Manuela Carmena és el Tutankamon de la política espanyola. Va arribar a l'alcaldia de Madrid amb 70 anys, després de jubilar-se de la judicatura i de renunciar a la pensió per portar una botiga sense ànim de lucre de roba infantil, confeccionada per marginats i per presidiaris.
Quan els nois de Podemos li van demanar de concórrer a les municipals, feia vida a Malasaña, el barri més bohemi i cuqui de Madrid. A més de dedicar-se a l'empresa que alimentava la seva botiga solidària, Yayos emprendedores, anava en bicicleta, escrivia un blog i acabava de publicar el segon llibre: Por qué las cosas pueden ser diferentes: Reflexiones de una jueza.
Llavors la corrupció era el gran tema de la política espanyola, que buscava un problema més gros que l'independentisme per entorpir, sense que es notés, el dret a l'autodeterminació. Els jutges havien adquirit un paper exagerat, com els capellans en la postguerra. Després de dècades de fer el Pepito Grillo, semblava que la història donava la raó a Carmena i la futura alcaldessa s'havia animat a dissenyar un joc de taula pedagògic sobre el funcionament de la justícia.
Nascuda el 1944, quan el nazisme s'enfonsava i començava a emergir l'imperi soviètic, Carmena ha viscut una època perfecta per a la coqueteria idealista. L'idealisme ha omplert tota la seva vida i, durant la Transició, va estar a punt de matar-la. El 1977 un grup feixista va irrompre al despatx del carrer Atocha on treballava i va perpetrar una matança a l'estil de Charlie Hebdo, quan ella no hi era. Aquest episodi devia temperar-li el dogmatisme i exagerar l'aire humanitari i mongil que la caracteritza.
Filla d'un botiguer benestant de la Gran Via de Madrid, Carmena es va llicenciar en dret el 1965 i el mateix any es va afiliar al Partit Comunista. Dos anys més tard, es va casar amb el fill d'un funcionari republicà en una boda oficiada per un jesuïta que acabaria casant-se amb la duquessa d'Alba. Aviat el marit va marxar als Estats Units amb una beca Fulbright mentre ella defensava obrers empresonats pel règim de Franco i tenia cura de dues criatures.
El 1981 va abandonar el PCE i va canviar l'ofici d'advocat laboralista per la carrera judicial. Com a jutgessa, es va fer famosa per la seva lluita contra la corrupció. Les seves opinions sobre la legalització de les drogues, l'avortament i el terrorisme li va donar el malnom de "la Visionaria". Caritativa i amistosa, tot i que també un punt arrogant com totes les persones segures i enèrgiques, Carmena es va fer un lloc com a independent a l'entorn d'Izquierda Unida, que la va nomenar vocal del Consell del Poder Judicial.
Fundadora de Jutges per la Democràcia (1983), i presidenta-relatora del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l'ONU, es va jubilar el 2010, després d'anys d'ocupar la titularitat del jutjat de Política Penintenciària número 1 de Madrid. Tot i que se li va escapar algun pres per excés de bonisme, va arribar a ser tota una institució del progressisme madrileny, símbol de l'esquerra crítica amb la deriva de la Transició.
Els líders de Podemos la van anar a buscar per liderar la llista de Madrid perquè formava part del sistema, sense haver renunciat al passat republicà de les esquerres espanyoles. Quan tota l'esquerra s'havia venut o pervertit, ella encara estava neta. Només quan ETA la va posar a la llista d'objectius va acceptar de pujar en un cotxe oficial. Si el 1986 va rebre el Premi Nacional Drets Humans, el 2011 encara rebia el guardó Scevola "de l'Ètica i la Qualitat dels Profesionals del Dret".
Carmena era, en definitiva, una de les darreres illes d'autenticitat a través de les quals respirava el sistema de la Transició. D'entrada es va mostrar reàcia a acceptar l'oferta de liderar Ahora Madrid, creia que el seu temps ja havia passat. Però potser va creure que Pablo Iglesias necessitava ajuda. És probable que els dirigents de Podemos li recordessin la seva intransigència juvenil, quan volia canviar el món sense pensar a canviar-se abans a ella mateixa.
Ella diu que es va presentar perquè Espanya no es pensés que totes les dones polítiques eren com Rita Barberá, que a les darreres municipals encara semblava en condicions de repetir mandat a València. El fet és que després de 25 anys consecutius de govern del PP a l'Ajuntament de Madrid, Iglesias no podia fer la guerra generacional i la guerra ideològica al mateix temps.
En plena crisi, el tarannà planer i independent de Carmena encaixava amb la mitologia popular d'una ciutat que ha estat invisibilitzada per l'ombra del poder i que només durant la República i la guerra civil va emergir una mica. El fet que Carmena desbanqués Esperanza Aguirre, encara que fos als punts i amb necessitat d'acords, va ser un xoc traumàtic en el Madrid dels cotxes oficials.
En una ciutat tan jerarquitzada semblava impossible que una senyora que no fa mítings i que no es deixa gravar per les càmeres quan atén els ciutadans pogués guanyar uns comicis. La victòria de Carmena va despertar discursos alarmistes, però la veritat és que Madrid va igual de bé que amb el PP: l'especulació immobiliària s'enfila, els restaurants tornen a estar plens, el turisme creix. Ningú no nota el comunisme, ni recorda que la capital d'Espanya es va quedar sense olimpíades.
Carmena és el comunisme folklòric que torna per tapar, amb el discurs de la igualtat, les desigualtats entre les nacions de l'Estat espanyol que han produït la crisi constitucional. Des del punt de vista estructural, és la Transició que busca en el passat alguna solució que arregli els descosits que Catalunya ha produït en el pacte entre comunistes i franquistes per instaurar la democràcia sense posar en perill la sacrosanta unitat.
L'audiència que l'alcaldessa ha concedit a Puigdemont no es pot separar del vot que el PDeCAT va donar al PP per solucionar el conflicte amb els estibadors dels ports espanyols. Tampoc no es pot separar de la resolució votada al Parlament, per iniciativa dels comuns, de buscar l'aval de la Comissió de Venècia, abans de celebrar el referèndum. Ni del fet que Sáenz de Santamaría demani ara a Puigdemont que vagi a explicar l'autodeterminació al Congrés.
Tot forma part de la mateixa dinàmica històrica de dividir Espanya entre rojos i blaus per ofegar els anhels de llibertat de Catalunya. Es tracta de projectar la discussió sobre el referèndum a un nivell superior de confusió, que justifiqui totes les parts. Superat el debat constitucionalista, ara es prepara el terreny perquè Rajoy pugui dir que si hi ha un aval internacional podria parlar d'alguna cosa. La qüestió és que, mentre Espanya se segueix degradant, el món de Carmena i el món de Santi Vila puguin dir que s'obren noves possibilitats.
L'alcaldessa de Madrid, que ha tingut el mèrit de passar tota la vida amb la consciència tranquila, es podria trobar posada davant del mirall amb el referèndum de setembre. Els comunistes són uns infermers perfectes per als pacients crònics. Tenen tan interioritzada la derrota que han oblidat que els problemes es poden resoldre i que les malalties es poden curar. Per això res no els desorienta més que una solució que no sigui superficial. Quan hom pensa en l'edat de Rajoy i Carmena no pot evitar recordar que, al final, cada país busca el seu futur en el seu passat.