L'empresa municipal d'aigües de Terrassa, TAIGUA, està a punt de formalitzar l’operació més controvertida de la seva breu història: la venda de les infraestructures de captació i tractament d'aigua, és a dir, l’Estació de Tractament d’Aigua Potable d’Abrera, a l’Ens d'Abastament Ter-Llobregat (ATL) per 6,15 milions d'euros. El resultat immediat és demolidor: el cost de compra d'aigua passarà d'1,86 milions d'euros anuals el 2025 a 8,19 milions el 2026, un increment del 341%.

La presidenta de la societat pública i regidora de Cicles de l’Aigua, Patricia Reche, va justificar aquesta decisió la setmana passada afirmant que “des de fa anys, la Generalitat demana la reversió perquè Terrassa és una excepció. El Govern català vol complir la llei i gestionar aquesta planta”. Tanmateix, la llei catalana d’aigües deixa molt clar que la xarxa Ter Llobregat tot i ser d’interès de la Generalitat no afecta ni a la titularitat ni a la gestió de la planta potabilitzadora d’Abrera, de manera que l’Ajuntament de Terrassa pot continuar operant-la fins que s’esgoti la vigència de la concessió d’aprofitament del riu Llobregat, que segons la llei estatal d’aigües venç l’any 2060. Per tant, l’Ajuntament de Terrassa no té cap obligació de cedir la seva titularitat i gestió fins llavors.

Per què es produeix, doncs, aquesta venda?

La planta potabilitzadora que, de moment, encara gestiona TAIGUA va formar part de les instal·lacions que l’Ajuntament de Terrassa va rebre de forma gratuïta de l’anterior gestor del servei l’any 2018. Durant aquests anys, la companyia pública ja tenia al seu full de ruta desfer-se de tota aquesta infraestructura que precisava d’inversions per adequar-se a la nova normativa en matèria de qualitat de l’aigua. Tanmateix, tot i que fins el 2024 els terrassencs i terrassenques han pagat una tarifa pel servei de subministrament d’aigua que havia de permetre a TAIGUA realitzar inversions a la potabilitzadora d’Abrera, que forma part del que es denomina “xarxa en alta”, no es té constància que aquests recursos s'hagin destinat a aquesta infraestructura.

Fins i tot, els documents de TAIGUA revelen que durant el 2025, l'empresa hauria executat un 33,6% menys de la inversió prevista en el sistema de captació i tractament. Aquesta decisió de reduir el manteniment i la millora d'un patrimoni públic just quan s’està negociant el seu traspàs suggereix una negligència en la conservació d'uns actius que, fins a l'últim dia, pertanyen a tots els terrassencs i terrassenques.

La resposta més raonable és que TAIGUA no té capacitat de finançament per mantenir adequadament aquestes instal·lacions. D’aquesta manera, transfereix a ATL, "la responsabilitat" dels increments tarifaris que comportaran aquestes inversions. Unes inversions que TAIGUA hauria pogut dur a terme i que haguessin tingut menor repercussió en les tarifes que paga la ciutadania atès que podia haver optat a subvencions de l’Agència Catalana de l’Aigua, entre d’altres. L'obtenció de caixa immediata per a fer front a les inversions en la xarxa de distribució en baixa denota que la companyia pública no ha estat capaç de mantenir l'esforç inversor que el servei  requeria.

La trampa del contracte: una quota fixa sense marge de maniobra

El nou acord amb ATL amaga una clàusula especialment gravosa: dels 8,19 milions anuals, més de 5 milions corresponen a una "quota fixa de reserva" que TAIGUA haurà de pagar independentment del volum d'aigua que realment consumeixi. Aquesta rigidesa contractual elimina qualsevol capacitat d'ajust i trasllada tot el risc d'una possible baixada del consum directament a l'erari municipal.

Tot i que amb la venda d’aquestes instal·lacions TAIGUA estalviarà 1,2 milions en personal i 1,83 milions en energia, els estalvis no compensen el brutal increment que suposa la compra d'aigua.

Què farà TAIGUA amb els ingressos de la venda?

La resposta la trobem en el pressupost del 2026, i resulta alarmant: aquests ingressos extraordinaris es destinaran a finançar despeses corrents i el pla d'inversions ordinari de 5,7 milions d'euros.

Aquesta decisió representa un manual de mala gestió financera. Si els diners que generen les tarifes no són suficients per mantenir la xarxa en condicions bàsiques, significa que l'empresa està venent patrimoni públic per cobrir despeses ordinàries que s'haurien de finançar amb els ingressos recurrents.

Un soci públic qüestionat: els riscos de dependre d'ATL

L'operació no només implica un canvi de model econòmic, sinó que lliga el futur de l'aigua de Terrassa a un soci la gestió del qual ha estat severament qüestionada per un informe de la Sindicatura de Comptes de Catalunya. Entre els elements que assenyala aquest informe, del 2022, és que les tarifes d'ATL no cobrien els seus costos operatius, un desequilibri que només podia corregir-se amb futures pujades agressives. De fet, ATL va aplicar pujades del 30% el 2024 i té prevista una altra del 7,5% per al 2026, amb més augments anuals per venir.

La paradoxa del calaix ple: un deute innecessari que paga la ciutadania

La contradicció més flagrant de la gestió de TAIGUA resideix en la seva gestió de la tresoreria. L'empresa preveu que tancarà el 2026 amb 8,2 milions d'euros en caixa. Malgrat aquesta còmoda posició, manté actiu un préstec amb una entitat bancària per 3,2 milions d'euros que genera una despesa anual en interessos de 384.000 euros, finançada a través de la factura de l'aigua de cada llar i negoci.

Amortitzar el préstec de forma anticipada amb la liquiditat disponible no només és possible, sinó que hauria de ser una obligació de bona gestió per eliminar un cost superflu. La pregunta és inevitable: per què una empresa pública amb superàvit prefereix pagar interessos a un banc en lloc d'eliminar un deute que perjudica la ciutadania?

Menys patrimoni, més risc i cap avantatge

El pressupost de TAIGUA per al 2026 dibuixa una estratègia perjudicial per a Terrassa: es manté un deute innecessari, es ven patrimoni públic clau, i es lliga la ciutat a futures pujades de tarifes que decidirà un tercer. És un cercle viciós on la ciutadania perd en cada pas: paga interessos innecessaris, perd patrimoni, assumeix més risc i no obté cap avantatge a canvi.

I tot això en un procés marcat per l’opacitat, la manca total de transparència amb la mateixa ciutadania i amb els ajuntaments veïns de Viladecavalls, Ullastrell i Matadepera, poblacions beneficiàries de l’aigua de les concessions d’aigua de l’Ajuntament de Terrassa al riu Llobregat, que també es veuran impactats per aquesta operació.