15 de setembre del 2017. 7 del matí. 144 nínxols del cementiri de Montjuïc s’esfondren i les restes de més de 300 cossos es barregen. 9 mesos després només s’ha posat nom i cognom a 56 cadàvers, queden encara moltes restes òssies per identificar. Les famílies afectades tenen una barreja de sentiments: dolor, per no saber on paren els seus éssers estimats; ràbia, per la gestió que se n’ha fet; i impotència, davant d’una administració, l’Ajuntament de Barcelona, que a parer dels perjudicats ha pecat de manca de “tacte, informació i transparència. En parlem amb l’Aurora Nicolás i la Cristina García. L’Aurora hi té enterrats els pares i els avis, i la Cristina, el pare, els avis i una tieta que va morir amb quatre anys. Els nínxols de totes dues es van esfondrar.

Com s'assabenten del que ha passat?
Aurora Nicolás
: El mateix dia al migdia em truquen per telèfon per explicar-me el que havia passat, però li van treure importància. Em van dir que hi havia hagut un esfondrament, que per Tots Sants no calia que hi anéssim, perquè no hi podríem accedir, i que no em preocupés de res, que ho tornarien a reconstruir i que ho deixarien tot com estava. L’endemà vaig voler anar a veure què havia passat i em vaig trobar amb uns senyors vestits de paleta, amb un casc de paleta i amb unes pales també de paleta que retiraven la runa barrejada amb ossos. Això no és normal!, vaig pensar. Vaig tenir la sensació que es faltava el respecte als meus pares. És molt dolorós. És que troben un dinosaure i ho netegen amb un pinzellet! 

Em vaig trobar amb uns senyors vestits de paleta, amb un casc de paleta i amb unes pales també de paleta que retiraven la runa barrejada amb ossos. És que troben un dinosaure i ho netegen amb un pinzell!", explica Aurora Nicolás

Cristina García: Van trucar a la meva cosina, que és la titular, li van explicar el que havia passat i que havien localitzat el meu pare. Ella em va avisar un dilluns i jo em vaig presentar al cementiri l’endemà. Quan vaig arribar em van dir que s’havien confós, que no l’havien trobat, que s'havien equivocat amb el senyor del bloc del damunt. Em vaig quedar de pasta de moniato. Els vaig preguntar si per localitzar les restes ens farien proves d’ADN i em van dir: "Apa, apa, què dius, els antropòlegs i forenses ja ho trobaran”.

Les famílies us heu agrupat. Com vau contactar les unes amb les altres?
A.N:
Aquell mateix dia vaig trucar a un advocat per assessorar-me. L’endemà vaig veure la notícia publicada, vaig contactar amb un periodista i ell em va passar el telèfon d’un dels afectats. Així ens vam anar trobant.

C.G: Em vaig posar en contacte amb un advocat i em va dir que jo sola no faria res, que havia de localitzar la resta de famílies. Primer vaig buscar per Facebook per si hi havia algun grup creat i en veure que no, vaig decidir crear-lo jo. Després vaig començar a buscar notícies, vaig trobar noms de persones, i ens vam anar trobant.

A.N: Ens vam reunir amb la Síndica de Barcelona i a partir d’aquí amb l’advocat José María de Palacio.

Amb tot l’embolic que s’ha generat i la barreja d’ossos... qui em diu que són les restes dels meus familiars i no les d’un altre? No em mereixen cap confiança", afirma Cristina García

I després què? Què van fer des de Cementiris?
A.N:
Un dia em truquen i em diuen que el meu pare està en un nínxol provisional. Els vaig preguntar en quines condicions estava i com l'havien trobat. Segons ells, el van identificar per una polsera d’ingrés hospitalari que duia. Però és clar, jo que havia vist com ho havien recollit tot amb una pala de paleta... em vaig quedar amb el dubte. Jo els havia fet arribar un escrit on els demanava una prova antropològica. M’hi van fer anar un dia per preguntar-me si el meu pare tenia dentadura postissa, si tenia alguna pròtesi... tot d'informació per obrir el meu pare i verificar que era ell. El mateix vaig haver de fer amb la meva mare, que no l'han trobada i els meus avis tampoc! A sobre del mal tràngol vaig haver de tornar a reviure moments difícils. Ja has patit prou amb la seva evolució...

C.G: Després de quatre mesos sense saber res ens diuen que el nínxol del meu pare és dels pocs que s’havien mantingut en peu i que havien tret els cossos i els havien tornat a enterrar en un lloc provisional. Em vaig cagar en tot. Segurament seran els meus familiars però amb tot l’embolic que s’ha generat i la barreja d’ossos... qui em diu que són les restes dels meus familiars i no les d’un altre? No em mereixen cap confiança. Poca vergonya i molta cara.

Vull enterrar-lo en una caixa igual i m'han arribat a preguntar on l'havia comprat. On l'havia comprat! Doncs on vols que la compri? Als serveis funeraris. Molt surrealista", denuncia Aurora Nicolás

Heu demanat les proves d’ADN.
A.N:
Sí, ens van fer anar a Bellaterra a extreure’ns les mostres, van exhumar el cadàver i ho vaig voler anar a veure. Quan ho hagin fet, veurem com l'enterren de nou. I vull que l'enterrin amb una caixa com la que tenien. No t'ho creuràs però m'han arribat a preguntar quin model de caixa era, quan el pare va morir fa 10 anys, i on l'havia comprat. On l'havia comprat! Doncs on vols que la compri? Als serveis funeraris. Molt surrealista.

C.G: Sí, i seguirem endavant. És un maltractament a les famílies. Jo encara he tingut sort que sé que els han localitzat a tots però hi ha afectats que de nou persones enterrades només n’han trobat tres i mitja... o cap. És que si el primer dia, el que fan és posar una excavadora... tot es barreja. Tot s’ha fet malament. Van exhumar el meu pare per l’ADN i els vam dir que hi volíem ser presents quan l’enterressin. Doncs ens truquen i ens diuen que ja l’han enterrat. Els vaig muntar un cristo!

Una setantena de famílies heu decidit presentar una denúncia col·lectiva perquè considereu que la manipulació de les despulles després de l’incident no va ser l’adequada, que hi va haver negligència administrativa i que el manteniment de la infraestructura és deficitari. Confieu que la denúncia col·lectiva arribi a bon port?
A.N:
El més important per nosaltres és que els trobin, perquè imaginar que els han perdut... el dolor és molt gran. De la meva mare no en sé res i encara que estigui morta el cos de la meva mare es mereix un respecte. I vull que tornin al mateix lloc on eren perquè els meus pares van fer un esforç per comprar un nínxol. El van comprar cara el cel i sobre el mar i vull respectar la seva voluntat. Tinc ganes que estiguin tranquils, descansant.

C.G: Espero que sí, però aquestes coses van per llarg. El que ens interessa és l’ADN, saber que les quatre persones que hi ha al nínxol són meves i un cop ho sàpiga, anirem per a la resta.

Els meus pares van fer un esforç per comprar un nínxol de cara al cel i sobre el mar i vull respectar la seva voluntat", diu Aurora Nicolás

I l’Ajuntament, com s’ha portat?
A.N:
Res, absents del tot. No hi són. Atenció psicològica zero, informació zero, si els preguntes et contesten, però has de fer tu el gest. No et sents respectat.

C.G: Hi ha molt obscurantisme perquè l’han cagat. No pot caure un bloc de nínxols, no pots veure una esquerda i trucar perquè ho apuntalin. Són els meus morts i a mi em dolen. És una vergonya. La senyora Colau és hora que digui res, ni un tuit. L'única cosa que van fer a l’inici va ser convocar dues reunions per fer-nos callar la boca.