vell Ponent. Per això avui, com diu aquest bon home, l'entrada a 'Lleida' com a concepte i les fronteres entre el català oriental i l'occidental són confuses com la boira.
Check-point La Panadella
Passat Jorba, certament, l’entrada al túnel del Violí no ofereix música de benvinguda, però en sortir-ne, després d'una pronunciada pendent, apareixen de cop uns sots tercermundistes a la carretera, una boira densa com el fum d’un havà i un rètol que anuncia el nom de La Panadella. Per a la majoria de gent, una àrea de servei. Per als lleidatans, un check-point sense guàrdies ni barreres de pas. Al seu lloc hi ha una benzinera, dos restaurants de tota la vida i un forn tan versàtil que venen des de pa de pessic a escopinyes passant per llonganisses, llaminadures, espàrrecs i preservatius. Més que una fleca, doncs, la botiga sembla el rebost de casa els avis on estiuejaves de petit: hi ha de tot i tot sembla bo, i a més qui et despatxa, tinguis l’edat que tinguis, acostuma a ser una dona amb davantal que no para de dir-te ‘carinyet’ al final de cada frase.
Si entres a fer un cafè al bar Baiona, podràs sentir com alguns homes que tenen el Patrol mal aparcat a la porta gaudeixen de valent jugant al seu vici preferit: parlar de carreteres. La seva víctima no és el viatjant que té una bona moto i va camí d’Andorra, però, sinó el foraster com tu, que has decidit perdre’t al vell Ponent i no tens clar si anar cap a Guissona o, en canvi, dirigir-te cap a Guimerà. Qualsevol carretera que comenci per ‘L’ seguida d’un guionet i uns números és autèntica droga per aquests pagesos que només tenen camises de quadrets a l’armari, parlen cridant a gent sense problemes auditius i sempre, passi el que passi, comenten amb desànim la collita d’enguany.
De fet, vagis cap a on vagis a partir d'ara, arreu respiraràs aquesta melancolia atàvica que pot expressar-se parlant d’un camp de blat, d’un abril sense pluges o d’una baixada en el preu de l’oli, ja que la Segarra és una terra dura i seca en què fins i tot el paisatge sembla lamentar-se d’existir. La seva mort no arriba mai, però, perquè qui sap sobreviure sense aigua és algú condemnat, per sort, a ser etern. Precisament per això és tan interessant endinsar-s’hi avui i descobrir-hi, encara vives, totes aquelles coses que la majoria dels catalans inoculats pel virus metropolità ja fa anys que enyorem: carrers de poble amb nens jugant, centres històrics medievals sense cap turista o milers de nouvinguts parlant un català nord-occidental tan refinat com el que gastava el president Companys en els seus discursos a la ràdio.
Un món analògic ple de futur
El nostalgiòmetre arriba a límits perillosos passejant per alguns racons de la Segarra o l’Urgell, sobretot quan per uns altaveus sents l'agutzil municipal anunciant que “Es fa saber que...”, mires el mòbil per comprovar que no has patit una regressió espaciotemporal a 1993 i et preguntes, encuriosit, si és que potser l'ajuntament d'aquest poble du a terme una lluita ludita contra els tuits o els posts d'Instagram com a eina per anunciar el dia d'obertura de la piscina municipal. Alguns municipis, en efecte, semblen haver quedat congelats en el temps, o més ben dit, en un temps: el d'abans que la globalització ho convertís tot en un producte.
Guimerà mateix seria un lloc prohibitiu i ple de bars amb el menú en anglès si es trobés al Baix Empordà, la Toscana o la Provença, però aquí és poca cosa més que un poble medieval ple de gats famèlics buscant una ombra i un bar en què la internacionalització del bacó a la carta ha quedat a mig fer, com quasi tot, per això es diu 'beicon'. L'evidència quasi exòtica d'aquest tradicionalisme d'antes és només una aparença visual, però no conceptual, ja que la realitat és que tant Tàrrega com Cervera han aconseguit convertir una Fira de Teatre al carrer i un sarau creat l’any 1978 com l'Aquelarre en les seves particulars festes majors, cosa impensable en algunes capitals de comarca que van de modernes i encara ho aturen tot, en canvi, per tal de venerar un sant durant tres dies.
La gràcia de què tothom passi de llarg, potser, és que fa menys vergonya fer coses noves. En part, la creativitat és l’arma més poderosa per la supervivència, ja sigui inventant-se un mascle cabró que ruixa amb semen a tota una plaça sencera, creant una cooperativa l’any 1959 que, més de mig segle més tard, ha acabat convertint-se en una particular República Soviètica de Guissona, ucraïnesos inclosos, o construint fa més d’un segle i mig el miracle de l’aigua, però sense fonaments bíblics, sinó científics: el canal d’Urgell.
Igual com existeix el colesterol bo i dolent, potser la morriña crespuscular de Ponent és un fatalisme bo, estoic davant les dificultats. Per això el grup bonÀrea té més treballadors que els habitants de Tàrrega, Mollerussa i Balaguer juntes, i per això l’aigua del canal d’Urgell rega 70.000 hectàrees de conreu. De les seves canonades, a més, va néixer l’home més famós de la zona després Marc Márquez, Enric Granados i el Gitano de Balaguer: l'immens Indíbil de Sidamon, una mena de Cristo do Corcovado però molt diferent del de Rio de Janeiro, aixecat al voral de l’A-2 i que tragina dues plaques del revestiment del canal d'Urgell amb la intenció d'enllaçar, metafòricament, el món de la construcció —de l’autovia— amb el de la pagesia.
La universalitat de Lleida
Va dir un cop Francesc Pujols que al nostre país hi ha molta gent que són de Reus i no ho saben, però el geni de Martorell estava equivocat: en realitat, als Països Catalans, hi ha quasi cinc milions de catalanoparlants que són de Lleida malgrat no haver-hi nascut i, alguns, fins i tot, no haver-hi ni posat els peus. Si vas a Alcarràs, Gimenells o Alcoletge veuràs que la gent d'allà ja està habituada a respondre que sí quan algun barceloní els pregunta si són ‘de Lleida’, però el problema és que això també passa amb persones de la Seu d’Urgell, Batea o fins i tot València. La culpa de tot plegat podria ser del bloc occidental de la llengua catalana, que agrupa el dialecte nord-occidental —que es parla a Lleida—, el tortosí i el valencià, però la causa principal d’aquest mal és dels parlants del bloc oriental i la seva profunda ignorància lingüística. Per això, davant de qualsevol català que ‘parli amb la e’, automàticament li preguntem si és de Lleida i ens quedem tan panxos si resulta que diu ser de Vila-real.
A Lleida els gossos no lladren, sinó que buixen; les dones no tenen pits, sinó popes; i la gent gran no porta bastó, sinó una mangala, que està a mig camí entre el nom d'una tècnica d'arts marcials i d'una postura de ioga tàntric. Per als catalans del bloc oriental, sentir aquestes paraules provoca una fascinació exòtica que ens exalta i que encara avui molts consideren anormal. Són els mateixos, és clar, que no troben res estrany quan un presentador de televisió pronuncia vint vegades parking en un sol informatiu. La distància lingüística, com gairebé totes les distàncies catalanes, no sempre es mesura en quilòmetres, potser per això ‘l’accent de Lleida’ ha deixat de ser un dialecte per convertir-se en una personalitat lligada al xaronisme i el garrulisme de comarques que plasmava la sèrie Lo Cartanyà, d’infaust record.
Aquests clixés, en part, no són tan diferents dels que va propugnar durant anys el leridanismo, una operació ideològica pro lleidatana nascuda durant la postguerra i que pregonava una Lleida provinciana, folklòrica i, evidentment, espanyolíssima. Durant anys, fins i tot es considerava que el lleidatà era una llengua diferent del català i que Lleida era més aragonesa que catalana. Avui, per sort, l’única cosa aragonesa que té Lleida són els milers de mobles que els lleidatans han comprat a l’Ikea de Saragossa, ja que historiadors com Josep Lladonosa o escriptors com Josep Vallverdú van treballar de valent, en els anys durs del franquisme, per demostrar que la catalanitat de Lleida és tan indestriable de l’ADN de la ciutat com el turó de la Seu Vella, que defineix els límits de l'horitzó.
La padrina de tots
A la plaça de la Paeria, just a la paret gòtica de la casa de la ciutat, hi ha un banc en el qual Josep Pla explica a la seva mal envellida Guia de Catalunya que és ideal per asseure’s i veure passar la gent. Si tens ganes de fer el mateix, assistiràs a un deliciós espectacle humà ple de vida, cosa gens fàcil en una ciutat tantes vegades condemnada a l’ostracisme i la mort. Des de la plaça Sant Joan, ben a la vora, pots observar com la Seu Vella, imponent, protegeix Lleida després d’haver-ne vist de mil colors i haver estat convertida en caserna després de l’ocupació borbònica. Una mica més amunt, en canvi, si enfiles carrer Major amunt, podràs entrar a la Seu Nova, construïda com a substituta de la Seu Vella i que va cremar-se l’any 1936, dos anys abans de l’ocupació nacional de la ciutat.
Si el carrer Major parlés, possiblement tindria la veu d’una senyora gran, molt vella, rememorant amb molta dignitat tot allò que ha viscut, potser per això aquest és el carrer comercial més llarg d’Europa: perquè si Lleida és la capital de Ponent, ben mirat, és perquè la ciutat mateixa personifica la idea de perseguir l’horitzó sense fi. Costi el que costi i sigui contra qui sigui. Tots els catalans hem assumit que Barcelona és la nostra mare, però sovint oblidem que Lleida és la nostra padrina. Aquella àvia a qui veiem poc, però que sempre ens dona per berenar fruites delicioses de l’hort quan anem a veure-la. La que ha viscut prou per no impressionar-se per gairebé res i que, precisament perquè ningú no li fa gaire cas, ha après a fer la seva vida sense demanar permís. La que no sap fer servir el mòbil i encara té els números del fix apuntats amb una cal·ligrafia preciosa en un llistín. La que ha vist com la meitat dels fills amb estudis li marxen a Barcelona, malgrat que ella no oblida que va ser a Lleida on es va erigir la primera universitat del país.
En definitiva, potser Lleida és la padrina vídua, imperfecta i aparentment avorrida que ho ha resistit tot i que, com totes les àvies, pensa més en tu que tu en ella. En aquest món ple de soroll, plàstic i simulacre, però, és bo que "entre tants crits estranys", com va escriure Màrius Torres, la seva veu pura ens parli. També crepuscular, és clar, ja que per alguna cosa Ponent significa 'lloc per on es pon el sol', però a la vegada infinitament lluminosa, ja que l'atracció per avançar fins a l'horitzó fa que ningú descobreixi el far de l'autèntic secret: que a Catalunya, el vell Ponent només es deixa conèixer quan no mires endavant, sinó al costat. És a dir, quan deixes de travessar-lo, t'atures i descobreixes que l'absència de destí pot ser el millor dels orígens.